L’Associació Quilòmetre Zero neix el 2013 amb la voluntat d’ajudar a infants, joves i famílies de la ciutat de Tarragona a fer front a les desigualtats d’oportunitats derivades de la crisi econòmica de 2008. L’entitat s’organitza al voltant de les persones voluntàries, l’eix vertebrador dels seus projectes de mentoria d’infants i d’acompanyament de joves.

La coordinadora de projectes de l’associació i treballadora social, Marina Claverías, ha reivindicat en una entrevista amb Xarxanet la feina del voluntariat de la seva entitat, una tasca que considera vital en el context actual per acompanyar a les persones en situació de vulnerabilitat.

Un dels vostres eslògans és 'El voluntariat, el cor de l'Associació'. Quin valor té aquest per vosaltres?

El voluntariat és una part imprescindible de la nostra entitat, ja que la gran majoria de projectes que tenim són a través de persones voluntàries. Tenim tres projectes, un d’acció directa i dos de voluntariat.

Com es trasllada aquesta importància a la vostra activitat?

Ha permès que fem acció social. Vam començar a fer un projecte de voluntariat quan l’any 2013 es va crear l’entitat, el primer projecte va ser gràcies al voluntariat, així que no només ha canviat la nostra acció, sinó que ha modulat i ha format part des del principi de tot el que realitzem. El voluntariat transforma diàriament la vida dels infants i joves amb els que treballem.

Com a coordinadora de projectes, quin vincle mantens amb el voluntariat de l’entitat?

Som dues persones treballant a jornada completa i cada persona gestiona un projecte de voluntariat. En el meu cas, gestiono l’equip de voluntariat del projecte AmbTu, destinat als joves, i a l’entrada de noves persones voluntàries, gestionem i derivem al projecte més adient.

De quina manera a tu, com a responsable d’equips, t’ha canviat la vida?

M’ha canviat en el sentit d’entendre quin és el paper de les persones voluntàries en l’acció social. Per mi, era important tenir clar quin rol tenen el voluntariat i les persones tècniques en els projectes d’acció social i gestionar aquesta importància de tenir clar el rol, perquè no tothom pot ser una persona voluntària i participar en els nostres projectes.

Com ha de ser aquest voluntariat?

En els nostres projectes hi ha dos tipus de voluntariat: un voluntariat mentor, que exerceix en un projecte de mentoria, i un voluntariat que ens ajuda a dur a terme les tasques de l’entitat, com ara la comunicació. En el cas de les persones mentores del projecte Rossinyol, hi ha una formació específica i obligatòria de deu hores, prèvia a l’inici dels projectes, per explicar com funciona tot el programa. El requisit és que siguin estudiants d’universitat o de grau superior entre els 18 i 35 anys.

En què consisteix el projecte Rossinyol i el projecte AmbTu?

La tasca de les persones mentores del projecte Rossinyol és acompanyar a un infant de sisè de primària o primer d’ESO durant tot un curs escolar, un dia a la setmana durant dues o tres hores per fer activitats lúdiques, culturals, educatives… Fer-los de referent positiu.

En el projecte AmbTu, amb joves tutelats i extutelats, les persones voluntàries també acompanyen durant un mínim de sis mesos a joves entre els 16 i 23 anys a punt d’emancipar-se. Es troben un dia per setmana durant dues o tres hores, però aquí no només fan activitats lúdiques i culturals, també fan altres que ajuden a que tinguin més instruments per emancipar-se amb qualitat.

Com heu organitzat aquesta tasca al llarg de la pandèmia? Ha afectat la vostra gestió?

La nostra tasca ha estat adaptar-ho tot a la situació de pandèmia per continuar les relacions. Les nostres trobades són presencials, així que la pandèmia va obligar que haguessin de ser virtuals. Vam preparar a les persones voluntàries i ens vam coordinar amb els agents implicats, infants i joves, famílies, escoles, educadors i educadores, per veure si tenien els mitjans necessaris, perquè hi ha una gran escletxa digital en aquest grup de població.

Vam facilitar Internet i mitjans perquè les relacions i la vida diària d’aquests infants i joves continuessin. No tenia sentit que tinguessin un mòbil per fer una trucada amb el seu entorn però no un ordinador, per exemple, per fer els deures. Quan va començar la desescalada, amb les mesures pertinents, ens vam retrobar per no perdre la relació.

Quina importància té el voluntariat davant de l’actual crisi sociosanitària?

Tenim un paper d’acompanyants en una situació d’incertesa. En el nostre cas ha tingut el paper de fer sentir a les persones que estaven acompanyades, que a més de la seva família i entorn, hi havia algú més. En el cas dels joves, que no tenen una família extensa, perquè la majoria són migrants sols, que sentissin que tenien a algú que els animava i que els explicava què estava passant.

Què és el que més destacaries de la feina que fa el voluntariat de l’entitat?

El suport social. Un suport informal, perquè no deixen de ser persones voluntàries sense formació socioeducativa, però que és una feina informal importantíssima d’acompanyament a persones en situació de vulnerabilitat. Alhora, aquests voluntaris i voluntàries fan molt, no van a un lloc i ja està, s’emporten vivències, coneixement d’altres països, costums, cultures, sensibilitats per les situacions d’altres persones… Guanyen molt. Hi ha un intercanvi de coneixements interessant i enriquidor.

La societat està suficientment conscienciada de la importància del voluntariat?

Crec que no, hi ha grups d’edat que sí que estan més conscienciats i conscienciades, sobretot la gent més gran, però les persones joves no ho estan. Ens costa arribar al voluntariat del projecte amb infants, un voluntariat entre 18 i 35 anys que en principi ha de tenir més disponibilitat horària.

Al grup del projecte amb joves, que són persones majors de trenta anys amb una situació estable, sempre tenim llista d’espera. No deixa de ser sobtant i preocupant com les persones joves no acaben d’estar implicades en aquestes tasques, però no deixa de ser un tema de compromís i de temps. Els hi fa por comprometre’s per més de sis mesos en una cosa així.