'Dones sense llar. Històries de supervivència' és una exposició que mostra les vides de dones que han sobreviscut a problemes d'accés a un habitatge digne. Dones que mostren clarament vides valentes i resilients i que contribueixen a la desestigmatització no només dels seus casos concrets, sinó del dia a dia de moltes altres dones. L'autora de les fotos i els textos és la periodista i fotògrafa Claudia Frontino.

Frontino, que forma part de l'equip de l'Agència Talaia, va guanyar el 2020 el Premi Montserrat Roig al periodisme i la comunicació social, en la categoria de promoció de la investigació periodística en l’àmbit del benestar social a Barcelona, que atorga l’Ajuntament de Barcelona, amb l’impuls del Consell Municipal de Benestar Social. El premi li ha permès investigar el sensellarisme femení i explicar-lo, primer al diari 'Ara' i després amb l'exposició itinerant, que ara és a la Biblioteca Nou Barris, a Barcelona.

Quan i per què t’interesses en el sensellarisme i concretament en les dones sense llar?

Va ser a finals del 2019 i, motivada per unes jornades sobre sensellarisme femení, vaig decidir investigar més sobre tema. Vaig conèixer diferents dones en aquesta situació a través de l’entitat Lola No Estàs Sola i vaig entendre millor què volia dir per a una dona estar sense llar. Vaig començar a fer fotografies amb la intenció de fer una feina de llarg recorregut i especialitzar-me. Quan va arribar la pandèmia i es va aturar tot, vaig aprofitar per presentar-me als premis Montserrat Roig per aconseguir finançament i continuar amb el projecte.

El més important era poder explicar a un públic heterogeni i no especialitzat què vol dir sensellarisme, que ja de per si és un concepte complex, i com afecta les dones en comparació als homes. A la vegada volia fer-ho a través de les protagonistes, de les dones que viuen o ho han viscut en primera persona per apropar les seves realitats i fer que no fossin només xifres o notícies efímeres.

Que no fossin només xifres...

Quan parlem de sensellarisme femení estem parlant de dones que intenten sortir-se’n, malgrat la crisi econòmica arrossegada des de 2008, una pandèmia inesperada, condicions socials cada vegada més extremes, i constants episodis de violència masclista, institucional i administrativa. A tot això, cal sumar-hi un complicadíssim accés a l’habitatge digne, en un mercat del sòl especulatiu. Un còctel al qual han de fer front sovint en situació de vulnerabilitat i que les fa, sens dubte, lluitadores i supervivents en un sistema masclista, capitalista i racista.

Havies pogut investigar abans de guanyar el Premi Montserrat Roig al Periodisme i a la Comunicació Social que atorga l’Ajuntament de Barcelona? Què significa guanyar el premi amb aquest tema?

Una gran oportunitat per seguir fent una feina que feia de forma precària i en les meves estones lliures. Ha suposat l’oportunitat per fer un reportatge com jo volia, pausat i donant el temps necessari a les protagonistes d’explicar les seves històries sense presses. A més, els premis són una plataforma de reconeixement a la feina feta o per fer, i una carta de presentació per després publicar els resultats de la recerca en un mitjà. Però, per damunt de tot, ha sigut l’oportunitat d’escriure i fotografiar històries que volia que conegués tothom.

Tenies clar per quin fil volies començar a estirar?

Sí. Volia fer una investigació per recordar que les dones sense llar no són només xifres, són persones amb nom, drets i històries a explicar. Amb aquesta recerca he volgut assenyalar causes i conseqüències que provoquen el sensellarisme femení a Barcelona, a la vegada que he narrat històries de vida, apuntant projectes i iniciatives en positiu i ajudant a posar cara a les estadístiques per remetre'n la seva invisibilització.

Vaig parlar amb testimonis que representessin les diferents situacions en les quals es pot trobar una dona en situació de sensellar amb la idea d’oferir tantes perspectives com fos possible i que tothom que llegís el reportatge pogués identificar-ne alguna a prop i empatitzar: una veïna, una companya de feina, una germana, una mare...

T’ha sorprès alguna cosa especialment i per què?

M’ha sorprès i he agraït la predisposició de les dones a donar el seu testimoni. No perquè cregués que no ho farien, sinó perquè les mateixes dones han tingut clara des del primer moment la importància d’explicar les seves històries. Estan convençudes que explicant les seves vides poden ajudar altres dones, a sensibilitzar la societat, a generar més empatia i a denunciar injustícies. Espero haver-les ajudat a tot això!

"Les mateixes dones han tingut clara des del primer moment la importància d’explicar les seves històries"

Com és la relació amb aquestes dones testimoni del teu treball? Sé que encara hi mantens el contacte...

Les contacto de tant en tant per saber com estan, comentar amb elles les exposicions... La realitat de cadascuna és molt diferent, però intento en la mesura del possible saber què fan i si estan bé. Ara, a principis d’any, tinc pendent trucar-les per anar a fer un cafè i donar la benvinguda al 2023. Crec que és important mantenir i cuidar el contacte que fas amb persones que s’obren i t’expliquen la seva vida.

Els primers contactes no devien ser fàcils...

Les entitats que acompanyen i atenen dones en situació de sensellar van ser de molta ajuda i van col·laborar molt per tal que participessin de la recerca. A través dels equips tècnics vaig poder apropar-me a moltes dones amb realitats diverses i aquest pont va ser clau.

A més del reportatge interactiu al diari 'Ara', les exposicions s’han mogut per biblioteques i centres cívics i n’heu fet visites guiades. Com ha respost la gent?

Després d’haver publicat el reportatge al diari 'Ara' em vaig proposar arribar encara a més gent i que les històries de les protagonistes fossin conegudes per moltes persones. És per això que, juntament amb l’Agència Talaia, que és la cooperativa de periodistes on treballo, vam dissenyar una exposició itinerant de gran format perquè viatgés per quatre biblioteques de Barcelona. Són unes estructures de fusta de gairebé dos metres i lones on hi ha impreses les fotografies de les protagonistes i un text sobre elles. A més, hi ha un codi QR amb el reportatge del diari 'Ara' i informació bàsica perquè tothom pugui entendre què vol dir sensellarisme femení.

D’altra banda, hem dissenyat amb la fotògrafa i comissària Daniela Pafundi una altra exposició en format més tradicional que inclou trenta imatges i que han vist centenars de persones, incloses usuaris i usuàries de recursos per a persones sense llar.

"Violència masclista, encariment de l’accés a l’habitatge, precarietat laboral i exclusió social són algunes de les causes del sensellarisme femení"

Heu tingut bona resposta, doncs.

Hem fet visites guiades i converses relacionades amb la temàtica i la rebuda ha sigut molt bona. És cert que no a tots els barris ha funcionat igual, però veure tant d’interès per part de la gent en una qüestió tan específica i dura com és el sensellarisme femení ha sigut molt gratificant. T’adones que l’energia posada per les protagonistes en explicar les seves històries es pot transformar en un petit canvi de mirada per part de la societat.

Quin balanç fas de tot el projecte?

Molt positiu en tant que el reportatge i les exposicions estan servint per generar converses i obrir espais de reflexió. Només cal recordar que hi ha diverses formes d’exclusió que duen les dones a no tenir un habitatge de referència: violència masclista, encariment de l’accés a l’habitatge, precarietat laboral i exclusió social són algunes de les causes apuntades per estudis, experts i entitats que explicarien el sensellarisme femení i en les quals es va centrar la meva recerca. Són un seguit de temes que no s’aborden en el periodisme diari i oferir deu testimonis de dones en vuit històries on elles parlen, juntament amb administració i entitats, ofereix una visió bastant completa de les causes i conseqüències que hi ha darrere del sensellarisme femení.

Què et queda per fer en aquest tema?

La idea és explorar si hi ha possibilitat de seguir fent incidència des del periodisme cap a diferents públics. Amb les companyes de l’Agència Talaia estem valorant vàries possibilitats, però el primer serà fer el cafè amb les dones a principis d’any i després conversar-hi per saber si estarien disposades a continuar l’aventura.