"Primer hem de lluitar contra l’autoestigma i anirà desapareixent l'estigma des de fora". El president d'ABIgirona, Josep Soler, té clar que entendre, acceptar i gestionar de forma adequada una diagnosi de trastorn bipolar és molt important i és essencial per anar cap a una societat més justa, inclusiva i cohesionada.

Acabeu de fer un taller vivencial sobre la mort a dins dels actes de la 'Setmana del Voluntariat' de Girona. Com ha anat?

És un taller per a la gent que vol pensar en la mort. Pots triar pensar-hi o no. Hi ha gent que decideix que sí. Vam parlar de la mort, del que esperem de la mort, com ens ho imaginem... No són tallers informatius, perquè tot el que puguis trobar a Google no cal fer-ho en un taller.

Quan us plantegeu participar a la 'Setmana del Voluntariat' trieu aquest taller, per què?

Som una associació petita, d’uns cinquanta socis. Ens agrada poder-nos relacionar i participar amb altres entitats de la ciutat i de la zona. Per això participem també cada any a la ‘Setmana de Voluntariat’ de Girona i ho hem fet amb aquest taller que va sorgir a l’assemblea general a proposta dels socis. Dividim l’any amb activitats lúdiques, tallers i xerrades. I intentem fer propostes com aquesta que obrim a tota la població en general.

Teniu més de trenta anys...

L’any que ve farà trenta anys que tenim estatuts. Abans penjàvem de l’Associació Catalana de Persones amb Trastorn Bipolar i vam acabar fent una entitat per a les comarques gironines, perquè bàsicament treballem per als nostres associats i la nostra zona. Fem activitats a Banyoles, a Ripoll, al setembre engegarem un grup d’ajuda mútua a Olot...

Com ha canviat l'entitat i la seva feina en aquests trenta anys?

Sobretot ha canviat la gestió. Quan va néixer, eren familiars de persones amb trastorn bipolar o altres problemes de salut mental que es trobaven i feien molta feina per visibilitzar la malaltia, suport mutu... Tenien aquella inquietud perquè els tocava de prop. Els últims dotze anys la junta de l’associació ha anat canviant. És un binomi entre professionals de la salut que hi som de forma altruista i en som socis i persones que estan més vinculades emocionalment i personal amb la malaltia. Hi ha persones diagnosticades amb trastorn bipolar i familiars.

Aquest binomi amb les dues mirades, la més professional i la més personal, ens ha permès obrir-nos més a la societat. Intentar explicar què és el trastorn bipolar, lluitar contra l’estigma des de dins i des de fora... Li hem donat un toc més professional sense perdre l’origen, que és ajudar-nos entre nosaltres. És bo mantenir l’equilibri: fer-ho professional sense perdre aquesta humanitat de primera persona.

"Una persona és un conjunt de moltes coses i una de les coses és que té un trastorn bipolar"

Les entitats que acompanyeu persones amb trastorns de salut mental no us canseu de repetir que el desconeixement i l’estigma fan molt de mal.

Són persones amb un diagnòstic que té les seves característiques i que a cada persona li afecta de manera diferent. Però ja sabem que en salut mental es tendeix a generalitzar: a una persona que té una etiqueta de bipolar o d’esquizofrènia se li donen uns atributs i unes qualitats que no té i que habitualment son pejoratives. Una persona és un conjunt de moltes coses i una de les coses és que té un trastorn bipolar o que té els ulls blaus o és home o dona o pare o avi o és diabètica. No deixa de ser una característica personal més.

És una lluita constant contra l’estigma?

És la lluita que hem de fer. Vam organitzar una jornada sobre mitjans de comunicació i com es genera l’estigma. Però també ho treballem d’altres maneres: hem organitzat una coral i l’hem oberta a tothom. Hi ha persones diagnosticades i persones que no. És una manera que es conegui que les persones amb trastorn bipolar tenen una característica més i poden participar plenament de la societat.

Ens omplim la boca d'inclusió, però a l’hora de la veritat un trastorn bipolar tanca portes. Encara hi ha l’estigma molt alt.

Parlàvem que l’entitat va néixer fa trenta anys. Les pors i l’estigma encara es mantenen igual?

Sí. ‘La Marató de TV3’ de l’any passat va ajudar molt a fer prevenció i a donar-hi visibilitat. Hi ha entitats com Obertament i Activament que bàsicament es dediquen a lluitar contra l’estigma. L’estigma continua perquè és molt fàcil i molt recurrent.

Un curtmetratge que va participar als Goya mostrava com una comunitat de veïns no volen que una persona amb esquizofrènia visqui en el seu bloc. Allò era ficció, però passa. Com que a les notícies surt que algú ha calat foc i es diu que té esquizofrènia, es relaciona directament. I pot ser que aquesta no sigui la causa.

Arribarà el moment que com a societat farem el click i canviarà? O és molt complicat?

Crec que no serà tan complicat. Primer, hem de lluitar contra l’autoestigma. Fins que no ha fet el procés d’acceptació de la malaltia, la persona diagnosticada s’estigmatitza ella sola. Fins que no assumeix que pot fer una vida quotidiana plena i ordenada, s’autoestigmatitza. Però aquest autoestigma sí que l’anem guanyant i va desapareixent. I després anirà desapareixent també l’estigma des de fora. Estem fent camí.

"Primer, hem de lluitar contra l’autoestigma"

Un camí que no deu ser fàcil...

No ho és. Segurament a una persona amb anorèxia no se li tancarà la porta a una feina, però si diu que té esquizofrènia o trastorn bipolar provocarà que no la contractin. Estem preparant una xerrada amb el Col·legi d’Advocats de Girona per parlar del tema laboral.

Què es recomana en una entrevista de feina: dir-ho o no?

Cadascú ha de fer el que vulgui. El que és important és saber que la teva salut no l’has de dir en una entrevista de feina. Si no dius que ets diabètic, tampoc has de dir que tens trastorn bipolar. El trastorn bipolar té un diagnòstic i un tractament, per tant, és una malaltia com una altra.