La infrarepresentació dels cossos amb sobrepès i obesitat

La presentadora de televisió i influencer Adriana Abenia va compartir fa uns mesos a Instagram una publicitat d'una marca de roba en què deia que es feia apologia de l'obesitat. Com era d'esperar, les xarxes es van incendiar de missatges polèmics sobre els cossos de les dones i contra els estigmes al voltant de les persones amb cossos no normatius.

"Mostrar un cos amb suposat sobrepès o obesitat ni molt menys implica fer apologia. És ridícul tenint en compte que la indústria de la moda ha mostrat durant dècades un evident infrapès i no s'ha parlat de fer apologia de l'anorèxia o la bulímia. En aquest cas, només es considera apologia quan hi ha missatges o imatges que animen explícitament a exercir conductes restrictives o purgatives", explica Sara Bujalance, presidenta de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB).

"Exigim diversitat corporal, considerem convenient i desitjable tant que hi hagi representació de cossos amb sobrepès com amb normopès, així com diferents tons de pell i morfologies per mostrar les difents possibilitats", afirma.

La pediatra i nutricionista Laia Asso col·labora en la Taula de diàleg per a la prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) que colidera l'entitat amb l'Agència de Salut pública, i que enguany se centra en com la prevenció o l'abordatge de l'obesitat pot augmentar el risc de patir TCA.

Considera que "els cossos obessos i amb sobrepès han de sortir" i ens hem de posicionar contra la normativitat dels cossos: "També han de sortir les estries, les varius i la cel·lulitits, que no són processos patològics sinó fisiològics".

Ella llegeix la polèmica com una reivindicació: "Independentment de l'obesitat com a malaltia, hi ha la llibertat individual: cadascú ha de prendre les seves decisions en salut, i és desitjable que tinguin tota la informació per fer-ho". Però quan podem parlar d'obesitat?

Què és l'obesitat

L'obesitat és una malaltia crònica i és important que hi hagi un diagnòstic perquè es visibilitzi, consideren. El sobrepès, en canvi, és una condició prèvia que no té per què ser patològica. Totes dues condicions es calculen segons l'Índex de Massa Corporal (IMC), "un indicador limitant i reduccionista", diu Bujalance. De fet, el que genera patologia no és l'excés de pes sinó de greix, explica Asso.

"Pots tenir molt múscul i pesar molt. O el greix pot ser no visible i que es concentri al voltant dels òrgans. Pots tenir sobrepès i no tenir cap malaltia associada. No hem de tenir la idea que el cos sa és el de primesa extrema que es mostra sovint a tot arreu, i el cos saludable no té per què ser escultural. Les coses queden tan encasellades que sembla que si no entres en el cànon està malament, especialment les dones", afirma.

"Hi ha persones amb sobrepès amb estils de vida saludable i persones dins del seu pes amb estils de vida menys saludables", afegeix Bujalance.

De fet, el col·lectiu activista Komando Gordix, que posa la grassofòbia sistèmica al centre del debat, rebutja el concepte obesitat perquè considera que implica la patologització de la grassor. "Hi ha cossos diversos i cada grassor és única. No estem d’acord amb el "sobrepès", amb la mesura de l'IMC, una fórmula que va inventar un senyor racista que buscava l'eugenèsia del cos blanc flac masculí. Redueix tota la diversitat corporal a un patró molt limitat que no explica la diversitat entre els cossos", asseguren.

Impacte psicosocial

A la consulta pediàtrica, Asso es troba amb infants i preadolescents que volen aprimar-se i que tenen un índex perfectament adequat: "Arriben infants d'11 anys amb patiments descomunals". I és que l'estigma que hi ha en la societat, també en col·lectius com el sanitari i el docent, condiciona la vida de les persones amb sobrepès o obesitat fins a situacions d'aïllament i de rebuig greus.

"Tu pateixes una obesitat però això no dona dret a ningú a perseguir-te, a exigir-te, a jutjar-te, ni justifica que tinguis menys oportunitats. Si tens diabetis et penalitzem?", es pregunta.

Aquests estigmes es reflecteixen en els missatges lesius i en els referents culturals que rebem, per exemple, en els dibuixos animats. Els personatges bons són prims i els dolents són grassos, com el Gegant de Doraemon que el pinten com si fos tonto. I això ho consumeixen nens de tres anys. Com pot no haver-hi estigma si a sobre d'estar infrarepresentats se'ls hi està posant una etiqueta i un judici directe?", afegeix.

El tractament de l'obesitat és complicat, expliquen les expertes, perquè la malaltia és multifactorial i sovint es posa el focus en la persona generant culpa, sensació de fracàs i un efecte rebot en el resultat, quan els determinants estan en l'entorn. "Si en el teu entorn totes les eleccions més a l'abast que pots fer són les més obesogèniques, és molt difícil fer-hi front", diu Asso.

Per això cal molt de suport i acompanyament, però també "una voluntat política de canviar l’entorn de les persones perquè les decisions més adequades per a la nostra salut siguin les més senzilles de prendre".