Un de cada quatre embarassos no prosperen i acaben amb la mort del bebè, segons les dades oficials, tot i que l'associació Umamita ha fet estimacions més altes tenint en compte que abans dels 180 dies (25,7 setmanes) les morts no s'han de declarar i que les interrupcions voluntàries es registren a banda. Comença aquí la invisibilització del dol gestacional i perinatal, afirma Marta Cabasa, psicòloga perinatal i cofundadora d'Anhel, associació de famílies en dol del Vallès .

Aquesta invisibilització continua amb la manca de baixes de maternitat i paternitat en cas que els fetus morin abans de les 25 setmanes. Però, sobretot, amb la invalidació dels sentiments d'aquestes famílies i amb el tabú que envolta la mort en general i aquesta en particular. "Les altres persones no l’han conegut, no hi ha vincle, no hi ha records compartits. Es torna un dol invisibilitzat, silenciat, no en parlem, i com menys en parlem, menys es coneix. Penses que només t’ha passat a tu", explica Cabasa.

És per visibilitzar aquesta realitat i perquè les famílies tinguin un espai "per tenir un moment de pensament, d'homenatge, de record" que cada vegada hi ha més espais als cementiris dedicats al dol gestacional i al dol perinatal. S'acostuma a anomenar perinatal si la mort té lloc fins a la primera setmana de vida, i gestacional, si passa específicament fins a la setmana 22, tot i que també la nomenclatura està poc unificada.

Figueres i Premià de Mar han anunciat que se sumaran a municipis que ja havien habilitat aquests espais com Sant Cugat, Barcelona, Lleida, Olot, Sant Hilari Sacalm o La Ràpita, entre d'altres. També ho està fent Sant Quirze a través d'un procés participatiu amb les famílies. El primer va ser el de Cervera inaugurat fa tres anys.

"És una manera d'equiparar les morts. Si hi ha un espai on enterrem familiars, per què no els nostres bebès?", es pregunta Cabasa.

Des d'Anhel acompanyen mares i pares que per desgràcia han de passar per aquests dols i, dins de la seva tasca de visibilització, assessoren ajuntaments per a la creació d'aquests espais. Demanen que no siguin un lloc de pas, que siguin tranquils i que tinguin vegetació. Generalment es fa un monument, una escultura o un arbre amb una inscripció, o s'afegeixen símbols com estels o papallones, explica.

En alguns casos, hi ha la possibilitat d'afegir les cendres en aquests elements i crear símbols individualitzats, però majoritàriament són espais genèrics. De fet, "moltes famílies no tenen cendres ni res a enterrar", afegeix. Més enllà de l'especificitat de cada espai, "l'important és que existeixin". Ella creu que falta informació sobre aquests espais perquè les famílies coneguin aquesta opció, que és "una més" per fer el procés de dol.

Cabasa aposta perquè en comencem a parlar amb infants perquè siguin més sensibles amb aquesta realitat utilitzant elements propers i didàctics com la natura o com els cabells quan cauen perquè la mort forma part de la vida: "Els bebès es moren. És la veritat. Per què amagar-ho?"