Dra. Raich: “No només hem de ser joves i radiants, sinó que a més hem de tenir una pell perfecte, tenir pit i ser extremadament primes”

La Dra. Rosa Maria Raich Escursell és catedràtica de Psicologia Clínica i de Salut des de 2007 i fa més de 25 anys que es dedica a l'avaluació i intervenció preventiva dels trastorns alimentaris. Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, ens rep al seu despatx de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ens destina una part del seu temps. Amable, atenta i didàctica, se centra en les pressions estètiques i corporals que constantment rebem les dones a través de mitjans i valors inherents de la societat patriarcal.

Quines expressions sexistes pot viure una noia a la universitat en relació amb el seu aspecte corporal?

Quan una noia entra a qualsevol lloc està més jutjada pel seu aspecte que un noi. Sovint, les mateixes noies són fins i tot molt més exigents en l'aspecte de les altres noies que els nois. Pot passar també que les noies que més s'adeqüen al model estètic corporal de la televisió i dels mitjans siguin considerades poc intel·ligents. El tòpic de les rosses, per exemple, una tonteria. Les menys afavorides o que representin un aspecte poc usual o més modern poden veure's molts jutjades pel seu aspecte físic. D'altra banda, hi ha qüestions relacionades amb la capacitat d'expressió o capacitat per enfrontar-se als exàmens. En aquesta universitat, per exemple, més noies acaben més els estudis i amb més bons resultats, però després, a l'hora de trobar feina tenen més dificultats.

No en tenen els homes de pressions estètiques?

Sí que en tenen. Els homes avui estan molt més pressionats per la seva estètica del que ho estaven fa vint anys, quan era molt difícil trobar imatges d'homes semi despullats o lluint banyador. Avui hi ha molts més missatges i moltes més imatges del cos de l'home. Homes que tenen uns cossos molt perfectes que estan treballats amb molta gimnàstica, que són molt musculats, però no excessivament i que molt probablement han passat per photoshop. Avui els homes també en tenen molta de pressió. Suposo que perquè les cases que fabriquen productes de bellesa s'estaven perdent la meitat de la població a la que dirigir-se per vendre.  Ara bé, les dones portem aquesta pressió des de l'antiguitat! No és d'estranyar que la pressió tingui més efecte sobre les dones, que per a nosaltres sigui més important. A les dones ens volen perfectes des de l'antiguitat. La Bíblia parla de la "Dona forta"! La dona que se'n va a dormir molt tard, que es lleva la primera, que cuina i cus i treballa perquè tothom a casa estigui abrigat, que té poder de decisió i que va molt ben vestida. No es fa referència a la imatge física com  ha passat després, però sí se li dona una imatge de perfecció i responsabilitat. Durant molts anys el model que han hagut de seguir les dones és el de perfecció d'actitud, i actualment a sobre, encara està més trivialitzat, perquè és model de perfecció corporal el que hem d'obtenir. En els homes ha estat molt més suau en el sentit estètic, però més dur en el sentit de força i del poder.

Les exigències sobre les dones són resultat del masclisme?

SÍ. És resultat d'una societat patriarcal que ha marcat aquesta posició de la dona. Hi ha teories feministes que apunten a que depenent de l'època, ha aparegut un o altre model de dona. Si hi ha pocs llocs de treball, més val que les dones es quedin a la casa, a cuidar els nens i que facin molt de goig. Si hi ha època de guerra i han mort molts homes, les dones han de ser primes i han de saber-se vestir i treballar com un home. El model no només estètic, sinó que l'home o la dona que es vulgui aconseguir es basa en moltes variables. I les econòmiques són fonamentals.

No anem a millor?

No! Hem empitjorat. És un model de perfecció completa el que se'ns demana avui. No només hem de ser bright and happy i jove, sinó que a més hem de tenir una pell perfecte, tenir pit però ser molt prima, quan normalment el pit desapareix quan ets molt prima. I com s'arregla? Amb silicona. Hem d'estar musculades i, és clar, per aconseguir-ho fer molta gimnàstica. Avui l'exigència és molt superior a fa 40 anys.

Quines conseqüències es deriven d'aquesta sobre exigència?

Conseqüències que fan patir. Fa pena... És una llàstima veure tantíssima dedicació al cos en noies tan joves i que es perdin tantes possibilitats d'altres coses. Els cabells tant llargs han de portar tanta feina per mantenir-los! Mantenir-se tan prima... És una actitud general. En una època on s'haurien de promoure altres valors i models als quals aspirar, estem absolutament mediatitzades per models estètics perfectes. Les noies universitàries podrien considerar-se una classe social en si mateixa, amb multiplicitat d'avantatges i oportunitats. I queden estancades en el camp de la bellesa i perfecció estètiques, inassolibles.

No és bo sentir-se a gust amb una mateixa?

És clar! És fantàstic trobar-se bé dins la pròpia pell i saber veure's les avantatges d'una mateixa. Però no és això el que es proposa. Sempre es proposa que tens algun defecte, que aquest defecte es pot solucionar i que amb un producte que has de comprar trobaràs la manera de solucionar-lo. El "Tractament d'Imatge Corporal", que hem fet durant anys, és més difícil, perquè el que pretenem canviar és el cap. I canviar el cap és més difícil que fer dieta. És molt més difícil ser capaç de pensar positivament sobre una mateixa, d'acceptar-se, de gaudir posant-te colors agradables, notar la satisfacció del teu cos quan saltes, o balles o fas esport... Això és molt més difícil que fuetejar-te perquè et sobren uns quilos o perquè "si no fos per...!". Sentir-se bé amb una mateixa és molt positiu i molt interessant. Però avui dia és molt difícil! Rebem unes 3.000 imatges de cossos perfectes. És molt difícil considerar el propi cos "perfecte" si constantment en veus d'altres suposadament perfectes, que, d'altra banda, són del tot irreals.

 "Hi ha una base econòmica tan important en la promoció del model estètic actual, que si no canvia primer el sistema econòmic, és difícil redirigir el model estètic"

Han crescut els casos de trastorns alimentaris?

La insatisfacció corporal, ja l'any 1987 era "normativa". El 80% de les dones estaven insatisfetes amb el seu cos. Quant a fer disbarats amb l'alimentació, han crescut. Potser no serien un diagnòstic de "trastorn alimentari", perquè la classificació s'ha tornat molt més oberta i no diagnosticaries una anorèxia com a tal. Anorèxies o bulímies plenes afortunadament n'hi ha ben poques. Però en canvi, els trastorns del comportament alimentari no definits són molt més amplis i se'n troben molts més. I no només amb dones sinó també amb homes.

Què podem fer per contrarestar la pressió que arriba de totes bandes?

Alfabetització de mitjans. En una cultura en què estem submergits en mitjans de comunicació i informacions, saber tenir-ne una visió crítica ha demostrat ser fonamental. Saber identificar què busquen els anuncis i fins a quin punt ens ho creiem o què ens està dient. Per exemple: anuncis de talles grans on la model té una talla 38 o liposuccions a noies a qui no els fa cap falta. D'altra banda i punt crucial, tenir una actitud més oberta de la recerca de la felicitat: augmentar les habilitats socials, augmentar la nostra activitat, també la física, saber pensar correctament i de manera positiva, no admetre pensaments autodevaluadors de forma sistemàtica, engatjar-te o comprometre't en activitats per als altres... són bones eines de sentir-se bé.

És possible canviar el model de bellesa que impera avui?

Al llarg de la història el model estètic ha canviat. No desespero i crec que algun dia pot canviar. Però hi ha una base econòmica tan important en la promoció del model estètic actual, que si no canvia el model econòmic primer és difícil canviar el model estètic. Hi ha intents. Una mare d'una noia amb anorèxia, en una reunió de prevenció explicava que hem eradicat gairebé el costum de fumar i que hem aconseguit millores en la conducció per no beure alcohol, però que no hem vist mai encara que posin una multa a un dissenyador per ensenyar models extremadament primes.

Calen sancions?

Potser sí que és la via... Hi ha pàgines webs que fomenten l'anorèxia. Ensenyen com vomitar, com fer passar la gana, com és de bonic que se't marquin els ossos, que és millor morir-se que estar grassa, inciten al suïcidi... són quasi demoníaques. I existeixen! Hi ha moviments que intenten prohibir-les i també hi ha programes que permeten detectar-los per impedir que arribin als ordinadors o als mòbils, però amb internet el control és quasi impossible, igual que trobar-ne els autors. Ara bé, en casos en què és conegut l'autor que ho promou, són actituds que no haurien de quedar impunes, perquè estan causant problemes greus en la salut de les noies, les dones i  la societat.