En Carlos Álvarez és voluntari de la Fundació Arrels des de fa vuit mesos. Després de patir una depressió, va començar a fer voluntariat al cens de persones sense llar, una campanya de l'entitat per conèixer en quina situació es troben les persones que dormen al carrer a Barcelona mitjançant enquestes durant una sola nit.

Posteriorment, Álvarez ha continuat col·laborant amb l’entitat en el seu centre obert. En aquesta entrevista a www.xarxanet.org, explica com ha viscut la seva experiència fent costat a les persones que viuen al carrer.

Des de quan vas començar a fer voluntariat amb Arrels i per què?

Vaig començar el juny del 2018, després de fer de voluntari a la nit del ‘Cens de persones sense llar’. Em va impulsar a fer voluntariat la depressió que vaig patir per problemes econòmics. Això em va fer veure que el fil que separa la llar del carrer és molt fi. Fent cerca a les xarxes socials, vaig veure l’oferta per ser voluntari amb Arrels.

Quines tasques has desenvolupat en el teu voluntariat?

En el meu cas faig voluntariat al Centre Oberts de la Fundació Arrels. En aquest centre els usuaris arriben per cobrir les seves necessitats bàsiques d’higiene i personals. He realitzat tasques d’ajuda a les dutxes, de consigna de les pertinences, al rober, etc. Actualment la meva tasca principal i la que més m’agrada és la de “fer sala”. Això vol dir establir vincles una mica més afectius amb els usuaris a través del diàleg. En aquesta el més important és escoltar a la persona per, simplement, acompanyar-la en els seus problemes.

Què és el que més et motiva a l’hora de fer voluntariat?

Posar el meu granet de serra, encara que sigui petit, per construir un món una mica més humà.

Què t’ha aportat aquesta experiència?

Abans de fer voluntariat sempre havia sentit que rebies més del que donaves. He pogut comprovar en primera persona que és veritat i que la sensació que et dóna ajudar els altres no es pot explicar amb paraules.

Quines reflexions extreus després d’estar en contacte amb persones que han viscut el sensellarisme en primera persona?

Hem de seguir lluitant davant de les injustícies i de l’oblit que pateixen les persones sense llar per part de la societat i dels polítics. Tothom té dret a un sostre on poder viure, a una abraçada o a un petó en un moment donat per tirar endavant. D’ells, he rebut les millors lliçons de vida.

Algun moment emotiu?

Escolliré el moment quan per primera vegada, després de moltes converses, vaig veure somriure a la Wanderlea, una noia brasilera amb greus problemes de salut mental. Aquest somriure em va quedar gravat al cap.

Quin vincle has establert amb les persones que has acompanyat?

La veritat és que amb algunes persones he establert un vincle afectiu molt bonic. Em sento molt agraït de poder mirar directament als ulls de la persona i que confiï en mi per, des de la humilitat, explicar-me la seva història personal.

Consideres que el voluntariat t’ha canviat com a persona? Si és que sí, de quina manera?

Rotundament sí, la meva ment ja no pot tornar a ser com abans. He après que mai es pot jutjar als altres per les seves accions i que l’empatia, ben utilitzada, t’ajuda a entendre moltes situacions. Ja no puc mirar a un altre lloc quan veig el dolor d’altres persones. En Arrels he descobert el lloc on vull estar.