Com heu viscut el confinament des de Pallapupas?

Tot i que no vam poder continuar la nostra activitat presencial als hospitals, a Pallapupas sempre hem tingut el compromís de continuar portant els riures als centres sanitaris. Ens vam organitzar, vam pensar com ho podíem fer i vam començar a gravar vídeos personalitzats per a infants i adults.

Vam treballar des de casa sense una experiència prèvia muntant guions, gravant vídeos i amb el que teníem. Després anàvem penjant al canal de You tube de Pallpaupas, a Operació Contagi, perquè els riures continuessin arribant. Fèiem vídeos temàtics i vídeos en directe que els seguien personal sanitari, infants hospitalitzats i famílies. Hem tingut la sort de poder continuar amb aquest compromís i veure la importància de la nostra feina, però sempre amb l’objectiu de tornar presencialment.

Què ha estat el més dur d’aquest temps?

Veure que no hi havia una data de tornada, l’angoixa de no saber quan tornaríem, ni saber com seria aquesta tornada a la nova normalitat. També ha estat molt dur escoltar les notícies que ens arribaven del personal sanitari, de tot el que estaven vivint i el fet de no poder estar al seu costat sabent la importància que tenim en el seu dia a dia. Era una sensació d’impotència de voler estar amb ells i no poder.

Manteníeu contacte directe amb pacients i personal sanitari?

Algunes persones de l’equip de Pallapupas han fet videotrucades amb infants ingressats per donar suport en aquests moments tan difícils. D’altra banda, amb els vídeos que generàvem també manteníem el contacte.

Com heu viscut la tornada als hospitals?

Personalment em sento molt afortunat perquè encara no han pogut tornar tots els pallpupas i jo ja fa un parell de setmanes que sóc a l’hospital, en concret al de Sant Joan de Déu de Manresa. El dia que em van dir de tornar em va fer molta il·lusió, tot i que a la vegada no sabia què em trobaria després de tants mesos i com hauria canviat.

La sorpresa va ser tremenda ja que vam veure i vam constatar que sí que som útils i que el personal sanitari ens va trobar molt a faltar. Veies com estaven bastant tocats i t’adones que sense humor no es pot viure, que ara més que mai el riure i tractar les coses amb humor és fonamental.

I com ho han viscut els i les pacients?

Els i les pacients van variant i, per tant, a la tornada jo no els coneixia. Quan treballem a quiròfans infantils la nostra presència és importantíssima perquè les famílies no poden ser allà. Quan l’infant entra a quiròfan el fet de poder convertir la seva por i angoixa en uns riures ho fa tot més fàcil, tant per l’infant, com pels metges i metgesses. I els pares també ho veuen, els mires a la cara i t’adones que necessiten aquest humor i aquesta humanitat, tot sempre des del respecte.

Has vist algun canvi en el personal sanitari?

Sí. És com si hi hagués més predisposició que mai al riure. A finals de juny, en una sessió de quiròfan vam proposar una cançó i gent que de normal potser és més seria es va sumar i la va cantar. De cop i volta érem unes 5 o 6 persones cantant i la nena va flipar.

Quins altres aspectes han canviat?

Ara hi ha més protocols i més mesures de seguretat, treballant amb mascaretes i el nas de pallasso. Amb la nova normalitat hem de mantenir més les distàncies i fem propostes una mica diferents. Personalment, trobo molt a faltar les abraçades. L’humor és important, però el contacte físic també. Ara tot és una mica més fred i protocol·lari, però el sol fet de la nostra tornada ja dona més esperança i mostra que cada vegada estem més a prop de la normalitat.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

L’agraïment de les persones que fas riure. Poder convertir per un moment la por, el dolor i l’angoixa en riures i alegria, fer arribar humor en moments difícils a gent que ho està passant malament. Això dona sentit a tot el que fem, et sents molt útil i molt viu i t’adones que l’humor també cura, a la seva manera.