Montserrat Falguera: “No podem veure les persones ateses com a objectes que ens portin a actituds paternalistes”

Els dies 20, 21 i 22 de novembre se celebra el VI Congrés del Tercer Sector Social de Catalunya, acollit a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat. Amb la ponència ‘Posar la persona al centre d’atenció. Una revisió del territori dels models d’atenció integrada i de base comunitària' avui s’ha iniciat la sèrie de 7 debats programats durant els tres dies, on ha participat Montserrat Falguera, presidenta de la Federació d’Entitats sense Ànim de Lucre d’Atenció a la Gent Gran.

Falguera ha concedit una entrevista a www.xarxanet.org prèviament a la seva intervenció, on explica com ha de treballar el Tercer Sector i els ens locals per avançar cap a aquest model d’atenció transversal a les persones. En el debat l’han acompanyat Fernando Fantova (consultor social), Pau Batlle (Dipsalut) i Enric Arqués (Taula del Tercer Sector).

1. Com aconseguim posar al centre la persona en els models d’atenció integrada?

Mira, un dia em preguntava per què quan parlem d’innovació, centrem sempre la mirada en la investigació. Estic d’acord, ens hem de nodrir d’informació, de formar-nos i de creure als experts, però hi ha un pas que és imprescindible: la introspecció i preguntar-nos com ens agradaria ser tractats. Posar la persona al centre vol dir ser capaços d’obrir una escolta molt activa cap als qui atenem. La clau està en els petits detalls, com saber escoltar o ser molt flexibles a l’hora d’adaptar l’organització a les necessitats de la persona atesa, sense arribar als extrems. El punt mitjà, penso que surt sobretot de l’empatia.

2. I de professionals que s’ho creguin.

Necessitem una implicació molt important dels professionals. Si van més enllà de pensar que és una tasca que tenen encarregada a canvi d’un sou, això els permet també créixer a nivell personal. No podem veure a les persones ateses com a objectes que ens portin a actituds paternalistes.

3. Quin objectiu persegueix aquest model?

Un és acompanyar una persona en el seu procés de vida quan està vulnerable. Veníem d’uns protocols molt marcats d’atenció i els aplicàvem fos qui fos la persona que teníem davant. Hem de donar suport quan realment és necessari, en un moment en el qual la persona no té totes les capacitats per atendre les seves necessitats. Les entitats del Tercer Sector ja ho tenim a l’ADN, però hem de traslladar aquesta atenció centrada a altres àmbits.

4. Si apliquem aquest model, llavors millorem els resultats d’atenció a la població.

El que pretenem tampoc és que tothom visqui en un món feliç, la vida porta a moments on hi ha alts i baixos. Del que es tracta és que la persona tingui una satisfacció i se senti a casa seva, sobretot en l’àmbit residencial. Una de les grans penes per a una persona que deixa el seu entorn familiar és la sensació de pèrdua. Aconseguir que estigui en una institució i se senti a casa és el més important i això està carregat d’aspectes intangibles.

5. Catalunya tindrà un envelliment demogràfic notable. Com afrontem aquest repte per atendre les necessitats d’aquest col·lectiu d’una manera òptima i satisfactòria?

Aquest és el futur que ens arriba. L’experiència que estem adquirint amb les residències, l’hem d’obrir a la població en general. És evident que no tindrem prou diners per dotar a tota la població de places residencials, i a més, si m’ho preguntes a mi, jo vull envellir a casa meva. Penso que els recursos públics i la feina de les entitats els hem d’obrir a la població en general i començar a fer l’acompanyament molt abans. Aquest gran repte podem afrontar-lo reforçant l’atenció domiciliària o implicant les xarxes relacionals de la persona en el seu acompanyament, i no deixant-ho només en mans dels serveis socials.

6. Quin paper hi juga el voluntariat?

El voluntariat és imprescindible. Hi ha entitats de voluntariat com Amics de la Gent Gran o la Creu Roja que acompanyen a la gent gran i les allunyen de la soledat. La tasca que fan és immensa, però hem d’avançar i fer que tota la informació que tenim es coordini. De vegades tenim gent que no rep suport i gent que té ganes de donar suport, que no es troben. Hem de crear plataformes, xarxes...

7. Implicant els barris i reforçant les xarxes comunitàries també s’aconsegueix aquesta atenció.

No sóc de Barcelona, però conec que existeix el projecte Radars. A la FEATE tenim alguna entitat que col·labora amb el seu barri, però encara no tenim un model públic que doni xarxa i suport, sinó que són iniciatives puntuals que han sorgit a diferents territoris. En aquest sentit l’Administració encara està endarrerida.

8. A quins territoris arriba aquest model?

Per exemple, Vic s’ha declarat ciutat cuidadora i al municipi es fa un treball de sensibilització a tots els col·lectius. Em sembla una iniciativa impressionant. També hi ha iniciatives al Pla de l’Estany, on el Consell Comarcal ha tirat endavant iniciatives que involucren molt agents socials. Tenim una entitat adherida a la FEAPE que està aplicant aquest model d’atenció a Caldes de Montbui. Les entitats de la federació estan molt atentes a obrir els seus serveis a la població en general, però cal trobar ponts de col·laboració amb les administracions locals.

9. Com s’aconsegueix fer aquest tàndem amb les autoritats locals?

A Suècia ja no sols es gestiona el municipi des de l’Ajuntament, sinó que per exemple a Estocolm es descentralitza per barris, i en funció del districte es reparteixen els recursos. Hauríem de dotar els serveis bàsics de moltes més competències perquè es puguin adequar per donar atenció a la gent del seu municipi. Ells tenen una molt bona organització i entenen que pagar impostos és el millor que poden fer, i nosaltres tenim millor xarxa de relacions.

10. A quines persones prioritza el model d’atenció integrada?

Penso que hem de fugir d’aquesta idea de compartimentar la gent. L’atenció integrada i comunitària s’ha de dirigir a la població en general. És cert que una persona que tingui una malaltia mental s’atendrà des de serveis especialitzats. Però quan ens fem vells? Quan hem de començar a mirar? L’hem de posar durant tota la vida i hem d’actuar en el moment en què s’hagi d’actuar. Estem molt enfocats en la dependència, en donar solucions quan hi ha un problema, i no en destinar recursos per a la prevenció d’aquests.

11. En què hem de millorar per arribar a totes les persones i que ningú es quedi sense una atenció digna?

L’atenció s’haurà de fer a dins dels entorns socials de les persones que la reben, per tant, s’hauran de fer dins la seva xarxa comunitària. El que està claríssim és que si actuem molt abans que es presentin els grans problemes de dependència podem minimitzar-los. Les persones ens morim de vells, i ho podem fer tranquil·lament a casa nostra i sense haver-nos deteriorat quan aquest procés el fem sols.