Victòria Monell i Renart: “Hi ha molts estereotips i prejudicis sobre les persones amb malalties mentals”

Victòria Monell i Renart és la directora general de la Fundació Malalts Mentals de Catalunya  (FMMC), una organització especialitzada en la tutela d’aquestes persones que aquest any celebra el seu 30è aniversari, donant suport a més de 800 persones a tota la província de Barcelona.

Què és la malaltia mental?

L’Organització Mundial de la Salut defineix la salut mental com un estat de benestar en el qual la persona és conscient de les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma fructífera i fer una contribució a la seva comunitat. Els trastorns mentals són diverses condicions de salut mental que afecten la capacitat d’afrontar aquestes demandes del dia a dia, i poden provocar alteracions de pensament, de percepció, d’estat d’ànim, de personalitat o de comportament.

En què es basa la vostra feina?

La nostra missió és acompanyar, donar suport a la presa de decisions i vetllar pels drets de les persones amb problemes de salut mental a través dels mecanismes legals existents, i oferir els suports adequats, per tal que millori el seu benestar i autonomia. Per una banda, tenim el servei de suport a la capacitat jurídica. Hi ha persones que tenen dificultats  per a prendre decisions, poden estar en una situació d’abús i/o vulnerabilitat, i no tenen un entorn que els pugui ajudar.

En aquests casos, necessiten unes mesures de suport judicial o notarial en qualsevol àmbit de la seva vida (social, econòmic, jurídic, patrimonial...). A la FMMC exercim aquestes mesures de suport (l’antiga tutela o curatela) a través d’un equip interdisciplinari social, econòmic, jurídic i d’habitatge, que vetlla pels seus drets, respectant les seves voluntats i preferències. Per altra banda, tenim el servei de llars amb suport.

Què són les llars amb suport? 

Són un recurs d’habitatge i rehabilitació psicosocial que promouen la integració de la persona a la comunitat. El projecte es tracta de pisos compartits entre quatre persones que compten amb el suport d’un monitor/a i de serveis de rehabilitació especialitzats.

Tenen un impacte molt positiu en les persones que no poden viure soles de manera autònoma, i el treball que es fa és per promoure que puguin assolir les habilitats suficients perquè puguin viure autònomament (cura personal, autonomia domèstica, salut i seguretat, desenvolupament personal, relacions interpersonals i família, integració comunitària...) millorant així la seva qualitat de vida i la reinserció en diferents àmbits.

Quins són els principals reptes per a les persones amb aquest trastorn?

A part de l’estigma que comentarem després, el gran repte és que els seus drets siguin respectats, tal com postula la Convenció de l’ONU dels Drets de les persones amb Discapacitat (aprovada el 2006 i ratificada per Espanya el 2008). Tenen els mateixos drets i deures que qualsevol altra persona, però en la pràctica no és així, ja que la societat encara és molt paternalista i es tendeix a decidir què és el millor per a ells: el lloc on viure, el tractament que li cal, entre altres.

També és necessari que els serveis promoguin la integració, inclusió i participació social a la comunitat en els diversos àmbits: social-sanitari, laboral, jurídic, habitatge, educacional, inclusió comunitària i lleure.

Quines són les principals discriminacions a les quals s’enfronten les persones amb aquesta situació?

Un dels reptes és l’estigma que pateixen per part de la societat i el propi autoestigma.  És cert que s’han fet molts avenços en visibilitzar els problemes de salut mental, però encara es troben amb situacions d’aïllament social (ja que tenen dificultats per parlar sobre el seu trastorn per por a la incomprensió, a ser ignorats o rebutjats), dificultats d’accedir al mercat laboral o de mantenir-se en una feina, dificultats a l’hora de desitjar viure de manera independent.

Encara hi ha molts estereotips i prejudicis socials que hem de trencar, com que es poden fer mal o fer-ne als altres, que estaran millor vivint a una residència que a casa seva, que no poden treballar, ens queda molta feina a fer.

Com afecta la vida personal d’aquestes persones?

No es pot generalitzar, entre altres situacions com deia es poden sentir molts soles per la dificultat de tenir una xarxa social, dificultats de seguir amb els estudis, dificultats econòmiques o per no poder gaudir d’una vida “normal”.

I la seva vida professional?

Es poden donar diverses situacions, ja sigui que a causa de l’estigma i discriminació, la persona no s’atreveix a dir que no es troba bé, no demana ajuda i ha d’acabar plegant de la feina o pot ser acomiadada. Fins i tot es poden trobar amb la dificultat de no passar un procés de selecció per culpa dels prejudicis existents.

En moltes ocasions, a causa del trastorn no han pogut continuar els seus estudis, realitat que evidentment afecta a les seves oportunitats d’accés al mercat laboral. Cal reforçar la idea que són persones capaces d’estudiar, de treballar, i si en alguna situació necessita ajuda, cal donar els suports necessaris per poder-ho fer amb igualtat de condicions.

Quins reptes teniu com associació?

Continuar promovent un canvi cultural que promogui la promoció dels drets humans de les persones que atenem, eviti la discriminació, promogui l’autonomia individual i la llibertat de prendre les seves pròpies decisions.

La persona ha de ser la protagonista, el centre de tota l’activitat que fem, i hem de promoure el treball en xarxa de tots els agents que estem al seu voltant (tant en els serveis sanitaris, socials, feina... com en la seva família i xarxa social) per poder vetllar pels seus drets d’acord amb les seves voluntats i preferències.