Marie Pierre: "No volem creuar la ciutat perquè els nostres fills i filles puguin jugar"

La Marie Pierre Caire forma part del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional. Ella té un fill amb pluridiscapacitat i, a part de cuidar-lo, es dedica a lluitar dia a dia per un oci infantil realment accessible i inclusiu a través de les seves xarxes socials.

Quan et vas adonar que calia lluitar per uns parcs inclusius? 

Fa sis anys, quan el Bruno era petit. Va ser llavors quan vaig començar a veure la dificultat que tenen les famílies amb fills i filles amb diversitat funcional per anar al parc. Arribes i no trobes elements adequats per a ells. Quan són més menuts encara pots agafar-los, però arriba un moment en què creixen i es veuen privats d’aquests espais públics que en teoria estan destinats a nens i nenes. 

Marie Pierre: "Arriba un moment en què creixen i es veuen privats d'aquests espais".

I què vas fer en aquell moment? 

Vaig decidir fer un petit estudi dels parcs que hi havia al voltant de casa meva. N’hi havia cinc, però cap estava adaptat. Vaig anar a les Oficines d'atenció ciutadana (OAC) i em vaig posar en contacte amb diverses entitats per veure què sabien al respecte i què es podia fer, però tampoc tenien massa informació.  

Finalment vaig optar per fer una petició a Change.org, enfocada a l’adaptació dels gronxadors per a usuaris i usuàries amb cadira de rodes, un element molt concret.  

Va tenir èxit la petició? 

Es podria dir que va fer suficient soroll com perquè l’Ajuntament es posés en contacte amb mi i em convidés a participar a la Xarxa d’Accessibilitat i Vida Independent. A partir de les aportacions que vam fer, es va elaborar una guia de recomanacions per a parcs accessibles. Gràcies a això, l’Ajuntament va adoptar una mesura perquè tots els parcs de nova creació i aquells que es reformessin fossin accessibles.  

Marie Pierre: "L’accessibilitat s’ha treballat, però la inclusió no".

I s'ha fet realment efectiva aquesta mesura? 

S’han reformat i adaptat alguns parcs, però no es considera una prioritat. Han passat sis anys i seguim bastant igual. La Sindicatura de Greuges de Barcelona va fer una crida a l’Ajuntament en aquell moment i l’ha tornat a fer ara, però el principal problema és que les mesures no es tradueixen en accions concretes.  

L’accessibilitat s’ha treballat, però la inclusió no. Necessitem parcs amb elements per a cadires de rodes, amb estimuladors sensorials i auditius, amb pictogrames que facilitin la comunicació i, sobretot, que aquests es puguin compartir amb qualsevol nen o nena. Això seria inclusiu. 

Quin objectiu té la primera quedada reivindicativa pels parcs inclusius que heu realitzat? 

Tornar a fer soroll perquè s'agilitzin les accions. Pretenem imitar el protocol de sol·licitud de places d'aparcament per a persones amb discapacitat. És a dir, que les famílies puguin sol·licitar la implantació d'elements inclusius als parcs que tinguin a prop de casa i que aquesta instal·lació realment es realitzi. 

No podem dependre només dels pressupostos participatius. Gràcies a ells es crearà un parc inclusiu a Sant Andreu, però a Barcelona hi ha gairebé 900 parcs i només 10 estan adaptats (un per districte). No volem ni podem creuar la ciutat perquè el nostre fill o filla jugui a un parc després d’anar a l’escola. Volem normalitzar el màxim possible la nostra vida, sense trobar-nos obstacles al carrer constantment. Tots els infants i adolescents tenen dret a jugar.  

A qui va dirigida aquesta crida? 

D’una banda, a la societat, per conscienciar-la. D’altra banda, a les institucions. Perquè aquesta qüestió no va de partits, però sí de fer polítiques socials. Aquesta batalla és complicada i complexa per tota la càrrega emocional i física que suposa, per això és tan important que les famílies unim forces.