Vaig començar a entrar a les presons després que el meu fill morís a Brians II. Em dedico a fer visites i ser referent per a persones privades de llibertat amb problemes de salut mental perquè comprenc la situació en què es troben tant ells com les seves famílies, per a qui tenir-los a presó és, a vegades, un respir.

Quina és la situació a presó per a les persones amb problemes de salut mental?

La presó no cura els trastorns, de fet a vegades les persones en surten pitjor de com n’entren. A fora, amb un tractament adient, una persona amb un diagnòstic de salut mental pot arribar a fer vida normal, a la presó és molt difícil. Els funcionaris no estan preparats, i l’atenció mèdica i psicològica és mínima. I si entres a la presó sense un problema de salut mental, és molt probable que un cop a dins en desenvolupis un.

Com són els protocols?

Insuficients. No hi ha gaires coses que facin que les persones que estan malaltes del cap es puguin recuperar. Ara fa un temps que a Catalunya van crear les Unitats Hospitalàries Psiquiàtriques i Psicològiques (UHPP). Són mòduls que tenen capacitat per uns 20 a 30 presos, com a molt, el que significa que les presons estan plenes de malalts mentals que no estan rebent un tractament adient.

En aquestes circumstàncies, hi ha moltes persones que s’autolesionen. Un dels nois de qui soc referent familiar es va fer molt de mal quan li van denegar una sortida programada, tot i que jo vaig avisar en diverses ocasions a la seva treballadora social de quina era la situació. Però a les meves queixes i avisos, els psicòlegs de l’UHPP han respost que he de normalitzar que els presos s’autolesionin.

"La presó no cura els trastorns, de fet a vegades les persones en surten pitjor de com n'entren"

Una de les accions que es fan en aquests casos són les contencions mecàniques, una de les vostres reivindicacions.

Sí. Fer una contenció mecànica significa lligar una persona a un llit amb cintes de lona molt gruixudes. Els funcionaris ho fan quan un pres es posa nerviós. Però és que ells no haurien de tractar aquestes persones, sinó un equip sanitari de qualitat. A les presons no hi ha diàleg, no s’actua amb respecte. Es medica i es lliga a les persones durant dies, tot i que l’ONU ha advertit en cinc ocasions a Espanya dels maltractaments que hi ha a les presons catalanes.

És un càstig, quan hauria de ser una prevenció per la seguretat del mateix intern i no durar més d’alguns minuts, però els poden deixar allà deu dies fent-se les necessitats a sobre.

També hi ha les cel·les d’aïllament.

Aquesta és una altra reivindicació de l’associació. L’ONU assenyala que una persona no pot estar més de quinze dies en un departament de règim tancat. Tanmateix, jo conec un pres que va estar 16 anys en aïllament, perquè el treien un temps breu i el tornaven a entrar.

Això, evidentment, afecta la capacitat de socialització de la persona com també ho fan els mòduls UHPP o inclús les infermeries. Per exemple, un dels presos que acompanyo porta quatre anys a la UHPP, i com sortirà a l’octubre de presó han optat per passar-lo a mòdul. Quan li vaig comentar, em va dir que tenia por, perquè no sap relacionar-se amb les persones.

En relació amb això, hi ha el tema de les addiccions. Hi ha alguna classe de tractament?

Metadona i poca cosa més. Però la situació és complexa: la presó és plena de drogues. D’això, per cert, ens solen culpar a les famílies, però les quantitats tan immenses de substàncies que corren per aquests centres s’han hagut d’entrar amb motxilles, i nosaltres no podem entrar cap classe de bossa.

Normalment, diuen que la majoria de les morts a les presons són suïcidis o les morts súbdites, però la veritat és que són causades per sobredosis, de drogues il·legals o legals. El meu fill va morir per “ingesta massiva de tòxics”, i tot i que era consumidor d’heroïna intravenosa, el metge forense de l’associació va concloure, en llegir l’informe, que havia estat una sobredosi de benzodiacepines.

És difícil treure'n aigua clara, d'una mort a la presó?

Penso que un dels problemes principals és que no coneixem els nostres drets. Quan hi ha una mort violenta, com les que succeeixen a les presons, tenim dret a portar un metge propi que estigui present a l’autòpsia i que certifiqui que es compleixen tots els protocols. Perquè a vegades es queden proves sense fer, com va ser el cas del meu fill.

També pot passar que un informe no reflecteixi bé les coses. Per exemple, va morir un pres i van indicar que havia caigut del llit. Però després va resultar que tenia el timpà rebentat. Això és el resultat d’una situació que moltes famílies i presos denuncien, que hi ha metges que amaguen informació, de manera que el trencament d’un braç, d’un nas, d’unes dents... Són caigudes o accidents. Els informes contemplen els cops, però no què els ha causat.

I quines eines tenen les famílies davant d’això?

No masses. Tu denuncies la mort, però aleshores es van passant la pilota. Jo la mort del meu fill la tinc denunciada, però diuen que la presó no té cap responsabilitat, que es van fer totes les actuacions que s’havien de fer, quan és mentida. I des d’aleshores em van passant de jutjat en jutjat.

Un altre cas: a Brians I es va suïcidar una noia a qui no se li va activar el protocol antisuïcidi. Passat el judici, encara no sabíem qui hauria d’haver-ho fet. El director assenyalava al psiquiatre, el psiquiatre a l’educador, l’educador al subdirector... I els metges sembla que dormin.

"Els informes contemplen els cops, però no què els ha causat"

És hermètic.

Molt. Com em va dir el meu altre fill quan va morir l’Eduard, les parets de les presons són molt grosses. I sol mancar informació. Per exemple, al novembre va morir el Víctor Campos a Brians II, i la seva mare es va haver d’assabentar perquè un altre pres li ho va comentar a la seva dona i ella ens va avisar. Jo vaig considerar que ella es mereixia una explicació, i vam anar a demanar-la al director de la presó. Esperàvem que ell ens expliqués què havia passat amb en Víctor, però no en sabia res, i després de quedar-se sense excuses ens va fer fora a crits del seu despatx.

I d’això, últimament, hi ha bastants casos. No s’informa la família, i aquesta s'assabenta que el seu familiar és mort per altres persones. I després et donen la informació que volen. Només hi entres si volen que hi entris.

De fet, des de l’Associació, denuncieu aquest hermetisme també en les polítiques que s’apliquen al sistema penitenciari català en general, com és el cas del pla d’actuacions que es va aprovar el març de 2023, i en vau fer un comunicat fa dues setmanes.

Sí. Ja feia uns mesos que els funcionaris demanaven uns drets laborals, la qual cosa em sembla lògica, però algunes de les seves demandes afecten directament als presos. Així i tot, es va aprovar un nou pla de seguretat en què s’aplicaven unes mesures que, si bé són anunciades com garanties de seguretat, vulneren els drets humans de les persones preses, i tot això sense informar a les seves famílies o a les organitzacions.

Una de les mesures és distribuir els presos de Catalunya entre totes les presons que tenen cel·les d’aïllament, una cosa que pot perjudicar els presos allunyant-los de les seves famílies. També es va aprovar, i ja s’ha posat en pràctica amb els joves de Quatre Camins, l’ús d’esprais a dins de les cel·les, és a dir a dins d’espais tancats. Això pot perjudicar a les persones internes, especialment si tenen problemes pulmonars i respiratoris.

Una altra de les vostres reivindicacions és el treball a les presons. Quin és el seu estat?

És un abús. Els presos treballen una jornada laboral sencera cobrant, com a molt, 400€. I aquí el Centre d’Iniciatives per la Reinserció (CIRE) és qui està fent el negoci. Bé, i també les empreses que fan un conveni amb la presó perquè els interns els produeixin el producte cobrant no més de 10 cèntims per cada tap d’ampolla o figureta del pessebre.

També hi ha la qüestió de la baixa. Si les persones preses tenen un accident laboral, es limiten a fer-los una baixa modular, per la qual cosa retornen al mòdul, però no cobren perquè la baixa no és mèdica.

I cobren l’atur?

Sí, però és molt baix, perquè cotitzen molt poc. De fet, hi ha qui opta per no treballar perquè si estan cobrant l’atur no podran rebre el subsidi d’excarceració. Però això també és complex, perquè aleshores no tenen diners mentre són a dins la presó per a comprar algun producte que puguin necessitar a l’economat. Aquest, a més, sol ser car, perquè s’equilibra amb el supermercat més proper, que a Catalunya solen ser les benzineres, que tenen uns preus molt alts.

I, tot i això, el treball és un privilegi, no un dret. Es dona feina a qui es porta bé.

Però el treball no hauria de ser justament per a la reinserció?

Això de la reinserció és estrany que passi. Quan entres en una presó, hi ha un munt de cartells que clamen “Tot el que es fa aquí dins és per la reinserció”. Doncs jo conec a molts pocs presos que s’hagin reinsertat. Però és que en aquestes condicions és molt difícil. Quan el meu fill va entrar a la Model jo vaig fer una sèrie de demandes al director, i la seva resposta va ser que en aquell lloc no tenien mitjans ni personal per a fer res d’això.

Jo espero que arribarà el dia que no existiran les presons, i que hi haurà alternatives més humanes, més solidàries amb les persones preses i amb les famílies, perquè les famílies també patim la condemna.