Jerònia Cubells: “El dret a sentir benestar a l’espai públic encara no està garantit per a tothom”

Passejar o desplaçar-se a peu o en bicicleta no és només caminar. Moure’s per un espai és també un acte de manifestar identitats, i fer-ho lliurement i en pau pot esdevenir quasi impossible per a algunes persones, sobretot en una ciutat gran com Barcelona. El projecte de recerca Mobilitats Queer té l’objectiu de posar la mirada sobre aquesta mena de discriminació, concretament sobre l’experiència de les persones no-binàries i les dones lesbianes, bisexuals, pansexuals i queer quan caminen o van en bicicleta pels carrers de la capital catalana. 

Mobilitats Queer és el resultat d’una col·laboració entre el Grup d’Estudis de Mobilitat, Transport i Territori (GEMTT), de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i el grup Active Travel Academy, de la Universitat de Westminster. S’ha finançat a partir de la convocatòria Queering Active Travel d’aquesta última universitat. 

Durant l’estudi, ja finalitzat, l’equip ha dut a terme entrevistes a diverses persones per a recollir les seves experiències. Jerònia Cubells Vadell, la referent del projecte, explica a Xarxanet com ha estat aquest procés i reflexiona sobre els resultats de l’estudi. 

Què és Mobilitats Queer? 

És un projecte de recerca que vol comprendre l’experiència de les persones LGTBIQ+ quan es desplacen pels carrers de Barcelona. Hi hem treballat investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la University of Westminster, a Londres. 

D’on surt el projecte?

La idea del projecte neix, en primer lloc, de percebre una manca d’informació sobre com les persones LGTBIQ+ viuen i es mouen per l’espai públic. És difícil trobar aquestes experiències en estudis o plans de mobilitat. I, quan hi ha dades o estudis, aquests se centren gairebé exclusivament en les experiències de violència o discriminació que pateix la comunitat LGTBIQ+. Tot i que és fonamental visibilitzar aquestes realitats, aquesta mirada deixa de banda altres dimensions igualment importants: les resistències quotidianes, les estratègies per habitar l’espai i, sobretot, la joia de caminar amb altres persones del col·lectiu, ja sigui amb amistats o en parella. 

El projecte vol mostrar aquesta complexitat i que, malgrat les opressions, també hi ha moments de cura, complicitat i plaer que són una part essencial de les vivències LGTBIQ+ a la ciutat.

En què ha consistit la investigació? Quin ha estat el procés de recollida d’informació?

Ha consistit en escoltar. Per comprendre aquestes experiències vaig entrevistar a 22 persones que s’identifiquen com a dones o persones no-binàries, i com a lesbianes, bisexuals, pansexuals o queer. A més, per nosaltres també era important comptar amb veus de persones que hagin migrat, de diferents edats i geografies. La combinació d’aquestes identitats afegeix complexitat i ens permet entendre com la vivència de navegar per la ciutat es configura des d’un punt de vista interseccional. 

En aquestes entrevistes els preguntava sobre els seus recorreguts quotidians i com se sentien en cada un d’ells. També varen dibuixar un Mapa d’Alleugeriment per cada camí, que és una eina que permet copsar com les desigualtats i les emocions s’expressen en l’espai.

Quins criteris heu establert? Com heu adoptat una perspectiva interseccional?

La perspectiva interseccional s’adopta en el moment d’entendre que les pors, les alegries, les inseguretats i la comoditat de caminar pel carrer s’expliquen per la combinació única d’identitats de cada participant. No es pot entendre l’emoció que sent una participant com a dona, sense considerar que també és blanca i lesbiana. 

Poso un exemple: una participant comentava que quan passejava amb la seva germana petita la gent constantment assumia que ella era la seva filla i per això aquest desplaçament li causava malestar. Ella explicava que aquesta experiència s’ha d’entendre pel prejudici que les dones racialitzades com a morenes són heterosexuals i tenen fills joves, quan no era el cas. Ella deia que si no hagués estat una dona, racialitzada com a morena o assumida com a heterosexual la gent no hauria fet aquestes assumpcions.

Quines han estat les conclusions principals?

La principal conclusió és que el dret a sentir benestar a l’espai públic encara no està garantit per a tothom, però això no vol dir que no s’hi puguin apropar. Les persones participants mostren que, davant les diverses formes d’opressió com la lesbofòbia, la bifòbia, la transfòbia, el racisme o la misogínia, despleguen una sèrie d’estratègies per desplaçar-se per la ciutat. Algunes d’aquestes estratègies passen per redibuixar les rutes per sentir-se més còmodes, caminar amb amistats queer o agafar la mà de la parella com a acte de visibilització. ç

"Les persones participants mostren que, davant les diverses formes d’opressió com la lesbofòbia, la bifòbia, la transfòbia, el racisme o la misogínia, despleguen una sèrie d’estratègies per desplaçar-se per la ciutat"

En els resultats de l’estudi feu un joc entre visibilitat i invisibilitat. Pots explicar-ho?

Sí, moltes vegades s’associa ser visiblement del col·lectiu LGBTIQ+ amb patir violència. S’assumeix que si se’t veu, sent o percep com a queer hi haurà immediatament una discriminació. I aquesta generalització de les vides LGBTIQ+ és una simplificació que oculta molts matisos. Pot passar que una persona del col·lectiu en alguns moments assumeixi una aparença més normativa per protegir-se i trobar confort en entorns hostils.  Pot passar que aquesta aparent invisibilitat serveixi per moure’s sense restriccions per espais fortament marcats per normes sexuals i de gènere, però que també sigui una llosa per no poder-se expressar amb el gènere sentit. 

Per altra banda, tenir una expressió que s’emmiralli amb el gènere que una persona sent o que sigui visiblement queer també pot oferir alleugeriment. O més important, ser reconeguda per altres persones del col·lectiu, fet que permet teixir comunitat.  Moltes participants també comentaven que tenien mostres d’afecte en públic, amb les seves parelles per exemple, perquè no només els feia sentir bé sinó també perquè consideraven el normalitzar les parelles queer un fet polític.

Com reprodueix l’urbanisme els rols de gènere?

Històricament, a les dones i les persones dissidents de gènere no se les ha deixat participar en els espais de decisió de quina ciutat volem. Això ha fet que quan es dissenyen ciutats no s’hagi concebut que puguin tenir necessitats o prioritats diferents. Com a conseqüència, l’urbanisme reprodueix els rols de gènere en la manera com organitza i distribueix l’espai, partint d’un model heteropatriarcal que separa l’àmbit productiu (el treball remunerat, associat als homes) de l’àmbit reproductiu (la cura i la llar, atribuïts a les dones). 

"Històricament, a les dones i les persones dissidents de gènere no se les ha deixat participar en els espais de decisió de quina ciutat volem"

Pots posar algun exemple?

Aquesta divisió es veu en barris residencials pensats exclusivament per a la vida domèstica i centres urbans orientats a la producció econòmica, perpetuant així la idea que les dones són cuidadores i els homes productors. A més, els sistemes de mobilitat sovint prioritzen trajectes lineals casa-feina, habituals en els patrons de desplaçament masculins, i deixen de banda els desplaçaments encadenats que fan moltes dones per encabir totes les responsabilitats laborals i de cures. Aquesta lògica també es reflecteix en la manca d’infraestructures per a la cura, com espais públics accessibles i segurs per a criatures o persones dependents, que encara recau desproporcionadament en les dones. 

Defugint aquesta dinàmica binària, l’urbanisme també ignora les experiències de les persones trans i no-binàries, que es troben amb espais públics i serveis segregats per gènere.

Perquè és important tenir en compte a nivell urbanístic aquestes experiències i altres realitats no normatives com les de les persones racialitzades?

Primer per una qüestió de justícia social. Quan l’urbanisme no contempla les necessitats de totes no només fa que les necessitats no es cobreixin satisfactòriament, sinó que eixampla les desigualtats. Això es tradueix en moviments per la ciutat més llargs, incòmodes o insegurs; en un accés desigual als serveis fonamentals com l’educació o la salut; i en una vivència de la ciutat més hostil. Aquestes condicions ens empobreixen i impacten en el nostre benestar, la salut mental i la qualitat de vida.

Com bé dius, també s’ha ignorat les experiències de les persones que han migrat, que també inclou dones i persones (entre elles dones) del col·lectiu LGTBIQ+. Barcelona està construïda sobre vincles colonials i esclavistes, com ho demostren alguns monuments, noms de carrers o el finançament de les obres de Gaudí, que són unes de les principals atraccions de la ciutat. I avui dia aquestes dinàmiques de desigualtat es perpetuen en processos de gentrificació que expulsen les veïnes, especialment les racialitzades com a negres i marrons, dels seus barris. Per això, incorporar aquestes mirades en la planificació urbana és condició imprescindible per construir ciutats més habitables. 

I a nivell acadèmic?

Jo crec que a nivell acadèmic hem de practicar el mateix que li reclamem a l’urbanisme: un compromís radical amb les cures i la justícia social i ambiental. Això vol dir qüestionar i deixar enrere formes d’investigació extractivistes que recullen informació però no fan cap retorn a la comunitat. Implica reconèixer la pluralitat de maneres d’habitar l’espai, ser conscients dels privilegis des dels quals investiguem i assumir la responsabilitat de no reproduir estereotips ni dinàmiques racistes, colonialistes, capacitistes o cisheteropatriarcals. També implica no només evidenciar les diferències sinó que també acompanyar en processos de transformació social.

Quines accions proposeu per a abordar aquestes qüestions?

Una de les accions clau és promoure formes reals i sostingudes de participació ciutadana, especialment de col·lectius que han estat històricament exclosos dels processos de presa de decisió. Però no es tracta només de “donar veu”, sinó de generar espais on aquestes propostes esdevinguin accions transformadores. 

També crec que l’acadèmia ha de posar-se al servei de la reparació de les injustícies. Això vol dir reconèixer i validar les diferents maneres de saber, com les experiències, treballar per transformar les ciutats en espais més habitables i compartir els coneixements que hem generat, fent-los més accessibles. Així que  no és suficient observar la ciutat, també ens hem d’implicar per a que sigui més justa.