Fa dos anys un grup de joves que es trobaven a la parròquia de Santa Anna de Barcelona van començar a jugar a futbol al barri, “perquè els marroquins ho portem a la sang”, expliquen. Amb el temps, les trobades es van anar formalitzant i aquesta temporada juguen a Primera Territorial de futbol sala. Tot i que l’equip és força nou cada cop se senten més compenetrats.

Aquest, però, no és un exemple més d’un equip federat. L’Atlètic Missatgers de la Pau Catalunya no té un club esportiu al darrere, sinó el suport de l’Hospital de Campanya Santa Anna ‘presidit’ pel pare Peio Sánchez, rector de la parròquia.

L’estructura organitzativa la formen la Montserrat Pujadas, una voluntària de l’entitat, i el Fernando Díaz, l’entrenador. La seva seu és la mateixa parròquia i el seu camp com a local depèn, perquè no tenen un lloc fix.

Als enfrontaments de l’Atlètic Missatgers de la Pau tampoc hi van els pares i mares o els germans/es de públic, malgrat que algunes persones voluntàries els ajuden per fer els desplaçaments. L’equip, però, és sobretot singular i únic pels jugadors que en formen part.

La nova vida comença a Santa Anna

L’Abdelmajid, el Hassane o el Nizar no tenen encara els 25 anys i van arribar a la ciutat fa només uns mesos. El Mohamed, el Said, el Lahcen i el Naimi fa uns dos anys que hi són.

La manca de permís de treball limita molt els seus moviments. Bona part de l’equip viu al carrer i això va fer que es coneguessin a la parròquia de Santa Anna, un punt de reunió on persones en situació de vulnerabilitat troben menjar, servei mèdic i acompanyament per fer front els primers anys lluny de casa. “És una llàstima, perquè ells, que arriben formats i amb maduresa, es queden al marge de la societat”, reflexiona la Montserrat. El Said és molt contundent: “a la parròquia fan el que haurien de fer els governs”.

Un matí fred Els nostres amics arriben després d'una nit dura. Han passat 137 persones a esmorzar. Seguim oberts https://t.co/rRYo8uySjO pic.twitter.com/cdaGUxxK8X

— @hospitalcampany (@hospitalcampany) November 19, 2021

De fet, la parròquia és un punt d’empadronament col·lectiu: “els hi diem que ens passin a veure de tant en tant per saber que estan bé”, explica la Montserrat. Amb ells fa una cosa tan senzilla com saludar-los al matí o acomiadar-se abans d’anar a dormir pel grup de WhatsApp.

Tot i les dificultats, cada divendres i dissabte deixen de banda els problemes una estona per pensar en la pilota, encara que el resultat és irrellevant. “L’important d’això és parlar de la situació dels jugadors. Si dormo al carrer i no esmorzo, com vols que jugui?”, comenta el Lahcen.

Per a ells superar cada dia és un repte perquè al carrer hi ha molts problemes que han d'evitar sigui com sigui per, en un temps, poder regularitzar la seva situació. Malgrat tots aquests inconvenients, “el pitjor és la mirada de la gent”, assegura el Said, “quan entres al metro i et veuen o senten que parles àrab s’agafen la motxilla.

En aquesta situació, tenim tota la raó per robar, però no ho volem fer". En aquest sentit, la Montserrat reconeix que per la seva experiència “són els més joves, els més desprotegits i no tenen una família que els hi posi un límit".

Said: "El pitjor és la mirada de la gent".

Els reptes de futur

Preguntats per quins són els seus desitjos, coincideixen que el principal és poder treballar. Els més grans necessiten diners per poder ajudar també la família i, en definitiva, volen “tenir una vida tranquil·la”, diuen.

El Nizar i el Hassane també pensen a poder continuar els seus estudis de Dret i Economia i treballar d’això algun dia. “Al Marroc, encara que estudiïs i deixis currículums no trobes feina”, expliquen.

El seu objectiu és superar els tres anys per obtenir el certificat d'arrelament i a partir d’aquí crear una vida a Barcelona. “Tenim ganes de treballar i de fer moltes coses”, explica el Naimi. “Estem aquí per treballar, per millorar la nostra vida i també per millorar aquest país, que és on vivim”, resumeix l'Abdelmajid.

Naimi: "Tenim ganes de treballar i de fer moltes coses".

Fins que arribi quest moment, compten amb el suport de la Montserrat, del Fernando i de tothom qui forma part de l’Hospital de Campanya. A més, tenen la família de l’Atlètic Missatgers de la Pau i, com a mínim, durant una estona poden pensar en coses de joves mentre riuen i fan esport.