Les comunalitats urbanes han aterrat a Salt i una de les cares visibles és n’Aliou Diallo (1996), que defineix el projecte com “un esforç que parteix de l’Economia Social i Solidària per professionalitzar projectes que ara funcionen de manera voluntària”. Aquest saltenc, graduat en dret i polítiques i màster en relacions internacionals, és també militant i portaveu del Sindicat de Llogateres de Girona i ha estat molt involucrat a l’AEiG Sant Cugat de Salt.

En aquest monogràfic ens centrem en els nous lideratges socials. Com interpel·la aquest concepte en el dia a dia de les entitats en què participes?

Jo no m’hi considero, un líder. El lideratge no l’entenc des de la individualitat, per mi té sentit parlar de lideratges socials, en singular no entendria què vol dir.

Partint d’aquest punt, entenc que als moviments socials o entitats que volen generar un canvi social, el lideratge representa més una coordinació i agafar responsabilitat, que dirigir en un sentit estricte. I la coordinació és una oportunitat per treballar amb més persones i idees. Per mi el lideratge és això: des de la col·lectivitat i assumint responsabilitats.

Quins reptes tenim al davant per parlar de lideratges socials veritablement nous?

Crec que les entitats s’han d’obrir al seu entorn. Si has anat funcionant durant anys d’una determinada manera, tens un ideari i un mètode que funciona gairebé de forma autònoma. Això té el perill que les persones noves s’acabin diluint en una estructura rígida.

Per mi el lideratge és això: des de la col·lectivitat i assumint responsabilitats

Obrir-se ha de passar per dues coses: fer una bona acollida a persones amb idees noves i que l’entrada d’aquestes persones provoqui una reflexió a qui ja formava part de l’entitat. Que es preguntin quin lloc deixem a aquestes persones i idees. El que no té sentit és que una entitat busqui més gent i després no deixi lloc a noves aportacions. Algunes entitats fan molt d’esforç perquè s’incorporin noves persones, però no fan la reflexió de com canviar el continent. Han de fer un pas més i donar espai perquè qui entri vegi reflectida la seva realitat.

Dit així sembla fàcil. Com es comença?

Només es pot revertir amb diàleg constant entre les parts. Crear un espai freqüent i regular entre les persones noves i les que ja hi eren. Parlar sobre les necessitats i fer que es conjuguin, sense que la gent que ja hi era se senti desplaçada i la que entra senti que se’ls està modelant segons una estructura predeterminada.

Quin paper juguen els espais comunitaris en el desenvolupament de nous lideratges socials?

Els ateneus i els espais veïnals tenen un paper central en la transformació del seu entorn. S’explica perquè partim de la idea que les entitats veïnals que han funcionat de manera tradicional tenen una manera de treballar que potser era òptima fa 20 anys, però ara amb la diversitat de persones, idees i maneres de fer, pot quedar curta.

Els ateneus són un espai que està a disposició, i a partir d’aquí les persones que hi van tenen autonomia per crear allò que volen. I aquí poso la diversitat d’opinions, de detectar i tractar les necessitats. Els ateneus i espais d’entitats contemporànies tenen aquest avantatge. Són espais que no neixen amb una manera predeterminada i tancada de funcionar. Puc formar part de l’ateneu i decidir quina estructura tindrem aquí. Hi ha més marge perquè la gent s’hi impliqui.

Hi ha un treball en xarxa, però hi ha d’haver una flexibilitat per modelar l’estructura a les necessitats i les noves visions. Hauria de ser el mínim en qualsevol estructura com un ateneu o un espai que vulgui aglutinar nous lideratges socials.

No té sentit és que una entitat busqui més gent i després no deixi lloc a noves aportacions

Recentment has escrit sobre la privació del dret a vot a persones migrades o filles de migrants. La cohesió social necessita quelcom més que lideratges?

Els nous lideratges ho són amb àrees de treball compartides. El paper que han de jugar en la transformació social implica posar a l’agenda política temes que no hi són. Per exemple, pel que fa al lloguer fins fa dos o tres anys no era un gran problema per la classe política. Es negava l’especulació i els abusos, ho recordo en reunions amb representants de l’administració pública. Els nous lideratges han de crear nous discursos de les necessitats actuals.

Aquestes noves mancances han de ser on els lideratges aportin el que va a parar a l’agenda política i que sigui reconegut com una necessitat. A partir d’aquí es pot parlar de mesures pal·liatives, però sense aquest reconeixement hi ha molt de marge perquè quedi tot aturat.

Com es concreta?

Per mi el mitjà és la informació i comunicació. Dotar-se de continguts per part de les entitats. A partir d’aquí fer un molt bon disseny de pla d’actuació, involucrar el màxim de persones i entitats possibles. Les necessitats socials són lluites compartides: des d’habitatge al treball, per exemple.

Estem en un moment en què el que no apareix a les xarxes socials o als mitjans no existeix. Els nous lideratges tenen una acció molt enfocada a aconseguir els objectius a través d’una bona comunicació. Per incidir en la classe política, però també per arribar a més gent que es pugui veure afectada.

No és el mateix parlar de lideratge social des d’una escola de negocis que des de l’Ateneu Popular de Salt. Com ho viviu al Coma Cros?

Salt té una realitat única dins de Catalunya i malauradament tinc la sensació que no hi ha projecte de ciutat. A escala local l’administració es limita a replicar projectes que triomfen a altres llocs que no tenen res a veure amb Salt. Amb el món empresarial és encara més evident, no hi ha un precedent als Països Catalans del que representa Salt.

Ens passa que hi ha projectes i subvencions que estan pensades per entitats que funcionen replicant estructures molt lligades a la realitat autòctona. Per arribar a la comunitat racialitzada hem de modelar l’escletxa per poder-ho fer, i això les administracions no ho tenen en compte. La classe política ha de reconèixer aquesta realitat de Salt i recollir-ho en els projectes i subvencions.

La classe política ha de reconèixer aquesta realitat de Salt i recollir-ho en els projectes i subvencions

Com s’ha de liderar perquè la comunitat racialitzada deixi de sentir-se “al·lòctona”?

Hem de treballar el sentiment de pertinença. Tots els punts de trobada i cohesió socials on conflueixen aquestes dues realitats són d’iniciativa ciutadana. Tenim bastants espais com el Sindicat d’Habitatge de Salt, des que es va constituir la idea ha estat protegir les persones més vulnerables, que és, en bona part, la comunitat migrada. També hi ha espais com SalT’Educa, on podem trobar les dues realitats.

On tenim dificultats reals és amb les àrees sota control de l’administració pública. A Salt hi ha escoles i instituts on el 95% són infants i joves de famílies migrades i altres on el 95% són de famílies autòctones. Si tenim en compte que és on la mainada i joventut passen més hores, tenim molt marge de millora.

És una dinàmica reversible?

No et sabria dir en quants anys es podria revertir aquesta situació perquè no hi ha un projecte de llarga durada per combatre la segregació escolar o la guetització per barris. Si et dius Mamadou o Fàtima tens molt difícil llogar un pis fora del barri centre. Les immobiliàries són un gran agent discriminador, has de presentar mil papers i t’acabes adonant que t’han marejat per no dir-te que no.

I a peu de carrer?

No hi ha espais de convivència ni a les festes majors. En un poble com Salt, amb 40% de persones migrades, que no hi hagi cap artista que connecti amb la comunitat migrant ja diu molt. La gent migrant no viu les festes de Salt com les seves festes perquè no hi ha programació pensada per a ells. Com a molt alguna entitat cultural migrant fa una proposta durant les festes, però és la programació mínima on l’ajuntament no ha de posar diners.

Generar un sentiment de pertinença passa per això. L’atenció del funcionariat a les persones migrades ja té molt de marge de millora. Molta gent migrada viu l’ajuntament com quelcom hostil, per què anar a un lloc on em complicaran la vida o em parlaran malament? Hi ha molta feina a fer i l’ajuntament s’hi presta molt poc. Aquesta separació entre l’administració pública i la comunitat migrant porta a què la poca comunitat migrant que té dret a vot no l’exerceixi ni a les eleccions municipals. No creu que l’ajuntament li pugui solucionar la vida ni que es pugui canviar el relat.