S'acaba un any que ha estat especial per a la Fundació Aspros. Professionals de la fundació, persones ateses, famílies, voluntariat, empreses i institucions han celebrat una data important per Aspros, que va néixer a Lleida fa seixanta anys per acompanyar persones amb discapacitat intel·lectual o trastorns de salut mental. El director, Enric Herrera, insisteix que aquell esperit inicial es manté i que les famílies continuen essent molt importants, però la fundació s'ha anat adaptant a les necessitats i realitats de cada moment.

Celebreu els seixanta anys. Què en queda d’aquells inicis?

En queda tot! Jo diria que l’essència per la qual es va crear la Fundació Aspros l’any 1962 encara està intacta. Encara podem veure el centre Casa Nostra, a Sudanell, que va ser el primer que va obrir Aspros. Jurídicament l’entitat es va crear l’any 1962, però la primera residència es va fer l’any 1969. Tota aquella missió per la qual es va crear, aquella visió, aquella emprenedoria que hi va haver penso que en moltes parts segueix exactament igual que quan es va crear.

Continua l’acompanyament i el suport a les persones amb discapacitat intel·lectual i amb malaltia mental. Evidentment, tot evoluciona i no es gestió igual que llavors, però l’essència, la missió, és exactament la mateixa.

És difícil mantenir aquesta essència?

No és fàcil. No som un sector on estiguem molt ben acompanyats financerament, no estem al nivell de finançament que requereix el projecte... però segurament que l’any 1962 encara era més difícil. Ara, tot i que per exemple hi ha algunes places concertades que donen una certa estabilitat, tampoc és fàcil, però sí que puc dir que és molt gratificant.

Moltes entitats del vostre sector fan quaranta i cinquanta anys, però seixanta...

És un orgull poder dir que celebrem seixanta anys. En aquell moment es va haver d’actuar perquè en el territori lleidatà es necessitava una solució per atendre persones amb recursos adequats. Fruit d’un moviment de mares i pares preocupats es va impulsar la creació d’una entitat l’any 1962. Som una de les entitats pioneres en atenció a la discapacitat intel·lectual a Catalunya i a tot l’Estat. Ara a Dincat, la nostra federació catalana, som 350 entitats associades.

A l’origen, sempre l’empenta de mares i pares. Es manté encara ara aquest vincle amb les famílies?

Sí. La família per a nosaltres és un agent molt important, un grup d’interès fonamental perquè el projecte funcioni. Treballem no només per a les persones, sinó per donar solucions a les famílies. Quan engeguem un projecte no mirem només el suport a la persona, mirem a la família. Al patronat hi ha mares i pares i estem en constant contacte amb totes les famílies, perquè ens puguin traslladar les necessitats. I des del punt de vista del voluntariat hi ha moltes famílies que hi participen.

Quins punts forts destacaries de l’entitat?

Amb l’essència que parlàvem de l’any 1962, Aspros segueix mirant molt la persona. No és veure què necessita la fundació, sinó què necessita la persona. Per això tenim més de vint recursos, des de centres residencials especialitzats, serveis de centre de dia, ocupacionals, prelaborals per a persones amb trastorn mental... Sempre amb la visió del que necessita la persona en aquell moment, perquè la necessitat de la persona de fa vint anys no és la mateixa que tenim ara. Amb la innovació i les necessites es van creant els suports, recursos i programes necessaris.

Acompanyeu la persona en tot el cicle vital?

Sí. Això sempre ho hem vetllat molt. És una de les fortaleses i ha permès que Aspros es faci gran. Aspros, els monitors i company, es converteixen en la seva família i la persona hi ha de poder trobar l’acompanyament i recurs que necessita en cada moment.

Quina és la vostra principal preocupació?

Ens preocupa la inestabilitat econòmica que patim per l’infrafinançament al qual estem sotmesos. En la qüestió econòmica les entitats estem sempre a la corda fluixa. Estem amb l’ai al cor per com anirà l’any que ve, per com sortirà l’ordre de finançament... Ens neguiteja moltíssim. És molt difícil gestionar pressupostos i inversions quan no saps amb què pots comptar l’any que bé.

L’altra preocupació, bé més aviat mirada al futur, és veure quines necessitats van sorgint a la societat. El 1962 neix per atendre la discapacitat intel·lectual i malaltia mental, però en aquests seixanta anys han sorgit moltes altres vulnerabilitats. Hem creat una estructura gran i potent i tenim un deure amb el territori lleidatà per ser on hi hagi una necessitat.

En definitiva, tot per atendre les necessitats de les persones...

Som socis necessaris de les administracions. Sense el finançament de les administracions ens seria difícil sobreviure, però les administracions ens necessiten perquè donem un suport molt important. Són persones, no són números, que tenen unes necessitats.

Us sentiu poc escoltats? Poc acompanyats?

Escoltats sí, però sovint no ens sentim acompanyats. No val només dir-nos que ho fem bé... Hi insisteixo: parlem de persones.