Paula Castellsagué, Gemma Lapaz i Clara Castaño es van conèixer per casualitat. De la feina, el col·lectiu feminista del barri, amistats en comú... diuen que va ser amor a primera vista. La segona vegada que van quedar va ser per muntar un projecte, amb la idea de generar un espai per pensar el patiment i les cures. Tenien moltes preguntes i poques respostes, però juntes van crear l’Associació Abilis, on a dia d’avui treballen en l'àmbit de la salut col·lectiva.

Per què Abilis?

Prové del llatí ‘vulnerabilis’ (vulnerable), una paraula formada per ‘vulnus’, que significa ferida, i ‘-abilis’, que en aquest cas indica la possibilitat de ser ferit/da. Finalment ens vam quedar amb el sufix, ja que ens agradava aquesta idea de possibilitat.

Treballeu des del cos com a mètode.

Entenem el cos com el punt de partida, com l’espai des d’on existim i ens relacionem amb el món. Les indígenes llatinoamericanes diuen que el cos és el nostre primer territori... hi estem molt d’acord. El cos com a mètode i com a epistemologia permet anomenar i fer visibles els conflictes en els individus com a reflexe dels conflctes socials.

Clara Castaño: “Entenem el cos com el punt de partida”.

És important anomenar els malestars?

Posar nom a les coses és important. Però no hem d’oblidar que els noms, els discursos i el marc simbòlic que utilitzem actualment prové de la medicina i la psiquiatria occidental, amb una idea del benestar que es construeix a partir del subjecte privilegiat: home, blanc, heterosexual i amb unes capacitats determinades. És problemàtic...

Per això és important polititzar-los.

Per a nosaltres, polititzar els malestars es el més transformador. El patiment s'entén com una experiència individual, la qual cosa erosiona i dificulta els vincles comunitaris i la lògica de reciprocitat. Això fa que ens aïllem i que, en definitiva, ens costi més veure quines són les causes estructurals dels nostres malestars.

Nosaltres volem fer discursos que reivindiquin tot allò que el capitalisme i el patriarcat s’han encarregat d’amagar i ridiculitzar: les experiències, les emocions, les corporalitats...

El capitalisme es pot intentar apropiar d’això també...

Sí. De fet, els darrers anys ja s'ha anat popularitzant el fenòmen de consum de recursos terapèutics. Hi ha cada cop més espais de teràpia, ioga, coaching, bellesa i benestar... que treballen des d’una visió individualista i que promouen la cura com un privilegi individual. Generalment aquestes corrents esborren tota la part social, econòmica i material dels malestars... per tant crec que s’han de plantejar com un problema i que hem d’analitzar a quins interessos responen.

Malauradament, fomentar el pensament crític no interessa. El capitalisme necessita perpetuar el seu status quo a través del sistema educatiu que tenim actualment.

A què us referiu quan dieu que el que acaba definint què es patològic i què no, són criteris ideològics i l’ordre social de cada època?

Podem agafar exemples molt concrets i molt fàcils d’entendre. La comprensió de la homosexualitat, per exemple, ha evolucionat en relaciò als interessos reproductius poblacionals. Va passar de relacionar-se amb allò demoníac des de la moral religiosa a comprendre's com a una malaltia que durant dècades ha format part del DSM.

El discurs psiquiàtric està basat en qüestions que no provenen de l'evidència científica, sinó d'elements culturals i ideològics. Se’ns acusa a les persones que tenim una mirada més propera a la antipsiquiatria d’aquesta manca d'empirisme, però... qui pot provar científicament que una persona té un "trastorn mental" determinat? A més a més, pensem que el problema de les corrents i de les disciplines actuals és que són molt tancades i rígides. Nosaltres apostem per la interdisciplinarietat.

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de A B I L I S (@associacioabilis)

També parleu de tractar amb les biografies traumàtiques... A què us referiu exactament?

Hi ha molts estudis que relacionen el desenvolupament del que es coneixen com a problemàtiques de salut mental amb les experiències adverses en la infància o el trauma. Per això és necessari tenir present l'impacte que les violències i les desigualtats socials tenen en les experiències de patiment.

Clara Castaño: “És necessari tenir present l'impacte que les violències i les desigualtats socials tenen en les experiències de patiment".

És en alguns casos necessària la medicació?

Parlar de medicació i de psicofàrmacs em sembla enganyós. Jo utilitzo sempre el terme de drogues psiquiàtriques perquè em sembla més encertat. En realitat fan un efecte al cervell molt similar al que fan les drogues de carrer, per no dir el mateix. Simplement estan “més controlades”.

No es tracta d’estar a favor o en contra. Des d’Abilis critiquem la sobremedicalització, la cronificació, la medicalització dels problemes socials... El fet que no hi hagi pràcticament informació ni oportunitats per a les persones de decidir què volen prendre i què no, quins beneficis i riscos comporten els psicofàrmacs...

Esteu treballant en aquesta línia?

D’una banda estem amb la publicació de la guia ‘Navegant les crisis’, fent noves tirades d’impressió quan tenim recursos econòmics. D’altra banda, encara que és un projecte embrionari, estem treballant en la construcció d’una xarxa d’atenció amb l'objectiu d'acompanyar des d'aquesta mirada col·lectiva i despatologitzant a aquelles persones que volen desmedicalitzar-se o assessorar-se sobre les substàncies psiquiàtriques que prenen, amb professionals que puguin fer aquest acompanyament a preus assequibles.

La veritat és que somiem molt. A llarg termini ens encantaria crear un espai de recuperació.