Oriol Amorós: "Hem d'aprendre a viure junts en la diversitat i a crear espais de trobada"

Catalunya rep constantment l'arribada de persones refugiades que decideixen trencar amb les seves arrels i fugir dels seus països d'origen per salvaguardar la seva integritat física i, en molts casos, la vida. Aterrar en una societat desconeguda sense tenir vincles ni conèixer l'idioma no és fàcil.   

Per tal de donar suport i acompanyament a aquestes persones en el seu procés d'integració dins de la comunitat, el govern català va engegar l'any 2017 el Programa Català de Refugi. L'Oriol Amorós, Secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, ens el detalla.

En què consisteix el Programa Català de Refugi?

El Programa Català de Refugi busca ajudar a les persones refugiades a esdevenir autònomes i ciutadanes del nostre país. Ho fem a través de diferents accions: en primer lloc, creant un inventari de recursos d’habitatge on acollir persones refugiades i on poder implementar el Programa Estatal de Refugi. Gràcies a aquesta acció, hem passat en dos anys i mig d’atendre a 18 persones a donar assistència a unes 2.900.

En segon lloc, facilitant el procés d’emancipació d’aquestes persones a la nostra societat: un protocol d’entrada al sistema educatiu, un protocol d’atenció sanitària i un protocol de salut mental. En l’àmbit del treball, a Catalunya, abans de tenir permís de treball les persones refugiades poden fer formació ocupacional per tal de trobar feina una vegada obtinguin els papers.

També inclou un programa d'acompanyament, oi?

Sí, les institucions i les entitats fan molt bona feina però hi ha qüestions que ningú farà millor que els ciutadans. Per aquest motiu, vam creure oportú posar en marxa un programa de mentoria on se’ls convida durant un any a acompanyar a una persona refugiada en el seu procés d’emancipació. S’acompanya en tres àmbits: en l’aprenentatge lingüístic, en la recerca de feina i en la socialització.

I si tot això no funciona i la persona refugiada acaba el seu programa sense inserció laboral o autonomia econòmica, el Programa també s’encarrega que aquestes persones tinguin el mateix dret que la resta de ciutadans a arribar a la renda garantida de ciutadania.

A qui va dirigit el Programa Català de Refugi?

Aquest programa va destinat a aquelles persones que migren de manera forçada a la cerca de refugi. La llei de demandants d’ajut de protecció internacional, la llei d’asil, determina que la migració forçosa és aquella on les persones temen per la integritat física i per la vida en el seu país d’origen.

Aquestes persones han de sol·licitar asil. Si l’Estat espanyol admet a tràmit el seu expedient, passen a ser sol·licitants d’asil i com a tals, poden ser membres del Programa Estatal de Refugi i també del Programa Català de Refugi.

Què es busca amb el programa de mentoria?

La persona refugiada ha marxat del seu país i ha tallat els seus vincles socials de forma abrupta i violenta, pot ser una persona molt formada, una persona amb una feina molt qualificada, la diversitat és immensa però en tots els casos, es tracta de persones a qui se’ls han tallat els vincles i les arrels i n’han de fer de nous.

Què aporta aquest acompanyament a la persona refugiada?

Trobar persones que l’acompanyin a construir vincles en els àmbits que li puguin interessar, persones que l’ajudin amb la llengua i també persones que els donin suport en la recerca de feina. Tots sabem que els serveis públics d’ocupació, les borses públiques i la formació professional ajuden a trobar feina però també és cert que la majoria acabem trobant feina pel boca-orella. Clar, un refugiat no en té de boca-orella i aquí és on pot ajudar la persona mentora.

I a les persones mentores?

El que els mentors més destaquen és el seu aprenentatge personal. Comprendre una situació que han llegit als mitjans al viure-la directament. També valoren l’intercanvi amb una persona d’un altre país i l’efecte mirall que això genera. Quan acompanyes a una persona a entrar a la nostra societat, veus aquesta amb uns altres ulls i et permet ser més crític.

Tothom pot ser persona mentora?

La única condició per a ser persona mentora és estar bé amb tu mateix. Tu no pots ajudar a un altre si no estàs bé.

Ara bé, demanem preferentment que entrin en grup perquè quan hi ha una relació entre persones prèvia al procés de mentoria, funciona molt millor. Quan ells s’impliquen en un procés de mentoria, estan implicant a molta més gent. Un cas paradigmàtic és el dels Castellers de Barcelona, que han tingut tres grups de mentoria, i quan busquen feina per una persona refugiada, s’hi acaba implicant tota la colla castellera.

Reben formació els voluntaris/es?

Sí, és molt important per preparar la gent davant de situacions diverses amb les que es pot trobar i perquè tinguin la certesa i la confiança de que tenen la capacitat de mantenir el compromís amb el procés de mentoria, que són 8 mesos més 4 renovables. Durant tot aquest període, els mentors compten amb tècnics de suport que estan en contacte permanent.

És fàcil trobar ciutadans i ciutadanes disposats a dur a terme aquest acompanyament?

Fins ara no hem tingut problemes. Tota persona refugiada que ha demanat acompanyament, ha tingut programa de mentoria. A la crida de fa dos anys van oferir-se 2.400 persones que han cobert les necessitats. Sí que és veritat, però, que en alguns municipis ens manquen mentors i els estem buscant.

Aquelles persones que estiguin interessades en participar del programa de mentoria, com ho poden fer?

Cal entrar al web de la Generalitat de Catalunya, posar ‘Refugi’ al cercador i accedir al Programa Català de Refugi on hi trobaran tots els detalls.

Amb quines dificultats us trobeu a l’hora d’executar el programa?

Acompanyar una persona vulnerable a la plena autonomia suposa un camí ple de dificultats. En la recerca d’un lloguer, es troben que existeix racisme, quan els acompanyen a la recerca de feina, en molts casos també hi ha discriminació i també es troben amb les mateixes dificultats que la legislació d’estrangeria imposa.

Teniu algun referent internacional?

Dels països amb participació de la ciutadania en el procés de refugi, el més referent és el Canadà que ens ha servit com a font d’inspiració. Un país molt proactiu que compta amb programes públics, programes d’entitats i programes impulsats pels mateixos ciutadans.

Què podem fer com a societat per deixar de veure la immigració com un problema i copsar-la com una oportunitat?

Ningú ha canviat tant com Catalunya al segle XXI. En els primers 10 anys hem crescut un 20% i hem tingut unes entrades netes d’1 milió i mig de persones. És lògic que una transformació tan ràpida produeixi un impacte sobre l’opinió pública i pugui generar tant actituds obertes de visió d’oportunitats com actituds de resistència al canvi.

Com ho podem arreglar això? El que no ajuda gens és que des de l’àmbit polític s’enviïn missatges d’expectativa d’immigració zero, com es fa a Europa, quan se sap que d’aquí al 2050 Europa tindrà unes pèrdues de 150 milions de persones en edat de treballar, una part de les quals es cobrirà amb immigració. Per tant, siguem honestos, d’immigració hi haurà perquè serà necessària i perquè som una societat oberta.

Com aconseguim doncs, aquest canvi de mentalitat?

Cal exigir a l’estat que aquesta immigració es gestioni de forma jurídicament segura. El que dona mala imatge de la immigració és que la previsió legal sigui tan baixa que, quan es produeix una immigració no prevista legalment, ens trobem amb molta gent que ha de treballar en l’economia submergida. No diem que s’hagi de donar papers a tothom però és evident que la previsió legal no s’assembla a la realitat.

I a peu de carrer? Què podem fer?

Aprendre a viure junts en la diversitat. Nosaltres impulsarem el Pacte Nacional per la Interculturalitat que busca qüestionar a tothom què està fent per reconèixer la diversitat i per crear ocasions de trobada, d’interacció. Preguntem-nos a la nostra entitat: Ja hi som tots aquí? I en els nostres grups de whatsapp? Si no hi ha un 18% de persones no nascudes a Catalunya, no hi tenim representada la realitat del país.

No hi ha res millor per entendre l’altre que conviure amb l’altre. Si aconseguim que tothom tingui un altre company de feina d’origen asiàtic, llatinoamericà o africà, serà més fàcil que la gent entengui que les coses que tenim en comú són moltes més que les que ens separen i que la diversitat que ens aporten té molts elements que ens poden enriquir.

Per acabar, que n’esperes del futur? com veus el Programa d’aquí a 10 anys?

Tenim tres reptes: que l’Estat compleixi la sentència judicial que l’obliga a donar-nos la competència del Programa refugi, transformar la societat per adoptar la perspectiva intercultural i reconèixer la diversitat del nostre país i crear el màxim d’espais d’interacció possible. Si ho aconseguim, tindrem una bona convivència i Catalunya serà un país obert al món, amb projecció i cohesionat.