La por als llocs tancats s'agreuja en la situació extraordinària de confinament, estar-se a casa per obligació. Parlem de les persones que pateixen claustrofòbia en temps de coronavirus amb Carmen Ferrer Román, psicòloga clínica i presidenta de la Secció de Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Què és la claustrofòbia?

La paraula 'claustrofòbia' prové del grec 'claustre': lloc tancat i del llatí 'fòbia': por, temor. És, per tant, la por als llocs tancats.

La pateixen les persones que senten temor, pànic quan es troben a llocs tancats i petits dels quals no poden sortir en un moment determinat. Poden experimentar diverses sensacions: asfíxia, sudoració, taquicàrdia, etc. Comunment s’acostuma a veure com un trastorn d’ansietat.

És el terror que experimenta una persona a quedar empresonada pels límits del lloc al qual es troba i a no poder sortir d’ell, la qual cosa li produeix una gran angoixa que augmenta per les fantasies del que li podria passar a dins d’aquest espai que l’atrapa i del qual se sent presonera.

A un nivell profund, es relaciona amb una vivència d’angoixa arcaica davant el temor de no poder sortir del claustre matern o, també, davant les exigències i demandes de la mare a les quals el subjecte queda empresonat i sense una figura paterna que faciliti la separació d’aquesta captura materna que l’ajudi a sortir de tal situació.

Amb el confinament, com viuen les persones afectades per aquest trastorn?

Depèn de cada persona, però és cert que ho poden viure molt malament, amb totes aquestes sensacions de les que he parlat, més altres com poden ser: mal humor, desesperació, irascibilitat, reaccions irracionals de voler sortir a tota costa, etc.

Carmen Ferrer: "Si una persona es torna claustrofòbica amb el confinament és perquè abans ja tenia una propensió a patir-la".

Hi ha persones que abans de la Covid no patien claustrofòbia i que, després del confinament, en patiran?

Les coses no surten del no res; si una persona es torna claustrofòbica amb el confinament és perquè abans ja tenia una propensió a patir-la o, fins i tot, tenia el trastorn però ho podia portar d’una forma compensada perquè cadascú sap quines son les situacions que no li agraden –o no tolera- i ja intenta evitar-les.

El problema ara, amb la situació que hi ha, és que ningú pot anar on vulgui, si no que s’ha d’estar obligatòriament a casa; i això pot trencar l’equilibri que s’havia aconseguit quan es podien escollir els llocs on estar.

Quines recomanacions o pautes es donen per pal·liar-ne els símptomes?

És important que les persones claustrofòbiques estiguin ocupades i que es facin un mètode d’activitats, tant amb les coses indispensables que hagin de fer, com amb les aficions i distraccions que es puguin dur a terme en aquesta situació. La qüestió és que intentin evitar rumiar sobre el seu tancament a casa i pensar que això s’acabarà en un moment o altre i podran tornar a la seva vida habitual.

De tota manera, si la crisi claustrofòbica és molt forta, és convenient que busquin ajuda psicoterapèutica, quan sigui possible, per treballar el problema i mirar de solucionar-ho.