Empar Pineda va néixer a Hernani, al País Basc, l'any 1944. Durant la dictadura franquista, va començar a estudiar a la Universitat Complutense de Madrid i va entrar en contacte amb la militància política de vessant comunista, fet pel qual va ser expulsada de la institució i també va ser detinguda i empresonada.

Amb la transició democràtica, Pineda va traslladar-se a Barcelona, on va dirigir el Moviment Comunista de Catalunya i va conèixer el feminisme. El 1976 va fundar la Coordinadora Feminista, que va organitzar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, un esdeveniment considerat com una fita per al moviment feminista.

Empar Pineda va ser una de les primeres persones a visibilitzar-se com a lesbiana. A finals dels anys vuitanta, va participar al programa de televisió '¿Y usted qué opina?', de Radio Televisión Española (RTVE), on va parlar de la seva orientació sexual de manera oberta i reivindicativa.

Unes dècades més tard, ni ella mateixa s'hauria imaginat que el seu treball incansable a favor del feminisme, la llibertat sexual i contra la discriminació per orientació sexual i identitat de gènere seria reconegut amb nombroses distincions.

Sense anar més lluny, aquest dimecres 27 de setembre el Ministeri d'Igualtat va concedir a l'activista la Medalla a la Promoció dels Valors de la Igualtat, un guardó que se suma a altres reconeixements que ja se li han atorgat, com ara la Creu de Sant Jordi l'any 2008 o la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona de 2022.

En el marc de la celebració del Dia Internacional de la Gent Gran, Empar Pineda concedeix una entrevista on explica la importància de rebre una condecoració com aquesta i la necessitat de visibilitzar les persones grans que formen part del col·lectiu LGTBIQ+.

Pineda, a més, va actuar com una de les impulsores de la Fundación 26 de Diciembre, una entitat que treballa per a la millora de la qualitat de vida de les persones grans LGTBIQ+. La fundació també convoca anualment el Premi Empar Pineda, un guardó que promou i reconeix la recerca sobre dones lesbianes grans a l'estat espanyol.

Què suposa la concessió de la Medalla a la Promoció dels Valors de la Igualtat pel Ministeri d'Igualtat després de tants anys de lluita?

Per mi és un honor. Haig d'agrair al Ministeri que hagi pensat que jo em mereixo aquest premi. Crec que aquest és un reconeixement a tota la lluita en què m'he complicat en defensa dels drets de les dones. Jo em vaig fer feminista arran de la celebració de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, que van ser el maig del 1976. Sempre dic que allà hi va haver un abans i un després per mi. De les jornades vam sortir totes amb una força i un entusiasme molt fort. Van venir dones de tot l'estat, no només hi érem les que vivíem a Catalunya. L'alegria va ser molt gran.

A partir d'aquí, la meva activitat es va centrar en la defensa dels drets de les dones i en trencar la invisibilitat del lesbianisme. Vaig participar en totes les mobilitzacions que va haver-hi a partir d'aquí per acabar amb la submissió i la desigualtat de les dones. Van ser anys de lluita per aconseguir tot això i no em trobava sola, vam ser desenes de milers de dones. Algunes d'elles estaran avui en l'acte de concessió de la Medalla (27 de setembre). Elles són tan mereixedores com jo d'aquest reconeixement.

Com ha canviat l'activisme LGTBIQ+ al llarg dels anys?

Ha canviat moltíssim. Qui anava a dir-me l'any 1976 que tindríem una situació com la d'ara? Nosaltres actuàvem gairebé en la clandestinitat i la nostra opció sexual també la vivíem d'amagat. Qui anava a dir-me, per exemple, que tindríem un espai municipal com aquest (centre LGTBI de Barcelona), que aconseguiríem una llei que dignificaria les relacions de gais i lesbianes o que es crearia la llei del matrimoni homosexual?

Encara ara em sembla increïble haver-me pogut casar amb la meva companya, la Cristina. També és veritat que això no ha caigut del cel. Tots els avanços que hi ha hagut en aquesta matèria ens els hem "currat": són producte de les lluites fortes i grans. I aquí estem. Encara queda molt per aconseguir, però aquí estem.

Empar Pineda: "Encara ara em sembla increïble haver-me pogut casar amb la meva companya, la Cristina".

Fent menció a la invisibilitat, avui en dia les dones grans i lesbianes tenen suficient espai i visibilitat en la societat?

Aquí sí que encara queda molt per fer. És a dir, jo crec que les dones grans com jo, que tinc setanta-vuit anys, i, a més, lesbianes, som molt poc visibles i reconegudes. Sembla que hagi passat l'edat de reconèixer-nos, de donar-nos cabuda social, de comptar amb recursos per tal que les nostres vides de veritat siguin bones. Estic pensant, per exemple, que quan jo vivia a Madrid, entre dos companys i jo, veient una mica la situació de la gent gran lesbiana i gai, vam pensar de crear una mena d'espai que actués com a residència de persones grans gais i lesbianes.

Vam anar a visitar diferents residències de gent gran a Madrid i era increïble perquè la gent lèsbica i gai estaven com si fossin el pitjor del pitjor. S'assenyalava completament a persones que havien sortit de l'armari. De fet, moltes d'elles hi tornaven. Això ens va animar a impulsar un projecte que es va fer realitat i que ara està molt desenvolupat. Vam aconseguir construir un espai on poguessin viure parelles de gais i lesbianes, que és la Fundació 26 de Diciembre.

Empar Pineda: "(A Madrid) vam aconseguir construir un espai on poguessin viure parelles de gais i lesbianes".

Com podria ser la societat més inclusiva i solidària amb el col·lectiu LGTBIQ+?

Jo crec que fa falta dur a terme una tasca educativa des que som petits, des de l'escola, i continuar fins a la universitat. Caldria impulsar una educació en valors i en el terreny de la sexualitat més encara.

Caldria parlar de la diversitat sexual, de les diverses maneres de desenvolupar la sexualitat, que no tot és heterosexual, que també hi ha gais i lesbianes. S'hauria de veure com a normal i natural que dues dones o dos homes s'estimin. Penso que això facilitaria que no hi hagués burles, rebuig o desconsideracions cap a gais i lesbianes.

Quin consell es podria donar a aquelles persones que participen en l'activisme pels drets LGTBIQ+?

Jo els animaria a seguir cap endavant. Si aprenem de la nostra història, veurem que no ens ha caigut res del cel, sinó que ha estat producte d'una activitat molt ferma, continuada, entusiasta i, al mateix temps, enèrgica.

Cal continuar mantenint aquest esforç perquè allò que hem aconseguit és gràcies a aquest impuls, però cal estar alerta perquè certs drets podrien anar cap enrere. Hem aprendre del passat en aquest sentit, de com hem assolit la diferència enorme que hi ha entre els anys en què érem joves, en el meu cas, i ara. No hi pot haver marxa enrere.

Espanta escoltar certs discursos polítics?

Sí. Jo crec que el discurs de l'extrema dreta és preocupant. Estan demostrant, allà on tenen poder, que rebutgen qualsevol cosa que no sigui la norma imposada per ells. Han arribat a dir, fins i tot, que no existeix el maltractament. Hem d'estar molt alerta perquè ens haurem d'enfrontar a allò que vingui, que no és precisament per tirar coets.