El risc de les dones davant els problemes de salut mental és molt més alt que el dels homes. A més, elles solen enfrontar-se a estigmes més punyents, que moltes vegades enceguen un tractament adequat de les seves circumstàncies. Els factors socials que envolten el gènere femení requereixen un encarament diferent per part de les institucions i entitats de psicologia i psiquiatria, que s'adapti al fet que existeixen diferències i desigualtats estructurals en els entorns psicosocials d'homes i dones.

Amb aquest esperit, la federació Salut Mental Catalunya va iniciar la plataforma 'Dona i Salut Mental'. El seu objectiu és difondre eines per a la gestió i apoderament de les dones amb problemes de salut mental per tal que aquestes realitzin de forma activa la seva recuperació, i a més incorporar la perspectiva de gènere al sistema d'atenció de salut mental. Per tal de fer això, impulsen la creació de grups i xarxes de suport mutu i recuperació de dones i ofereixen formacions i altres recursos.

El grup 'Ments Femenines' de l'Associació de Familiars i Malalts Mentals de Catalunya (AFAMMCA) forma part d'aquesta plataforma. Actualment, dona assistència, suport i teràpia a dones amb malalties mentals greus. La Glòria Sebastian n'és la coordinadora des de la seva creació el 2017, i és psicòloga i musicoterapeuta, i la Florence Tessier hi treballa com artterapeuta, i totes dues reivindiquen el servei d'espai segur que aquest grup ofereix a les seves participants.

Per què i com es funda Ments Femenines? Quin és el perfil de les dones que hi participen?

Glòria Sebastian: Aquest grup es va iniciar amb l’objectiu de fomentar l’apoderament de les dones, sensibilitzar sobre l’estigmatització de les dones i de les persones que pateixen un trastorn mental, la violència de gènere... Tot des de la perspectiva de gènere i el feminisme.

Tanmateix, això ha anat canviant, per tal de respondre a les necessitats que tenen les dones participants. Totes elles són dones grans amb trastorns mentals greus, algunes inclús viuen en residències i institucions perquè tenen malalties cròniques i fa anys que es mediquen, i les temàtiques que tractàvem moltes vegades els resultaven feixugues.

Per què? Quin tipus de temàtiques eren?

G: Són dones grans que, entre altres coses, no han treballat massa el cos. Se les ha infantilitzat tota la vida. Volíem donar-los informació sobre els òrgans femenins, la sexualitat, l'amor romàntic... I també la violència de gènere. I amb això últim sobretot no se sentien còmodes. Vam detectar que segurament hi havia casos de maltractament i abús en algunes de les participants.

Elles mateixes ens van demanar que no es toquessin aquests temes, i nosaltres no ho vam veure tant com una renúncia, sinó una adaptació a les seves necessitats, volíem crear un grup on se sentissin a gust. Avui el grup el dinamitzen la Flor i la Paula, artterapeuta i psicòloga respectivament, que combinen les seves tècniques terapèutiques per cultivar l'autoconfiança, l'autoestima, les emocions, la seva pròpia fortalesa...

Aleshores què hi feu a les trobades del grup?

Florence Tessier: Busquem temàtiques que les estimulin. Els vam preguntar què tenien ganes de fer, i ens van demanar de tenir més contacte. Volen amistats, jo crec que pateixen molta soledat, són dones a qui costen bastant les habilitats socials. Per això solem treballar com comunicar-se entre elles, com expressar les seves emocions o identificar què senten.

I això ho fem a través de diverses activitats. Jo per exemple, com soc artterapeuta organitzo sessions de pintura, o també treballem les relacions a través del tacte, amb massatges i demès.

Fomentar la cohesió.

F: Sí. L’objectiu és que se sentin còmodes, i això ha estat un camí llarg, però crec que ho estan aconseguint, avui estan molt més obertes, pregunten què farem, inclús parlen entre elles sense necessitat que fem d’intermediàries. La idea és que disposin d’un espai on se sentin escoltades.

I això és molt important. Per il·lustrar-ho: l’altre dia estava treballant amb un grup format meitat per homes, meitat per dones, fent una activitat oral en la qual llençàvem preguntes a l’aire. Era molt impactant veure que només contestaven els homes, mentre que les dones restaven callades, no podien dir la seva. Després en un grup de dones com el nostre veus que tenen un lloc on parlar, un espai per ocupar. Callar és una reacció molt inconscient i molt acostumada.

Oferiu un espai de suport mutu?

G: Sí, ‘ments femenines’ vol ser això, un espai de suport, d’ajuda, i de fet com dèiem això és el que van demanar. Un espai on parlar, on poder explicar què han fet aquesta setmana, com els ha anat el dia. I de fet ara elles són amigues, queden a vegades fora de l’associació, s’han creat llaços de complicitat.

I sí, es nota que en els grups on hi ha homes s’empetiteixen, es comporten diferent. Aquí poden ser elles, estan molt a gust i esperen amb ganes el grup de dones.

Com acudeixen aquestes dones a vosaltres?

G: Elles són sòcies de l’associació, i a vegades venen derivades dels serveis públics perquè són en alguna residència o institució que els ofereixen activitats, i coneixen el grup de rehabilitació social de l’AFAMMCA, que és obert a tothom i fa activitats diàries. A vegades també tenim dones que provenen de Justícia, que tenen algun trastorn mental i venen aquí a fer hores d’ajuda a la comunitat i s’incorporen a ‘Ments Femenines’.

Però sobretot hi ha sòcies. Dones amb algun trastorn de qualsevol edat, a qui oferim el grup, que és totalment obert i voluntari.

Feu alguna acció per impulsar el tractament de les malalties mentals amb perspectiva de gènere?

G: Des de la totalitat de l'AFAMMCA ja fa un temps que intentem aplicar la perspectiva de gènere, especialment pel que fa a les famílies de les persones amb malalties mentals. I és que veiem que a les sessions d'acompanyament i formació, més del 90% dels familiars assistents són dones, que a vegades inclús deixen la feina per cuidar del seu familiar malalt, mentre que el 70% de les persones amb trastorns de l'associació són homes.

Quan una dona té un problema de salut mental greu, i, per tant, una discapacitat per la qual no treballa, dins la família se li atorguen automàticament tasques. Els familiars diuen que ajuden a casa, que van a comprar, que fan les feines. En canvi, quan és l'home el que té la malaltia no té aquestes responsabilitats, ell ha de fer activitats, d'aquí que vinguin al nostre centre. Nosaltres hem lluitat molt per canviar aquesta situació, i cada cop hi ha més paritat al grup de rehabilitació.

Això és un reflex del tractament que han tingut aquestes dones per part de la família?

G: Diria que sí. Amb les dones que formen ara part del grup hi ha una gran manca de normalització. No se les ha tractades mai com a dones. Han estat silenciades tota la vida, sobreprotegides, anul·lades. No confien en elles mateixes, els demanes alguna cosa i sempre asseguren que no seran capaces de fer-ho.

De fet, per això crec que al principi hi havia aquest rebuig al grup, perquè fem coses creatives i no estan acostumades a buscar dins seu, a saber qui són, a escoltar-se i a ser escoltades. Pateixen un doble estigma, són dones i tenen una malaltia mental. I a més són grans, per la qual cosa porten convivint amb aquesta nafra molt de temps, i des d'un moment en què encara era pitjor.

Deies abans que havien estat infantilitzades.

G: Exacte, des de petites se les ha obligat a callar i no se'ls ha informat de les coses. Per exemple, mai se'ls ha explicat com funciona el sexe. Algunes vegades ha sortit el tema de la maternitat, i no en saben quasi res. Quan jo estava embarassada van reaccionar sorpreses, de formes inclús una mica infantils. Em preguntaven com havia arribat el nen allà, com naixeria... No les han deixades ser mares, tenen les mateixes voluntats que totes, podrien haver-ho sigut però se les va anul·lar.

També hi ha la qüestió de la sobreprotecció, i al final acaben patint igual, moltes vegades perquè no els han donat les eines per protegir-se a si mateixes. A vegades tampoc són capaces de diferenciar un gest d'afecte sa d'un que no ho és, els confonen. Tot això és un resultat d'aquest estigma amb el qual han viscut des de petites per tenir un trastorn i ser dones, tant a la societat com al nucli familiar.

De fet, l'OMS indica que el gènere és un factor de risc.

G: Hi ha més prevalença en problemes de salut mental en les dones. Però ha de quedar molt clar que no és un tema biològic, perquè el cervell de la dona sigui més vulnerable, no és el sexe. És quelcom social, és el gènere. El masclisme les sobrecarrega familiarment, laboralment i psicològicament. Són els inputs socials provinents del patriarcat el que fa que les dones tinguin més risc. Per això la majoria de persones amb trastorns alimentaris són dones, per aquesta pressió pel perfeccionisme.

A banda, en la qüestió dels números també cal tenir en compte que perquè les dones hem estat lligades sempre al paper de la sensibilitat, estem més acostumades generalment a parlar dels nostres sentiments i demanar ajuda, d'aquí que es registrin més casos de dones en salut mental.

També hi té un paper la relació entre la violència de gènere i la malaltia mental?

G: Hi ha estudis que demostren que tres de cada quatre dones amb malalties mentals han patit casos de violència de gènere. I jo crec que, si ens hi posem, serien totes. Perquè violències n’hi ha moltes, i apartar-les de la societat i silenciar-les ja és una violència.

Creieu que hi ha suficient formació en psicologia amb perspectiva de gènere?

G: No. I jo mateixa soc un exemple. Quan vaig estudiar la carrera no hi havia cap assignatura de gènere, no se’n parlava. I de fet a escala professional hi ha molt poca gent especialista en gènere. Nosaltres sí que ens movem una mica en aquest sentit, però perquè ja forma part de la nostra línia de treball.

I tenim moltes estudiants de pràctiques que quan veuen que existeix el nostre grup sempre volen participar-hi, i conèixer el seu funcionament, i això és perquè no hi han treballat als estudis, és molt nou, no els ho han ensenyat. Així, si vols especialitzar-te, l’única forma és fer cursos, formacions i d’altres activitats.

Per això esteu a la plataforma 'Dona i Salut Mental'?

G: Sí. Aquest projecte té dues línies. Primer hi ha les anomenades 'Sessions de dona i salut mental', unes trobades online on dones amb algun trastorn comparteixen les seves experiències. Aquí el nostre grup no hi pot participar perquè són dones grans i hi ha l'escletxa digital, no és el seu moment de fer activisme. Així, hi assistim nosaltres com a professionals i els ho expliquem després.

L'altra línia de la plataforma són les sessions de 'Cures i salut emocional', que van dirigides a les dinamitzadores i tenen l'objectiu de treballar temes de perspectiva de gènere, amb una part teòrica i una altra en la qual expliquem els nostres casos. La finalitat d'això és cooperar en l'avenç en la perspectiva de gènere, motivar un canvi de mentalitat en general i aplicar-ho a les nostres sessions particulars.

Feu algun altre tipus de cooperació en aquest sentit?

G: De fet, els grups de dones són molt nous, és quelcom molt pioner, i ens veiem obligades a aprendre entre totes i sobre la marxa. Necessitem espais on compartir, més que saber professional, experiències del dia a dia.

Precisament per això, per exemple, vam col·laborar el 2019 amb un grup de dones d’AREP, amb qui tenim una relació propera, de fet la meitat de les dones del grup venen derivades d’allà. Tanmateix, amb la pandèmia el treball en xarxa s’ha aturat bastant, però la idea és anar fent punts d’unió, teixir una bona xarxa.