Dolores Ávalos és la voluntària número disset de la Federació Catalana del Voluntariat Social i va posar en marxa el Grupo de María Auxiliadora a Santa Coloma de Gramenet l’any 1990. A través d’aquesta associació s’ha dedicat a tenir cura de persones grans i hospitalitzades. Alhora, tot aquest temps ha anat configurant la persona que és ara gràcies al voluntariat.

Com va crear el Grupo de María Auxiliadora?

Vaig començar amb una altra senyora i ens colàvem a les residències de gent gran o malalta. A poc a poc, vam ser algunes persones més i ens van començar a deixar entrar-hi, encara que no teníem formació.

Aleshores, li vaig dir al pare Ruperto de l’Hospital del Mar, que es feia càrrec dels malalts infecciosos, que volíem aprendre a tractar amb els pacients. Ens va ensenyar moltíssim: com entrar en l’habitació d’un malalt, com dirigir-nos, com actuar... Després se’n van obrir molts grups i ara, per exemple, al punt de voluntariat de Santa Coloma de Gramenet també es fan cursos de voluntariat hospitalari.

“El que soc li dec al voluntariat.”

Dolores Ávalos és qui és, en bona part, gràcies al voluntariat?

El voluntariat m’ha donat molta experiència. Ara tinc vuitanta-cinc anys i moltes vegades, quan estic sola a casa, recordo el que vaig viure i penso com ho vaig viure, que tot va valer la pena. El que soc li dec al voluntariat.

Què pot fer un voluntari o voluntària amb una persona terminal?

Recordo que una vegada vaig arribar a una habitació i el malalt em va agafar la mà i em va dir: “El metge diu que m’estic morint”. Jo no li vaig dir res més ni ell tampoc, però vam estar dues hores amb les mans agafades.

En aquests moments no calen les paraules, només hi ha amor. Has de pensar que hi ets allà per si l’altre ho necessita. Quan et trobes davant d’aquest tipus de situacions, reflexiones molt i et porta a fer una anàlisi de tu mateixa.

“En aquests moments no calen les paraules, només hi ha amor.”

En situacions tan complicades es crearan llaços molt forts.

Sí. Una vegada, vaig entrar en una sala i hi havia una persona transsexual. Quan es va aixecar gairebé no podia caminar i jo la vaig seguir fins a la seva habitació. Vam parlar una miqueta i des de llavors cada setmana hi anava.

Em va explicar la seva vida, la infància... Era ell qui parlava. Un dia em va dir que l’enviaven a Sant Joan de Déu i jo vaig pensar en l’hospital de nens, però no. Fins que el vaig tornar a veure va passar un mes. Estava terminal i l’havia de treure al carrer amb cadira de rodes. Rèiem molt i hi havia molta comunicació entre els dos. Un dia li vaig dur una bufanda, però quan hi vaig arribar em van dir que havia mort. Vaig plorar molt.

Vostè es va formar, però per fer voluntariat hospitalari s’ha de tenir alguna cosa més que allò que s’ensenya.

El voluntari que està amb persones terminals o grans ha de ser sagaç i atrevit. Per exemple, recordo un pacient que era polític i metge. La infermera em va dir que li feia vergonya posar-li una injecció i, com que jo soc molt atrevida, em vaig encarregar d’entretenir-lo mentre ella el punxava. Una mai sap tot el que és capaç de fer.

A partir de llavors el visitava cada dia. Ell mai parlava, només m’esperava assegut a un racó tapat. Jo seia al seu costat i cada dia li explicava alguna cosa -perquè xerro molt. Vaig estar amb ell fins que va morir.

També fa voluntariat amb persones en situació de vulnerabilitat econòmica.

Sí, a Santa Coloma de Gramenet recollim i donem roba a les persones que ho necessiten. Crec que la pobresa és molt difícil i molt trista, perquè t’humilia i treu la dignitat de la persona.

De vegades, pensem que la gent s’acostuma a viure de les ajudes -hi haurà qui ho fa-, però potser aquesta persona no té un caràcter per lluitar o potser les coses li han anat malament. Mai hem d’oblidar que pateix i, per això, l’hem d’ajudar en la mesura del nostre coneixement.

Què li ha aportat el voluntariat durant tots aquests anys?

M’he trobat amb persones que m’han deixat empremta. Elles et donen la vida. Et penses que fas molta cosa, però realment són elles qui ho fan per tu. Et donen l’experiència, la saviesa, l’alegria... Et regalen el valor d’estar viu, que és el més important.

Jo he tingut una filla malalta -que ja està bé- i mai no he pensat “per què a mi?”. Penso que tots estem ficats en una olla, i un dia li toca a una persona i un altre dia a una altra. El més important és estar preparats per si hem d’afrontar una malaltia. Precisament, el voluntariat i el tracte amb qui pateix t’ensenyen a afrontar situacions difícils.

“Et regalen el valor d’estar viu, que és el més important.”

Com veu el futur del Grupo de María Auxiliadora?

Vull que es continuï fent el que fem als hospitals, a les residències, amb la gent més vulnerable... No hem d’aturar-nos, perquè és molt necessari.