Des del projecte Pont Jove, la Fundació Servei Solidari realitza un acompanyament transversal en tots els àmbits de la vida que el jovent necessita. S’ofereix un servei més assistencial d’habitatge i cobertura de necessitats bàsiques (menjar, roba…), però també, un servei d’acompanyament i suport en tots els àmbits dels i les joves.

El suport d’habitatge representa una oportunitat, ja que el sistema està col·lapsat i no pot acollir tota la demanda d’habitatge que hi ha actualment. Eva Calvo, educadora a un pis assistit, remarca que el fet de poder entrar en un d’aquests pisos suposa una nova oportunitat per seguir treballant i construint el seu projecte de vida des d’un espai protegit, on puguin gaudir d'una mínima tranquilitat i on no hagin de preocupar-se per cobrir les seves necessitats bàsiques. “Tothom sabem que continuar un projecte de vida des del carrer tot ho complica”.

L’entitat també els ofereix un acompanyament emocional en què es treballa la gestió d’emocions; un acompanyament en l’àmbit de les formacions per ajudar-los a buscar l’opció que s'adapti a les seves necessitats i fer un seguiment amb totes les persones agents que hi intervenen; un acompanyament en l’àmbit de la salut, on aprenen a cuidar d’ells/es mateixos; i, per últim, un acompanyament burocràtic.

Traves i més traves

Aquest jovent s’enfronta dia rere dia a moltíssimes traves burocràtiques. Per exemple, per renovar el NIE es necessiten una sèrie de documents i de cites les quals són cada vegada més difícils de trobar. Això fa que l’obtenció d’un document d’identitat tan bàsic per a tot s’allargui en el temps i, fins i tot, no s’arribi a aconseguir mai.

Per qualsevol cosa es necessita fer un tràmit amb cita prèvia. Això implica demanar habitatge o una prestació econòmica, donar-se d’alta al SOC, empadronar-se, tenir CAP de referència, sol·licitar l’esforç d’integració o demanar antecedents penals i policials, entre d’altres.

Tal i com diu Calvo, ”tots aquests tràmits són més aviat poc intuïtius i poc accessibles pels nostres joves, tant sigui per les dificultats que tenen amb l’idioma, el vocabulari o l’accés a cites”. “Jo diàriament em pregunto si és necessària tanta burocràcia o si aquest és un altre mecanisme de discriminació”, afegeix l’educadora.

Aquesta incertesa provoca que aquests/es joves es preguntin constantment com serà el seu futur. “Sempre fem broma que tenen un rellotge al darrere fent tic-tac, un compte enrere fins la seva sortida del pis als 21 anys”, explica Calvo.

“Tot i que alguns dels/les joves en aquests 3 anys que estan al pis troben feina, la majoria arriben a aquesta edat sense tenir permís de feina, ni prestació i, ara, tampoc NIE (no els estan renovant)”, alerta Calvo. Aquest fet els deixa en una situació completament vulnerable i precària, i que no depèn del seu esforç i/o compromís amb els plans de treball, sinó d’un sistema que els expulsa forçosament.

L’evolució dels i les joves al centre

“Per mi, l’evolució més gran que percebo és la maduresa i l'autonomia que arriben a adquirir, i per suposat, la confiança que s’estableix entre ells i els serveis que se’ls hi ofereixen”, explica Calvo.

Quan entren, moltes vegades es troben una mica desubicats, necessiten moltíssim acompanyament en tots els sentits i arrosseguen una sensació de por i incertesa a tot el que és desconegut. “Jo sempre els dic que el meu objectiu és que cada vegada necessitin menys la meva ajuda i/o intervenció, i no perquè no m’agradi treballar, sinó perquè això voldrà dir que cada vegada són més autònoms”, apunta l’educadora.

Calvo explica que actualment hi ha tres joves que porten més de dos anys al pis i ja no necessiten acompanyament per tot perquè es mouen per ells mateixos. “Saben gestionar perfectament aspectes com la taula de neteja que tenen al pis ells sols, sense necessitat que estigui jo darrere tot el dia dient el que han de fer i el que no. Tampoc se’ls ha de recordar les seves obligacions amb les formacions i/o d’altres cites”.

L’educadora destaca que, quan surten del centre, ho poden fer sent ciutadans i ciutadanes de ple dret amb un mínim de dignitat i que l’únic que necessiten és una feina que els permeti viure. “Aquest és un dels temes que pitjor porto de la meva feina: realment té sentit acompanyar als joves durant uns anys si després han de sortir del pis sense tenir cap mena d’estabilitat i recurs que els hi permeti seguir amb el seu projecte de vida?”, alerta Calvo.

Un aprenentatge mutu

El que més li agrada a l’Eva quan treballa amb el jovent és veure l’evolució que experimenten durant tot el temps que estan al pis. “Mentiria si dic que tot és fantàstic i que mai sorgeixen problemes, però és cert que el balanç que faig de la meva experiència com a educadora de pisos és positiva en relació a tots els processos d’aprenentatge que fan ells i que també faig jo”.

L’educadora aposta per treballar des del vincle i la confiança i considera que ha tingut molta sort de poder construir una relació entre educadora-usuari/a molt positiva. “Em sento molt satisfeta i contenta amb la feina que faig. A més, he tingut la sort de poder veure com algun jove ha aconseguit amb èxit un permís de feina, i això per mi és un orgull molt gran”, recalca Calvo.

L’educadora manifesta que perquè tot el jovent pogués aconseguir aquests permisos s’hauria de canviar la regulació existent. “Per començar, s’hauria de modificar la llei i donar permisos de treball a tots aquests joves que es juguen la vida per buscar un futur i que es mereixen les mateixes oportunitats que qualsevol altre ciutadà de l’Estat”. “A partir d'aquí, es podria treballar d’una altra manera dins dels pisos assistits i no des de la frustració i la impotència continuada”, afegeix Clavo.

En cas d’en Soufiane

En Soufiane Zahraoui té vint anys i va arribar a Barcelona quan només en tenia setze. Va marxar del Marroc perquè el seu somni era venir aquí, buscar un treball i començar una nova vida que al seu país era impensable. En Soufiane remarca que un dels pitjors moments que ha viscut va ser quan va haver de creuar el mediterrani en pastera des del Marroc.

Abans dels divuit, va poder formalitzar la seva documentació i a l’actualitat es troba en un pis per a joves extutelats a Barcelona. Tot i que en Soufiane és molt positiu i li agrada ser major d’edat per ser responsable de si mateix, aquest fet també representa dificultats afegides a la seva vida. “Quan fas els divuit et donen una ajuda durant sis mesos per menjar i viure, però passat aquest temps l’ajuda s’acaba”, explica el jove.

Però gràcies a la Fundació Servei Solidari en Soufiane no ha estat desemparat. Des de l’entitat, ajuden a joves extutelats perquè puguin viure dignament, els donen diners per menjar, habitatge i una acollida i formació perquè puguin trobar una feina en un futur proper. “Al servei solidari m’han ajudat molt, em donen quaranta euros cada setmana per menjar, amb ells he après l’idioma i m’ajuden per aconseguir un treball”, apunta Soufiane.

“La relació amb l’Eva, la meva educadora, és molt bona. Sempre m’està ensenyant coses noves, és molt maca i durant aquests tres anys que porto amb ella sempre m’he sentit acollit”, afegeix el jove.

Ara, el principal repte d’en Soufiane és trobar una feina. El seu somni és treballar en el sector gastronòmic i en l’actualitat està estudiant per ser cuiner professional. “Necessito que algú em doni una primera oportunitat, ja que a partir del primer contracte que em facin podré normalitzar el meu permís de treball i així poder treballar en qualsevol empresa”, explica en Soufiane.