Dones que troben refugi en el futbol

Són noies refugiades i juguen a futbol. A dins d’aquestes set paraules hi ha tones d’il·lusió, de generositat, d’esperances i, sobretot, hi ha un futur que s’està construint. A darrere de tot això hi ha un club de futbol que alhora és ONG: l’Associació Esportiva Ramassà de Les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental). L'equip masculí juga a quarta regional i alguns jugadors també són refugiats o sol·licitants d’asil. Tenen projectes a l’Àfrica molt vinculats a l’educació i a l’esport com a eina educativa.

Li agrada Messi, juga de lateral esquerra i fa una setmana va complir un dels somnis de la seva vida: trepitjar el Camp Nou. La Francis Stefany Ponce és una de les jugadores del projecte femení del Ramassà. Cada dimecres entrena al camp del Park Güell. Per anar-hi hi arriben separades, perquè cadascuna ve de les seves classes, però per tornar a casa ho fa amb la Mari i la Yacumba, dues de les jugadores amb qui comparteix pis.

“El meu germà i jo vam haver de marxar d’Hondures, perquè allà hi ha molt violència. No te’n vas del teu país per res. Vam marxar perquè la nostra vida estava en perill”, explica Ponce. Fa un any i cinc mesos que viuen a Barcelona i estan esperant la resolució de la petició d’asil. “El 12 de febrer del 2020”. Recorda perfectament la data d’arribada.

“Allà no hi podem tornar”

El seu tema de l’asil el porta la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i ells li van proposar incorporar-se a l’equip del Ramassà. Té 22 anys i a Hondures ja havia jugat a futbol. “Tinc molta energia -diu- i fer esport em relaxa. M’agrada molt. És molt motivador trobar-te amb altres noies, conèixer gent i fer una cosa amb la qual t’ho passes bé”. Reconeix també que li serveix per treure’s del cap durant una estona les preocupacions per si aconseguiran la condició d’asil i es podran quedar. “Allà no hi podem tornar”, va repetint al llarg de la conversa.

Té clar que s’ha de preparar i aviat començarà un curs de caixera i auxiliar de comerç. Més endavant es vol especialitzar en comptabilitat i finances, que és el que va estudiar a Hondures. Va arribar i just va començar el confinament. Si no era prou complicat, tot es va complicar una mica més. Tornem a parlar del futbol. “Quan entrenem som totes iguals. No hi ha privilegis. Són moments per compartir i això és molt bonic”, assegura. “És el primer cop que tinc un uniforme complet i m’encanta”, explica il·lusionada.

L’uniforme del Ramassà és groc i porta el logotip de les Nacions Unides, perquè el club és membre col·laborador de l’African Youth Initiative Network (AYINET) de Victor Ochen, i ambaixador dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides. És l’uniforme de la Ponce i de les noies del projecte de futbol femení inclusiu, de l’equip masculí de quarta catalana i també d’uns quants equips de nens i nenes d’Etetack, un barri de Yaundé, al Camerun.

L’AE Ramassà ha fet projectes de cooperació a Etiòpia, Benín, Uganda, Camerun, Madagascar i la Costa d’Ivori. Són accions educatives en les quals s’hi inclou el futbol per promoure la pau, l’accés a l’educació i contra les desigualtats socials. A Etetack, al Camerun, col·laboren en la creació d’una escola i d’una acadèmia de futbol tant per a nois com per a noies.

El futbol com a eina de transformació

“En l’equip de futbol masculí ja hi participen nois refugiats, de Ghana i Sierra Leone, i vam pensar que ho podíem fer amb noies. És un bon espai de socialització, perquè coneguin gent i s’oblidin una mica dels problemes del dia a dia”. Qui ho explica és Jordi Grivé, que ara és director general de l’entitat. Ho fan sota el paraigües de l’ACNUR i van veure que era millor fer-ho a Barcelona ciutat per facilitar l’accessibilitat a les noies. Al cap, però, hi tenen replicar-ho també a Les Franqueses.

“Moltes no hi han jugat mai, ni se saben les normes, però l’energia que hi posen és molt bèstia”, assegura Grivé. I hi afegeix que traspua la sensació positiva, perquè se senten part d’un grup. “L’esport ja ho té això i per això és una eina d'inclusió i de transformació”, indica. “Són totes ben diferents i un cop al camp totes lliguen”, conclou. Són d’Hondures, Ucraïna, del Senegal i Ghana i tenen entre 18 i 40 anys. De moment, es tracta d’entrenar i no tenen cap pressa per competir.

L’AE Ramassà creix cada any amb les dues potes: cooperació a l’Àfrica i inclusió a Catalunya. A l’Àfrica busquen sempre aliats locals i en el projecte del futbol femení inclusiu treballen amb ACNUR, el Comitè Català de l’ACNUR, Acathi, la Fundació Apip-Acam i la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat – CEAR.