"Continuaré amb els nostres". Ho diu Viqui Molins i tothom sap de qui parla. Explica que és una frase heretada de Sor Genoveva Masip. Quan es moria li va dir: "Viqui, continuaràs amb els nostres?" De fet, explica que ella li va ensenyar tot. Entre el públic, algú comenta en veu baixa que és bonic que el fil no es trenqui. "Bonic i necessari", hi afegeix la dona del costat. Totes dues, d'uns seixanta i pocs anys i abrigades amb anoracs i mocador al coll, assisteixen il·lusionades a la presentació de la Fundació Viqui Molins.

Ja és fosc. És dimarts de finals de novembre. Un dimarts prenadalenc i al carrer Santa Anna, de Barcelona, hi ha turistes en direcció a la Rambla que es creuen amb turistes en direcció cap a la Catedral. Deuen anar a sopar. Per la porta de la Parròquia de Santa Anna hi entren habituals, voluntaris i voluntàries de l'Hospital de Campanya barrejats amb feligreses i feligresos, però també amistats de Viqui Molins que viuen en altres barris de la ciutat.

Tothom destaca la feina que fan ella i la gent de l'Hospital de Campanya. Sobretot, però, en destaquen el seu somriure i les seves abraçades. El periodista Albert Om posa fi a les abraçades -qui ha arribat més a última hora se'n queda sense- quan la crida perquè l'acte ha de començar.

"El que m'ha fet més feliç ha estat fer feliços els altres", contesta Viqui Molins a una pregunta d'Om. I hi afegeix eixamplant el somriure: "Mai em pensava que seria tan feliç a l'edat que tinc". No se l'amaga. Té vuitanta-set anys i al març en farà vuitanta-vuit. Subratlla que va néixer al començament de la Guerra Civil. Parlen del canvi de vida que va significar fer-se monja teresiana i de com va anar a parar al Raval.

"Havia viscut en un altre ambient i va ser Sor Genoveva qui em va ensenyar el Raval", recorda. El Raval, la vida intensa, la mística del carrer, la vida amb les persones en situació més vulnerable...

Una vida que, insisteix, l'ha feta feliç. I li ha donat molts nebots. Ho diu referint-se als nois que hi ha asseguts també en els bancs de l'església de Santa Anna, que acull l'acte. "L'alegria més gran és donar la mà perquè l'altre creixi. Impressiona quan els nois arriben i expliquen la lluita per arribar fins aquí. Els hi donem la mà i un futur", explica. Entre "els nostres" hi ha persones sense llar, joves en situació de desemparament, dones en situació de vulnerabilitat, persones migrants sense papers...

Fer créixer les Llars d'Oportunitats

La Fundació Viqui Molins s'encarrega de gestionar les anomenades Llars d'Oportunitats. Per ara en tenen quatre i hi viuen dotze nois i tres dones amb criatures. Mossèn Peio Sánchez, l'altra ànima de l'Hospital de Campanya, destaca que Molins sap sostenir l'alegria per acompanyar situacions complicades: "La Viqui transmet amb el cor -diu- i és molt capaç de treballar en xarxa. I de treballar amb els capellans... cosa que no és fàcil".

El periodista Antoni Bassas, agafa el relleu d'Om, i pel micro hi van passant companyes teresianes i joves acompanyats i acompanyades per l'entitat. Ella no s'oblida de recordar a tothom que qualsevol contribució econòmica serà benvinguda. Quan s'acaba l'acte tornen els somriures compartits i les abraçades. Per a Viqui Molins és com si hagués anat al notari a ordenar les coses. A deixar el futur dels nois i noies una mica organitzat, perquè tinguin suport quan el necessitin i vagin cap a viure en plena autonomia.