Arts que abracen vulnerabilitats: Mutare’22

Lluís, Marta, Mouna, Loli, Abel. Cinc noms, cinc històries, cinc vulnerabilitats abraçades i transformades a través de l’art. Trajectòries ben diverses que s’han entrecreuat al Mutare’22, impulsat per la Fundació Carulla i dedicat a fer ‘match’ entre els mons de la cultura, l’educació i social. Una matinal en què la Nau Bostik de Barcelona s’ha omplert de professionals i de creativitat al servei dels processos personals per guarir ferides, superar situacions traumàtiques, abraçar el pas del temps o sobreviure a les adversitats.

Amb l’objectiu de “transformar el món a través de la cultura” i donar resposta “des de la cultura i les arts als reptes socials que estem vivint”, Mutare ha aglutinat 200 professionals aquest dijous 26 de maig. Amb una entrada desconcertant, les persones participants han hagut de deixar el seu DNI i telèfon mòbil durant una estona per experimentar la vulnerabilitat, que ha donat pas al treball performatiu en petits grups per posar al centre els punts febles.

 “T'has parat a pensar que la meva vulnerabilitat no està en mi, si no en la teva mirada?”, ha qüestionat Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla en la benvinguda a l’acte. Una provocació que s’ha anat desplegant al llarg de cinc píndoles, ràpides i intenses, en què els protagonistes han explicat les seves vivències.

La força de la paraula i del silenci

El Lluís Manyós té una  malaltia neurodegenerativa poc freqüent: atàxia. Una malaltia hereditària que té múltiples símptomes i que afecten, sobretot, la capacitat d’expressió dels malalts. La seva neboda, l’actriu Clara Manyós,  va posar en marxa el projecte ‘La comunicació sense paraules en els espais quotidians’, una iniciativa escènica que ha començat a les llars d’algunes persones que pateixen la mateixa malaltia que el seu tiet i que preveu fer el salt als escenaris més endavant. A través del silenci es poden dir moltes coses.

A l’altra cara de la moneda, complementant-se, Marta Galego i Martín Correa-Urquiza han explicat com Ràdio Nikosia ha suposat un canvi radical en la seva vivència personal i col·lectiva de la vulnerabilitat. “Mai es deixa de ser vulnerable, això és el que et fa més humà”, ha explicat Galego, per qui a través de la ràdio “es poden superar complexes, empoderar-se”, a la vegada que “trencar l’estigma sobre la salut mental”.

“Les persones que són vulnerables, sovint són vulnerades”, ha denunciat Correa-Urquiza. Precisament per això, Ràdio Nikosia, que compta amb un espai radiofònic a Contrabanda FM,  és un “espai segur” on les persones hi participen sense sentir-se jutjades, a la vegada que “no guetifica” a les persones amb trastorns psicològics -amb o sense diagnòstic mèdic-.

Alçar la veu i el cos

Del silenci a la conversa i del debat a la cançó. La Nau Bostik ha emmudit per uns instants per escoltar la veu clara i alta de Mouna Halhoul El Harrak. Aquesta infermera de 24 anys forma part del Musicals’ Choir, el cor jove de l’Escola de Músics. Situat al districte de Ciutat Vella de Barcelona, aquest cor agrupa una seixantena de joves que cada divendres a la tarda s’apleguen per cantar junts i juntes. “Junts som molt forts, i això és el que es veu quan fas un musical”, ha confessat Halhoul.

Cristina Colomer, directora del cor i cap d’estudis a l’escola, ha explicat com aquest cor sorgeix d’anar picant pedra entre l’alumnat de les escoles del districte. “Només demanem constància, esforç, respecte a la diversitat i ganes de fer-se sentir dalt de l’escenari”, explica.

I del cant d’adolescents i joves, Mutare es va traslladar al moviment corporal de dones grans. Inés Boza i Loli Navais són dues veïnes del barri de Besós – El Maresme. La primera es va oferir al centre cívic del barri per fer tallers de moviment, la segona forma part de l’associació de dones del barri, amb 35 anys d’activitat.

Aquesta barreja fantàstica ha donat lloc al ‘Diari del meu cos’, un projecte al que arriben després de conèixer-se i dur a terme algunes performances al seu barri. Primer a carrerons estrets. Més tard, al bell mig de la Rambla Prim. “A la televisió sentim ‘es va trobar el cos sense vida’, però mai ‘la vida sense cos’ oi?”, bromeja Boza que ha acompanyat a aquest grup de dones a redescobrir el seu cos i posar-lo en moviment després de dos anys de pandèmia.

Mirar per explicar

Un dels moments on la vulnerabilitat s’ha fet més tangible ha estat quan Abel Parra Sorribas ha mostrat les imatges del seu “viatge emocional”. La primera, impactant i alhora la que va permetre començar un camí reparador, és una fotografia fosca en la que només s’intueix un fil de llum, que entra per una porta entreoberta.

Parra és un supervivent d’abusos sexuals, i aquesta imatge, i el recorregut cap a d’altres fotogrames més lluminosos, és el camí que ha fet de la mà de Photographic Social Vision. Alice Montiel i Mireia Plans, són dues de les impulsores d’aquest procés que, expliquen “permet explicar el dolor a través de la fotografia, d’una manera no literal ja que sinó seria impossible”.

Tinder del món cultural i social

Lluís i Clara, Marta i Martín, Mouna i Cristina, Loli i Inés, Abel i Mireia i Alice. Onze noms i moltes històries que han estat possibles gràcies a la combinació entre el treball artístic, sense pressa i personalitzat, i el món social. Entre la necessitat i el desig de professionals i entitats.

Seguint aquesta intuïció, Lucía Miranda ha transformat la ponència central en un Tinder entre ambdós sectors. Una sort de cita a cegues de professionals d’aquests dos mons que han compartit les seves experiències i vulnerabilitats. La directora d’escena i art educadora s’ha enamorat així, laboralment parlant, i n’han sortit grans projectes com el seu The Cross Border Project. Un Tinder pel Mutare’22 que ha volgut fer de la vulnerabilitat fortalesa i creativitat, i sobretot, barreja de talents.