"Busca un lloc segur", "cerca un material aïllant per no seure directament al terra" o "rentar-te a una font és sancionable" són alguns dels consells o advertiments que figuren a la ‘Guia per viure al carrer a Barcelona’, editada per la Fundació Arrels. A Barcelona hi ha gairebé 3.600 persones sense llar i l’entitat, rep diàriament de cinc a sis persones que viuen al carrer demanant ajuda. És per aquest motiu que Arrels ha creat aquesta guia orientativa, que recull una setantena de recursos públics i privats que ofereix la ciutat, on les persones sense llar poden accedir autònomament.

“Moltes d’aquestes persones no tenen cap treballador/a social que conegui la seva situació. Això significa, per exemple, no poder anar a un menjador social públic perquè es necessita que un treballador/a faci el tràmit”, explica Marta Maynou, responsable de l’equip de carrer i del centre obert d’Arrels.

En l’elaboració de la guia s’ha comptat amb consells de persones que viuen o han viscut al carrer, que han deixat palesa una realitat de dificultats. Hi figura informació sobre on menjar, dormir, dutxar-se, rentar roba, què fer en cas de patir una agressió o com cercar feina. La guia ve acompanyada d’un mapa que facilita l’orientació.

No obstant, també evidencia algunes deficiències de la realitat: els recursos estan allunyats uns d’altres i obliga a llargs desplaçaments; hi ha escassetat i dispersió d’espais on dormir; dutxes i serveis de bugaderia insuficients i absència de cobertura en cas d’agressions. L’eina ha de ser útil per a situar a les persones que viuen al carrer, sense generar falses expectatives, i alhora, informar a la ciutadania que sí que té casa, per a que puguin servir d’orientadores.

Durant el 2018, 1.360 persones van acostar-se a Arrels per demanar servei de dutxa, consignes per les seves bosses o allotjament per dormir. En el que va de 2019, l’entitat ha assessorat a 450 persones sense llar. Des de l’entitat es demana a les administracions buscar solucions i destinar els recursos suficients per combatre el sensellarisme. No només oferir serveis bàsics d’alimentació, higiene o per descansar, sinó apostar per polítiques de prevenció i transformadores a llarg termini per no cronificar la supervivència de les persones que viuen al carrer.