Carreres que salven vides

Si ajudem a una sola persona a tenir esperança, no haurem viscut en va. Això devia pensar l’Ángel Turrillo quan l’any 2013, inspirat per Martin Luther King o bé per la realitat del dia a dia, va decidir posar en marxa ‘Jo t’acompanyo’, un servei solidari de taxis nascut per fer la vida més fàcil a infants amb problemes de salut i a les seves famílies.

L’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona és considerat un referent internacional en l’àmbit de la pediatria i la ginecologia. Per aquest centre sanitari passen cada any infants provinents d’arreu del món per posar-se en mans dels i les millors professionals i combatre malalties que no haurien de formar part de l’imaginari infantil. Situat a la falda de la muntanya de Collserola, s’hi accedeix exclusivament a través de transport rodat, fet que per a moltes famílies esdevé una dificultat afegida.

L’Ángel Turrillo, taxista de professió, ho va veure clar l’any 2013. Va recollir una família a l’atur amb un nen petit i un altre que patia leucèmia i que portaven a l’hospital per ingressar-lo. Quan va arribar l’hora de cobrar el servei, va adonar-se que el que per a molts és un acte rutinari, per a aquesta família suposava un daltabaix en la seva ajustada economia. L’Ángel va decidir que aquella carrera era gratuïta i que es faria voluntari de l’Hospital Sant Joan de Déu oferint el seu taxi i el seu temps lliure per ajudar infants amb pocs recursos.

Aquesta fou la guspira que va encendre ‘Jo t’acompanyo’, un servei solidari que ja compta amb 6 anys de vida i amb l’energia voluntària de 35 taxistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

L’altruisme al volant

En Segismundo Serra va ser un dels primers taxistes a afegir-se a la iniciativa. Ens explica que va decidir enrolar-se en el projecte perquè “vaig tenir un nét ingressat a Sant Joan de Déu i volia ajudar i posar el meu gra de sorra”.

Tot i haver format part d’associacions de veïns, per al Segis, com li agrada fer-se dir, era la primera vegada que feia un voluntariat d’aquestes característiques i assegura que li ha canviat la vida: “em fa sentir millor amb mi mateix, estar més content i no tenir mala gaita. Vaig estar una temporada sense fer-ho per raons alienes, i em moria de ganes de tornar-hi”.

Els taxistes s’organitzen a través de whatsapp: “Existeix un grup per a cada dia de la setmana integrat pels companys que fan festa aquell dia. Hi ha un organitzador que s’encarrega d’informar dels serveis del dia” explica en Segis. Així mateix, “també existeixen un parell de grups conjunts per a casos d’emergència en els que els companys que cobreixen un dia no poden absorbir totes les demandes. Llavors, els que estem treballant, busquem la manera de fer una aturada durant la nostra jornada per assistir a la família que no estigui coberta”.

Vincles que deixen petjada

En el millor dels casos, els nens i nenes que fan ús del servei només necessiten 2 o 3 viatges però en d’altres, els taxistes els acompanyen durant anys. Llavors, la relació que es produeix entre persones voluntàries i infants esdevé molt intensa. Sobre el vincle que es genera, en Segis explica orgullós el cas d’una nena que van assistir durant un període prolongat i que un dia li va dir a la seva mare “veus mama, jo que no tenia cap tiet i ara en tinc 35” tot afegint que “són coses que et marquen. Les famílies t’estan molt agraïdes però el que no saben és que nosaltres n'estem més, són les millors carreres de la nostra vida”.

Les famílies t’estan molt agraïdes però el que no saben és que nosaltres n'estem més.

En Manuel Sedeño és l’avi de l’Íker Ruiz, un dels infants que es beneficia del programa ‘Jo t’acompanyo’. L’Íker es troba en període postoperatori i ha d’assistir a rehabilitació dos cops per setmana. Manuel ens explica que abans feien els trajectes en ambulància però el servei era molt lent i “desesperant” perquè es passaven el dia “esperant que ens vinguessin a buscar i ens tornessin a casa”.

El Manuel no amaga la seva satisfacció pel servei que ofereix Taxi Solidari i el vincle que han generat amb els taxistes: “Estic encantat del canvi de l’ambulància als taxis. Hem creat un vincle intens. Amb l’Àngel (el taxista creador del projecte) és com si fóssim família. Qualsevol dubte que tinc, me’l soluciona”.

Així mateix, el Manuel destaca la tasca dels i les taxistes voluntaris tot afirmant que “és meravellós que dediquin el seu vehicle i els seus dies de descans a ajudar-nos. No tinc paraules per explicar el que sento cap aquesta tasca tan humana”.

D’il·lusió a entitat formalment constituïda

El que va néixer com el projecte ‘Jo t’acompanyo’ ha derivat en els darrers anys en l’Associació Taxi Solidari, que integra aquesta iniciativa, però també d’altres. En Segismundo ens parla del calendari solidari: “Fem fotos amb les famílies i nens que portem i elaborem un calendari que venem a finals d’any. Els beneficis recaptats van destinats a la Fundació Sant Joan de Déu per a la investigació de malalties rares”. L’últim any van ingressar més de 17.000 euros.

D’altra banda, l’associació també té en marxa el programa ‘Emissora solidària’, a través de la qual cada taxista implicat dona una quantitat de cada carrera a Sant Joan de Déu.

L’Hospital, nexe imprescindible

La il·lusió amb la qual l’Ángel Turrillo va picar a la porta de l’hospital, ara fa 6 anys, va esdevenir cabdal per engegar el projecte. No obstant això, no hauria estat possible sense la complicitat i la col·laboració del centre mèdic.

La Mireia Espinet, cap del servei de voluntariat de l’Hospital Sant Joan de Déu, explica que quan l’Ángel els va proposar la idea “la vam acollir amb molta il·lusió i no vam dubtar en vincular-los, ja que passaven a ser uns voluntaris més del servei de voluntariat de Sant Joan de Déu”.

És meravellós que hi hagi col·lectius com els taxistes que detectin el patiment dels altres i decideixin posar en marxa accions transformadores.

Els i les treballadores socials de l’Hospital s’encarreguen de detectar quins nuclis familiars es troben en situació de vulnerabilitat, els hi notifiquen que poden optar a aquest servei i automàticament passa a ser gestionat per l’equip de voluntariat del centre hospitalari que coordina el servei i està en contacte permanent amb els i les taxistes.

El voluntariat, l’ànima de Sant Joan de Déu

L’Hospital Sant Joan de Déu compta amb més de 600 persones voluntàries, una xifra que segons Espinet, “suposa un goig molt gran” perquè “és meravellós que hi hagi col·lectius com ara els dels taxistes que detectin el patiment dels altres, les situacions de dificultat que poden passar les famílies, i decideixin posar en marxa accions tan transformadores com aquesta mitjançant el seu temps personal i el seu esforç”.

Espinet reconeix que gestionar un equip de tantes persones no esdevé tasca fàcil i posa èmfasi, sobretot, en la importància del compromís: “quan hi ha persones que no vénen a fer el seu servei, es generen moltes dificultats”.

Acompanyament i suport emocional

Realitzar voluntariat amb infants i persones que pateixen també té la seva vessant complicada. Sovint, les persones voluntàries han de fer front a situacions que mai voldrien trobar-se i en aquest punt, el suport per part de l’àrea de voluntariat del centre hospitalari passa a ser necessari i imprescindible.

Sense anar més lluny, el Segis ens recorda un dels episodis més punyents viscuts en els 5 anys que porta al projecte. Va ser no fa gaire i ho recorda amb emoció. Ho explica amb tristesa però també amb la satisfacció de saber que van fer tot el que van poder per l’Emma, “una nena que l’any passat corria per aquí jugant contenta amb un cotxe elèctric que li vàrem portar, i que, per desgràcia, ens ha deixat”. Situacions molt dures que colpeixen i que ningú hauria de passar sol. 

És fàcil marxar cap a casa amb angoixa i amb el pensament de què més puc fer per ajudar-los. Cal ensenyar a les persones voluntàries fins a quin punt s'han d’implicar.

Per acompanyar el voluntariat i donar suport emocional, Mireia Espinet manifesta que “tenim un equip de psicòlegs que fan una tasca important en dotar d’eines aquestes persones per fer una correcta desconnexió i no exposar-se en excés. És fàcil marxar a casa amb angoixa i amb el pensament de què més puc fer per ajudar-los. Cal ensenyar-los fins a quin punt es poden o han d’implicar-se i ajudar-los a gestionar el sentiment de tristor que causa una pèrdua”.

Però tot i els moments complicats, que existeixen, i també formen part d’aquest voluntariat, els i les taxistes que fan possible aquest servei altruista coincideixen en què segueix valen la pena, ja que cada somriure i cada mirada de felicitat que aconsegueixen robar als infants és una victòria. I és que, molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món, o si més no, fer-lo més humà i agradable.