Tres mesos consecutius amb una pujada de l’Índex de Preus de Consum (IPC) del 10% i un quart -setembre- on la xifra va arribar al 9% han estat molt més que suficients per activar totes les alarmes: una nova crisi social està arribant. Les entitats socials ho estan vivint a peu de carrer. Malgrat que reconeixen que les persones que atenen ja es trobaven en una situació tensa abans de l’escalada de la inflació, expliquen que hi ha un gran grup de gent que no ha necessitat assistència social abans i s’està veient abocada a una situació “insostenible”.

Les dades econòmiques generen confusió. Sortint de la pandèmia, el clima de recuperació econòmica i laboral s’havia anat escampant a poc a poc, però així i tot, la taxa AROPE, aquella que determina la població en risc de pobresa, ha pujat fins al 25,9%, situant-se dos punts per sobre que abans de l’esclat de la pandèmia.

Garantir el “dret a la vida”

Les conseqüències socials, amb xifres a la mà, mostren amb major cruesa com aquells sectors de la societat catalana que es trobaven en una situació més injusta i amb menys recursos continua creixent. La desigualtat s’aprofundeix. L’índex de privació material i social severa ha pujat fins al 9% de la població catalana, segons dades de l’Idescat, tres punts per sobre del que s’observava ara fa cinc anys.

Marta García, responsable d’acció comunitària de la Fundació Tres Turons i membre de la vocalia de pobresa d’ECAS, confia que la prova pilot de la Renda Bàsica Universal pugui significar un revulsiu per aquesta situació. “Sense uns ingressos mínims que et sostinguin no tens dret a la vida”, assegura.

Hi coincideix Sandra Tatay, directora de programes d’inserció de la Fundació Salut i Comunitat, i planteja “equiparar la renda bàsica amb l’educació o la sanitat pública”. Per a Tatay es tracta d’assegurar drets fonamentals i considera que cal fer un esforç pedagògic per mostrar a la societat catalana l’impacte present i futur d’aquesta mesura en la lluita contra la pobresa. Ambdues professionals valoren que aquesta mesura pot significar el gir en les polítiques socials que requereix el moment actual.

Un contracte indefinit, cap garantia

Ni la reforma laboral ni la pujada del salari mínim han representat una esperança per a les persones en major risc d’exclusió. Les insercions laboral es troben en unes condicions salarials molt baixes malgrat comptar amb contracte indefinits, explica Tatay, que també és membre de la comissió d’inserció sociolaboral d’ECAS.

Afegeix que la baixa qualitat del mercat laboral empeny a determinades persones a haver de compaginar més d’una feina per arribar a final de mes o bé, si tenen alguna prestació assignada, a “plantejar-se si els val la pena acceptar una feina temporal d’un mes que els farà perdre la seva única via d’ingressos”. Un cas diferent és el de Juan, de 62 anys i veí d’Esplugues de Llobregat. Porta treballant des que tenia 10 anys però gran part de la seva vida ho ha fet sense cotitzar, ara veu les portes de la jubilació lluny i ho fa amb un contracte laboral de sis mesos.

Tot i la incertesa de què passarà un cop s’acabi aquest temps treballant com a operari en una empresa de gestió de residus, Juan té clar que “sempre ens toca perdre als mateixos”. Ha recorregut diverses entitats i ha fet cursos. Ara, veu que la majoria dels recursos “estan saturats, les cues cada vegada són més llargues” i no dubta en apuntar com a causants d’aquesta situació a empresaris i banquers.

L’habitatge, clau

El darrer informe INSOCAT, publicat l’abril del 2022 revelava que el 97% de les persones acompanyades per entitats socials estan afectades per relacionades amb l’habitatge. Una problemàtica que ocupava el 80% de la seva acció social. “Sense un lloc segur on viure és molt complicat treballar amb persones perquè puguin reconstruir una vida digna”, explica García. Un pilar que s’estima és “insegur” per a 915.000 persones a Catalunya.

La crisi de la inflació es preveu que continuï colpejant el nostre país i es desconeix l’abast i profunditat que pot arribar a tenir, molt lligat a l’evolució sociopolítica internacional. Les entitats socials apunten a dos dels pilars fonamentals per garantir que milers de ciutadans i ciutadanes vegin els seus drets respectats i garantits: “cal assegurar un sostre i uns ingressos mínims per viure”.