Cécile Barbeito és màster en Educació Ambiental i postgradudada en Cultura de Pau per la UAB. Autora de ‘L’educació per la pau i la convivència en el marc escolar. Una mirada des de la formació de professorat’ i coautora de ‘Jocs de pau. Caixa d’eines per educar per a una cultura de pau’, entre altres materials pedagògics, explica que hi ha molt d’interès del professorat per treballar el tema gènere, mentre que el tema intercultural, la diversitat funcional i altres diversitats costen molt més. Forma part de l'equip de l’Escola de Cultura de Pau, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Comencem pel començament: Què és la pau?

La pau és un procés que et permet satisfer les necessitats bàsiques de les persones i inclou temes personals, socials i estructurals. Implicaria que cada persona i cada col·lectiu tingui les necessitats bàsiques cobertes i això vol que dir que hi ha d’haver un sistema que faciliti aquesta cobertura de necessitats. Vol dir un estat de dret, que escolti les persones, que sigui democràtic, amb mecanismes de resolució de conflictes i que afavoreixi la convivència.

Per tant, quan algú a Catalunya diu que sí que viu en la pau...

Hi ha molta gent que diu que la pau és impossible d’aconseguir, perquè hi ha moltes traves. Hi ha a qui li agrada imaginar-se que no es podrà assolir mai, perquè sempre podràs trobar objectius més enllà. Nosaltres ens reconeixem en una pau que no és un estat immòbil i parlem de procés. Hi ha graus de pau. Paco Muñoz és un autor andalús que parla de la pau imperfecta.

Què vol dir pau imperfecta?

Ens agradaria més una societat amb més democràcia i voldríem, allò que es diu, tenir el pa sencer, però també hem de reconèixer que hi ha condicions que ens apropem bastant a la pau. En volem més? Sí, és clar. Aquí estem en una pau imperfecta, perquè no hi ha conflictes armats i tenim un estat del benestar mínim.

I hem de celebrar aquest estat de benestar de mínims?

Aquests drets s’han d’exercir i s’han de celebrar. L’activisme ha de ser feliç i reconèixer el que sí que té. Junt amb la crítica del que ens falta, és important celebrar el que tenim.

Però si penso que tinc una feina, un lloguer que puc pagar... podria quedar-me en el conformisme...

Ha d’anar junt: reconèixer el que tenim i seguir intentant anar a millor. No acomodar-nos. Estar sempre focalitzades només en el que no tenim seria molt angoixant.

"Junt amb la crítica del que ens falta, és important celebrar el que tenim"

El conflicte és necessari per avançar?

Sempre. És inevitable i necessari. El conflicte ens fa marcar el que no funciona i s’ha de canviar. Hem de poder viure el conflicte com una cosa que no sigui molt dolorosa ni angoixant i entendre que forma part de les relacions entre persones i el joc democràtic. L’hem de gestionar d’una forma constructiva.

I la violència també és necessària?

No diria que és necessària, s’hauria d’evitar, tot i que en cert grau és difícil d’evitar. Hi ha molts tipus de violència: la directa, que és entre persones o entre grups i és la més palpable; l’estructural, que són les desigualtats, un estat opressor, la repressió policial, les lleis injustes... i la cultura, que és la violència que banalitza i normalitza la violència, allò de “si l’han violat alguna cosa haurà fet”. En la nostra societat és evident que patim la dificultat per accedir a l’habitatge, a l’energia, a trobar feina i això és violència.

És evitable la violència?

Crec que sí. Hem dit que la pau sempre és perfectible, la violència igual. Hauríem de tendir a minimitzar-la.

Heu treballat en educació per la pau per a escoles i instituts i heu publicat ‘L’educació per la pau i la convivència en el marc escolar. Una mirada des de la formació de professorat’. Hi ha prou eines en els centres educatius?

En educació per la pau hi ha uns punts que es treballen des de fa molts anys i que encara són vàlids, però també hi ha reptes nous, com ara els ciberassetjaments. Tot i que és un espai que va més enllà de l’escola, l’afecta molt. Com ho fem perquè una persona es pugui desconnectar i tenir un espai de pau i serenor fora de l’escola? És un repte molt gran. També ho son el gènere o la diversitat. I veiem coses que abans no es veien: el discurs colonial que tenen molts llibres de text. La nostra educació es construeix amb valors colonials i etnocèntrics.

Es revisa aquesta construcció des dels valors colonials i etnocèntrics? Es té més en compte la perspectiva de gènere?

Hi ha molt d’interès del professorat per treballar el tema gènere, mentre que el tema intercultural, la diversitat funcional i altres diversitats costen molt més. L’alumnat també demana molt treballar el tema gènere i té accés a molta informació. El jovent té menys prejudicis i estan més oberts als canvis.

"La nostra educació es construeix amb valors colonials i etnocèntrics"

Veieu millores als centres educatius?

A Primària s’ha fet un esforç molt gran d’innovació pedagògica i es treballa molt bé l’educació per la pau, en valors i la cura pel grup. A Secundària és més difícil, perquè és tot més rígid, i a la universitat encara més. En tema gènere hi ha interès a canviar el discurs gairebé a tot arreu. Les editorials de llibres de text comenten que reben moltes cartes de professorat i alumnat perquè volen més dones als llibres. Estic convençuda que els nous llibres de text faran un esforç molt gran per incorporar la perspectiva de gènere.

Passar del discurs a l’acció suposo que és un dels punts clau en educació per la pau?

És molt important. Parlem molt de currículum ocult: més enllà del que dius, tots els valors que transmets, el comportament a l’aula i la relació que estableixes amb l’alumnat també eduquen.Tot educa.

Com a les famílies...

I tant! Les famílies hem de ser molt conscients que tot el que fem o deixem de fer es transmet. Els nanos són com esponges. Sovint ells mateixos saben com resoldre el conflicte i els hem de deixar el seu espai. Si arribo i dic: “S’ha acabat, cadascú a una banda i pensem el que hem fet!” No. Hauríem de tenir la paciència de deixar el procés i que ho resolguin.

En resolució de conflictes utilitzeu el concepte de no deshumanitzar a ningú...

Una de les normes bàsiques és separar la persona del problema. Has de defensar els teus objectius o necessitats amb força constructiva, però no treu que puguis ser suau amb la persona. Puc dir una cosa mil cops, però de forma suau. No cal que pegui a ningú. Hem de separar l’objectiu de la relació amb l’altre. I sovint en n’oblidem. Quan tenim un problema la persona acaba essent el problema i la solució és eliminar la persona de la nostra vida.

"Hem d’escoltar les persones que donen suport a discursos de l’odi i veure què els hi falta, per què se senten amenaçades"

Sabem que la guerra reforça i explota els estereotips masclistes i exacerba i fomenta la violència contra les dones. No estem en guerra, però en la política ens trobem amb un discurs d’odi, augmenta el nombre de feminicidis i d’atacs a persones LGTBI...

Hi ha un concepte que és “els dorments”. És d’un psicòleg social nord-americà que va estudiar perquè a l’alemanya nazi la gent va acabar fent coses horribles. Conclou que hi ha persones que tenen un perfil autoritari adormit. Però quan entren en un context on es poden fer afirmacions que denigren l’altre i no passa res i els mitjans els donen espai per fer aquests discursos, es desperta i sorgeix la personalitat autoritària. És el que passa a les societats occidentals els últims deu anys amb la banalització del discurs de l’odi.

Un discurs que no s’atura...

Crec que s’ha d’escoltar què hi ha darrere d’això. No és només que les persones de dalt diuen unes coses i tenen un altaveu mediàtic, sinó que hi ha un tema de necessitats bàsiques no cobertes i la sensació que ningú fa res per resoldre-ho. Hem d’escoltar les persones que donen suport a discursos de l’odi i veure què els hi falta, per què se senten amenaçades. Quines necessitats no cobertes fan que s’adhereixin a uns moviments que diuen unes coses terribles? Què els hi fa comprar aquest discurs sabent que hi ha coses que no els hi agraden?