Francesc Torralba, filòsof i teòleg, lamenta que les necessitats de cobrir la crisi social, econòmica i emocional que provoca la Covid-19 són un nou obstacle que farà alentir el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), però alhora destaca que la pandèmia aporta aprenentatges: som vulnerables i interdependents. Uns aprenentatges que han arribat a marxes forçades, però que no s’haurien d’oblidar, diu. I argumenta com en són d’importants també per a l’educació dels infants i joves.

Des del privilegi, des del punt de vista de l'observació, de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, en quin moment ens trobem respecte als ODS? Què aprenem i desaprenem en aquests temps de pandèmia?

Estem en un context de gran cansament tant per a educadors, mestres, famílies, personal sanitari, entitats socials... Aquesta pandèmia és molt llarga i provoca cansament i fatiga. També és cert que la pandèmia ens porta aprenentatges fins i tot contra la nostra voluntat. Aprenentatges que hauríem de sedimentar, entre ells la idea de vulnerabilitat: ens hem adonat que som fràgils i necessitem tenir cura de nosaltres mateixos i de les persones que ens envolten.

I una altra de molt important és la idea de la interdependència: l’epidèmia va començar lluny, a la Xina, i pensàvem que no, però a arribar. Vivim en un món interdependent i no podem ser indiferents al que passa lluny. És la societat en xarxa, interdependent i ens obliga a ser molt corresponsables. Som vulnerables i interdependents.

I això com impacta en l'educació dels infants? O com hauria d'impactar?

Si nens i nenes, adolestents i joves aprenen que som vulnerables evitaran molts naufragis i ruptures. Si saps que ets vulnerable et protegeixes més de determinats estils de vida, de consum, la velocitat de circulació, del tipus de substàncies... Et cuides més i és un mecanisme de supervivència. Hi ha molts estils de vida arriscats i formes de vida agosarades perquè joves i adolescents pensen que això a elles no els hi passarà.

I la interdependència, el segon element que dèiem, trenca amb la inclinació individualista. Si saps que tot és interdependent has de pensar com gestiones els recursos ecològics i quin soroll fas a la nit i no aparcar en doble fila perquè això afecta altres persones. És tenir un sentit de comunitat, de què no vius sol, ni ets una illa. Quan un ho assumeix viu de manera molt més cívica.

"Com tracto les persones que no són com jo? Has d’arribar a conclusions i, si són dolentes, has de canviar de formes de vida"

No contaminar és un objectiu global, però aterrar un objectiu pot ser no fer soroll de nit o no aparcar en doble fila...

Els objectius grans han de ser allà, però els hem de saber traduir en objectius petits que es puguin concretar i, a més, han de portar a un cert autoexamen. Hem de ser capaços de crear consciència i fer-nos preguntes: Com tracto les persones que no són com jo? Les que no parlen com jo? L’examen és bàsic. Has d’arribar a conclusions i, si són dolentes, has de canviar de formes de vida.

El fem aquest examen?

Molt poc. Per fer aquest examen necessitem temps, silenci, prendre distància de les mil urgències i dels mil missatges que ens arriben. Sovint només responem a estímuls externs: som bombers que anem apagant focs. Fer l’autoexamen és poc habitual i a vegades ens fa por.

No el fem ni tan sols en l'àmbit educatiu?

Crec molt en l’espai tutorial. Donem molt de valor a l’aula, però em sembla bàsic el que pot passar en l’àmbit tutorial. En el tu a tu amb un noi o una noia es pot produir un diàleg socràtic: el fas pensar, l’interrogues, el qüestiones, l’obligues a pensar en el seu projecte de vida, què es proposa fer amb les capacitats i els talents que té... I aquí s’hi pot introduir aquesta autoavaluació en un marc de discreció, confiança i confidencialitat.

Segurament els equips docents diran que per fer això també cal temps...

Efectivament. Cal dedicar temps a la persona per fer-la pensar i el temps és escàs. Més ara, perquè en un context Covid-19 hem de fer moltes tasques i les més reflexives i analítiques les vas deixant al tinter.

La Covid-19 ha fet evident en el terreny educatiu situacions com ara la bretxa digital i les desigualtats d'accés a eines necessàries.

La pandèmia ha posat de manifest flaqueses, debilitats i contradiccions que ja existien, però estaven amagades i eclipsades. Les desigualtats socials i econòmiques, la bretxa digital ja hi eren, s’han de posat de manifest i, segurament, l’epidèmia les ha eixamplades. La pandèmia ha estat un accelerador de la digitalització i ha mostrat les mancances. Uns tenien les eines, la connexió, l’energia, i els altres no. Uns tenien les habilitats i coneixements i altres ens hi vam haver de posar a marxes forçades i vam tenir sort de l’assessorament dels joves.

"La pandèmia ens ha fet mirar les dimensions fosques, les injustícies, les discriminacions, les desigualtats"

Fa la sensació que en això de les flaqueses que dius que ja existien el que es feia era amagar el cap sota l'ala?

Era allò de "qui dies passa anys empeny" i la pandèmia ens ha fet mirar un aspecte de la realitat que no ens agrada. Ens ha fet mirar les dimensions fosques, les injustícies, les discriminacions, les desigualtats. No ens agrada mirar-ho, però només si ho mirem i aguantem la mirada som capaços de fer un diagnòstic i plantejar estratègies per canviar-ho.

Per on hem de començar per canviar-ho?

La clau per canviar les injustícies i les desigualtats és crear consciència. Necessitem persones que amb la denúncia, el treball en xarxa, amb articles creïn consciència que hi ha desigualtats, injustícies, situacions que són insostenibles. Gairebé cada setmana hi ha un cas de violència masclista i ara els mitjans ho fan visible. En som conscients i encara no som capaços d’erradicar aquesta violència.

O la soledat de les persones grans que sabem que existeix pels Amics de la Gent Gran i pels sociòlegs. Primer, cal crear-ne consciència i adonar-nos del que podem fer cada un dels ciutadans, les administracions, les ONG, les universitat... per mirar de canviar-ho. Quan no n’hi ha consciència tu vius en el teu petit món i et penses que els altres mons són com el teu. I no és així.

En aquest sentit un dels reptes és trencar l'anomenat cercle de la pobresa. Ho pot fer l'educació?

Hi ha un reproducció de la classe, dels segments socials i hem de fer que l’educació sigui un veritable ascensor social. Que l’infant nascut en un entorn molt vulnerable socialment, cultural i econòmic gràcies a l’escola pugui tenir opcions a una vida diferent. Que adquirir coneixements, habilitats i experiències li permeti assolir uns nivells de qualitat de vida, de confort i benestar millors als de pares i avis. Però és molt complex i difícil. Hi ha molts fracassos.

La influència familiar sempre és molt forta. Si els referents familiars són violents, masclistes o caracteritzats per la submissió els nens i nenes solen imitar-los. A vegades hi ha un conflicte: el nen rep a l’escola una sèrie de valors i pràctiques oposats als que veu a casa i queda dividit entre dos mons. Hi ha una esquizofrènia de valors.

I com s'hauria d'actuar?

Potser a l’escola se subratlla l’equitat i a casa la nena ha de desparar la taula mentre el nen juga al sofà amb la Play. Això no ajuda a enfortir els valors i és molt important la corresponsabilitat de família i escola per identificar els valors comuns a accentuar i enfortir. Alhora cal respectar la llibertat i la singularitat de cada esfera educativa.

"Afortunadament sempre hi ha persones i grups disposades a pensar globalment i anar més enllà del seu petit món"

Sovint són infants i joves els que fan la transmissió de valors.

La transmissió de valors és bidireccional: els alumnes i els fills ens ensenyen, ens mostren valors, ens alliçonen, eduquen pares i mares. Respecte al fumar, a l’ecosensibilitat, al consum de productes no necessaris... El nen o la nena poden ser més oberts de ment respecte a la diversitat sexual o religiosa. Hi ha un xoc intergeneracional que a vegades és inevitable a la família.

Tornant al que parlàvem de l'autoexamen per arribar a canvis, deies en un article que auditar l’estat de la qüestió és imprescindible per fer un seguiment realista dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Com ho estem fent?

Tenim els disset ODS i l’Agenda 2030. Els objectius s’han de precisar i s’han d’auditar. Valorar què hem aconseguit, on érem i on som ara. Es pot analitzar a nivell personal: com jo he mirat de contribuir al desenvolupament d’un d’aquests objectius; es pot analitzar a nivell messo, d’institucions -Què ha fet la universitat els últims tres anys per potenciar els disset ODS?-, i també a nivell macro, dels estats.

Aquesta auditoria és imprescindible i la meva impressió és que la pandèmia ha estat un obstacle enorme, una contrarietat inesperada. Crec que els ODS es veuran incomplerts perquè s’haurà de resoldre crisi social, crisi econòmica, crisi emocional derivades de la pandèmia. Hi ha la contrarietat, el que no esperàvem i ho hem de resoldre. Ens haurem de dedicar a tapar aquests forats i els ODS quedaran més lluny.

La pandèmia també trastoca el treball cap als ODS?

Anem lents en la realització dels ODS, perquè ens hem trobat amb una urgència majúscula que ens ha obligat a posar l’esforç, l’atenció i el talent en altres problemes que no havíem contemplat a priori.

Hi haurà remei?

Si. Sempre hi ha una pulsió positiva en la societat. Afortunadament sempre hi ha persones i grups de diferents tradicions, religions i seccions polítiques que estan disposades a pensar globalment i anar més enllà del seu petit món i de la seva petita esfera confortable. I això es va regenerant. Alguns es fan grans i moren, penso en l’Arcadi Oliveras, però emergeix nova saba i noves persones i nous lideratges. No podem ser apocalíptics ni nostàlgics. Ni el món s’acaba, ni abans tot era fantàstic.