Cristina Ruiz: "Ens veurem obligades a tancar les portes del Casal Anxanetes aviat"

El Casal Anxanetes és un programa d’intervenció socioeducativa que barreja els aspectes més dinàmics i entretinguts del món del lleure amb una perspectiva social que busca donar resposta a les necessitats bàsiques que presenten els infants en situació de vulnerabilitat de la comarca del Baix Penedès. Amb seu a Saifores (Banyeres de Penedès), a la Fundació Marta Mata i Garriga, estan tocant totes les portes possibles per aconseguir finançament i seguir atenent infants.

Les coordinadores del Casal Anxanetes, Ariadna Rivillas i Cristina Ruiz, i el monitor de lleure, Roger Dolcet, tenen clar que ofereixen un servei necessari a la comarca i argumenten la necessitat que tingui continuïtat.

Sou un casal per a infants en situació de vulnerabilitat social. Fa pocs dies es va parlar al Parlament de Catalunya que un de cada tres infants està en risc de pobresa i exclusió social a Catalunya. És a dir, més de 400.000 menors de setze anys. Què us diuen aquestes dades a vosaltres que sou una entitat de trinxera a peu de carrer?

Cristina Ruiz: És molt preocupant. Veiem de primera mà què suposa per a la vida d'un infant i de la seva família ser aquest un: menys oportunitats per desenvolupar les seves capacitats, pitjor rendiment educatiu, no per manca d'aptituds, sinó per dificultats a l'hora d'organitzar-se o per no comptar, per exemple, amb un espai tranquil per estudiar.

Si formulem la problemàtica com una cursa, són infants que neixen perdent. Qui responsabilitza les famílies com a causants d'aquestes desigualtats, no entén el món en el qual viu.

Com són les famílies que ateneu vosaltres al Baix Penedès? N'hi ha moltes que tenen una dona sola al capdavant?

Ariadna Rivillas: El més important a l'hora de pensar en les famílies és tenir clar que ningú escull trobar-se en una situació de pobresa i exclusió. En molts casos, ens trobem amb mares i pares que han viscut en situació de vulnerabilitat des que eren petits i no n'han pogut sortir. Per això és crucial la tasca que fem.

La majoria de les famílies que participen en el Casal Anxanetes són autòctones. Del total, cinc tenen al capdavant a una dona sola. Tot i això, les mares continuen sent la cara més visible de les cures i són, amb algunes excepcions, les que es comuniquen amb nosaltres. La labor que fan en el seu dia a dia és d'admirar, són agraïdes amb la tasca que fem i curioses per aprendre coses noves.

Partiu de l'objectiu que tots els infants tinguin les mateixes oportunitats. Quines necessitats tenen i quins serveis els podeu oferir?

Roger Dolcet: D'entre la multitud d'aspectes que treballem, en destaquem alguns: necessiten un espai tranquil on poder fer els deures i suport per resoldre dubtes. Tenim la gran sort de poder fer el casal a Cal Mata, una casa de colònies ubicada a un petit poble anomenat Saifores, que compta amb una biblioteca espaiosa per poder acollir tothom. Necessiten conèixer formes diferents de relacionar-se i sentir-se acollits i estimats tal com són.

Un espai tranquil, sentir-se estimades... què més?

C.R.: Els infants s'adonen del que passa al seu voltant i això els pot portar a una baixa autoestima, a sentir-se insegurs fora del seu nucli familiar i tenir angoixa expressada de diferents maneres. Treballem perquè el casal sigui un entorn segur, on poder relaxar-se i que l'única preocupació que tinguin sigui passar-s'ho bé.

També afavorim el coneixement de l'entorn natural i els apropem a les entitats culturals de la zona, perquè se sentin inclosos i partícips de la comunitat.

"Cobrim el transport dels usuaris i usuàries, perquè la comunicació amb transport públic és deficitària i les famílies no compten amb recursos per portar els infants al Casal"

El Casal Anxanetes, que formeu part de la Fundació Marta Mata Garriga, esteu passant un moment complicat... Per què i què necessiteu?

A.R.: El nostre àmbit d'actuació és comarcal i cobrim la necessitat de transport dels usuaris i usuàries, perquè la comunicació amb transport públic és deficitària i les famílies no compten amb recursos per portar els infants al Casal. Aquest fet és una de les potencialitats més grans del projecte i també la causa que el seu cost sigui elevat.

Teniu moltes despeses en transport?

C.R.: El projecte es va iniciar amb el suport de Fundació La Caixa, les empreses Descoberta i Izaro, i els Nens del Vendrell. Ara mateix, amb el pressupost que tenim, ens veurem obligades a tancar les portes del Casal Anxanetes aviat.

Treballem perquè el projecte pugui continuar, picant porta a porta als ajuntaments de la zona, perquè es responsabilitzin de la tasca social que tenen pendent. Necessitem que les administracions i les empreses de la zona col·laborin per donar estabilitat al projecte i assegurar que podem continuar atenent la infància de la comarca.

El fet que estigueu en una zona rural i amb pocs serveis és un element important. No ho tenen en compte les administracions?

A.R.: Ha sortit una estadística que confirma la gran distància en l'accés als recursos entre l'àmbit rural i l'urbà o periurbà. Això fa augmentar el nombre d'infants en situació de vulnerabilitat en aquest primer àmbit.

Entenem que no sigui fàcil donar resposta per part de les administracions a aquesta realitat: els recursos són limitats i és normal que vagin destinats a on es troben les bosses més grans de pobresa, quantitativament. A més, també és on es troben les entitats que desenvolupen projectes d'aquestes característiques, ja que és complicat poder-los desenvolupar en població dispersa i amb manca de tècnics.

Infants amb dificultats per accedir a activitats extraescolars?

R.D.: Amb el projecte Anxanetes veiem que hi ha infants que viuen en indrets isolats (urbanitzacions i pedanies sense els mínims serveis) i que per manca de transport, quan acaben l'escola, van directes a casa i no poden gaudir d'activitats extraescolars ni rebre cap suport acadèmic o assistencial.

És un problema que hem identificat al Baix Penedès, però que ben segur passa arreu de Catalunya. Caldria, doncs, un treball més global i un suport més gran de les administracions principals als ens locals.

"Aquests infants són intel·ligents, sensibles, tenen curiositat, ganes d’aprendre..., necessiten que els adults del seu voltant estiguem a l’altura"

Si no us arriben recursos aviat, haureu de tancar? Quants infants es quedaran sense atenció?

C.R.: Exacte. Ens trobem en una situació delicada econòmicament, que impedirà que acabem el curs escolar.

En quantificar quantes persones es quedaran sense atenció, no podem deixar de comptar els membres de les famílies que participen del Casal Anxanetes. Estem parlant d'unes vuitanta persones.

Vau guanyar, en els Premis Civisme, el Serra i Moret al Treball Pedagògic el 2022 del Departament d'Acció Social de la Generalitat, però ara us sentiu desemparades?

A.R.: El projecte ha agafat molta empenta i estabilitat. Ara té una base sòlida i uns resultats molt positius pels quals val la pena apostar fort. Confiem que les administracions sabran veure les potencialitats del projecte, com ja ho han fet les escoles i les tècniques de serveis socials amb les que treballem conjuntament, i apostaran per ell abans que sigui massa tard.

Veiem que el projecte té potencial perquè s'instauri en altres comarques de la zona amb necessitats similars.

Com veieu el futur del Casal Anxanetes?

R.D.: Nosaltres tenim esperança, per això ho estem lluitant tant. És un projecte pioner a la comarca que respon molt bé a les seves necessitats. Que el Baix Penedès deixi de ser conegut per les seves taxes de pobresa i desigualtat és treball de tothom. Al web recollim com s'hi pot col·laborar.

I el futur d'aquests nens i nenes que ateneu amb activitats extraescolars i de lleure i que venen al Casal per tenir un espai sa de creixement i suport?

C.R.: Aquests infants ho poden tot: són intel·ligents, sensibles, tenen curiositat, ganes d'aprendre, inquietuds artístiques i musicals... Necessiten que les persones adultes estiguem a l'altura i els proporcionem un entorn segur i estable per poder desenvolupar les seves capacitats. Per això cal que les famílies se sentin segures, acollides i estimades al territori.