La Laura Durbau és cap de Ràngers i Noies Guia i responsable pedagògica de l’AEiG Montpalau de Pineda, que forma part de la Demarcació de Girona de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

Amb quants anys vas entrar al cau?

Vaig entrar al cau amb 17 anys, mai he sigut nena de cau però com a tots em van "liar". Una amiga que era cap del Cau de Pineda em va proposar fer de cap amb ella a Castors i Llúdrigues perquè els n'hi faltaven.

El que més recordo de l'inici és com al principi et fas un fart de dir "no puc tinc cau" però amb el temps la gent ho assumeix i et trobes "una estona o un cap de setmana que no tinguis cau". També recordo que la meitat de vocabulari em sonava a xinès: lot, màrfega, convo, consell, taca, pics, trucs, TAPE, capelina, cap de turc, demarcació...

Entrar al cau amb la disposició amb que jo ho feia i a la meva edat és un viatge sense tornada. 6 anys al costat de caps que ja fa 12 anys que són escoltes és mitja vida.

Quants anys fa que ets voluntària?

Fa 6 anys que sóc al cau, el lloc on vaig entendre d’una manera diferent la paraula voluntariat.

Sovint al cau la paraula voluntariat ens sona estranya, ja que el que vivim i rebem, els llaços que establim, tot el que aprenem i compartim és tant gran i fort que resulta obvi que fem això perquè volem.

A més d’educar en el lleure a infants i joves perquè hi creiem i per l'oportunitat que ens brinda el cau per créixer i qüestionar-nos, fer voluntariat al cau també ens ajuda a viure'ns diferents a nosaltres mateixos, perquè les edats perden una mica les seves fronteres i a vegades els més petits som els caps i ens agrada.

Crec que els caps no som realment conscients del que fem justament perquè ens resulta natural. També és cert que el món està ple de persones que es comparteixen amb els altres (metges, pallassos, artistes, perruquers, persones sense cap titulació o professió reconeguda, professors, joves i grans, periodistes...) perquè volen. Quan hi penso sempre se m'escapa un somriure. No tot està perdut, no tothom és dolent, no tot és odi en aquest món, però també penso que tant de bo algun dia no es necessiti la paraula voluntari.

Quantes hores a la setmana hi dediques?

Quantes hores...? 2 hores segures cada dissabte, més 2 o 3 de reunió de branca, més si fem reunió d'Equip d'Agrupament, o de famílies, o comissió, o consell, o seguiment a alguna branca, o acompanyament algun cap o equip, o fem sortida o quan faig formacions.... i suma-li totes aquelles hores de whatsapps i correus per gestionar històries diàries, les hores d'anar barrinant per casa o al tren on fer la pròxima sortida, com treballar el respecte, quina dinàmica preparar per fer seguiment a aquella branca que no acaba d'anar bé, de revisar el teu paper com a cap per a millorar, tot el que queda per fer...

Crec que de pensament hi dedico 2 hores diàries segur (fins i tot quan hi penses per riure una estona recordant anècdotes) i físicament unes 7 o 8 hores a la setmana com a mínim.

M’ha costat respondre aquesta pregunta perquè quan ho tens assumit com una part més de la teva vida és com si et preguntessin quantes hores dediques a la setmana a menjar i t'has de posar a comptar.... No ho tens present perquè la noció del temps al cau és difusa. Segur que tots sabem el que és anar a una sortida havent dormit 2 hores perquè la nit abans havíem sortit havíem tingut un consell etern o preparatius d'última hora. Crec que és més fàcil comptar les hores que no dediquem al cau.

Què fas com a voluntària al cau?

Oficialment com a voluntària assisteixo a reunions per preparar els caus de dissabte, els consells, per decidir què i com treballar com a Responsable Pedagògica, vaig a reunions de la Demarcació de Girona i a les Assemblees.

També vaig a sortides mensuals, a infinits jocs, a dinàmiques, a revisions i més reunions... Com a cap em toca acompanyar els infants i joves en el seu creixement i deixar que ells m'acompanyin a mi. Com a responsable pedagògica també toca fer-ho amb els meus co-caps: vetllar perquè tots ho fem tan bé com puguem i ho gaudim i que al cau hi creixin persones sinceres i lliures, a més de promoure el Projecte Educatiu d'Agrupament, la promesa, el projecte, l'esperit crític i una llista infinita.

A la pràctica, però, acabem fent això i molt més: d'artistes pintant el cau, de xefs cuinant amb el que tenim i el que no tenim, d’inventors de camins, curant ferides i pors amb aigua i poc més, fent d'enginyers de tendes trencades, de psicòlegs barats, de personatges de ficció...

Suposo que la resposta breu a què faig com a voluntària al cau seria reinventar-me constantment amb consonància a la situació i al moment.

Què és per tu el voluntariat?

Crec que el voluntariat és compartir una part de tu amb altres persones i projectes, senzillament perquè hi creus i així ho sents. És sentir-te part d'una cosa més gran que tu on saps que ningú és imprescindible però que totes les persones que hi sou, sou necessàries i úniques.

El voluntariat és fer-ho perquè vols, reunir-te i allargar-te fins la una de la matinada quadrant patrulles, formar-te perquè vols i descobrir parts de tu que et resulten desconegudes. És pujar una muntanya de 3.000 metres amb una vintena de joves mentre els hi cantes traient l'esòfag per la boca perquè no pensin en el cansament, és revisar-te quan falles.

Quan parlo de compartir una part de tu amb els altres, em refereixo no només emocionalment sinó també a una part de tu amb unes competències i unes habilitats que són útils per algú altre, perquè al cau no tots som pedagogs, ni bons explicadors de contes o tocant la guitarra, ni grans muntanyencs, o fent manualitats... cadascú hi aporta el que té, el que el forma i ho fa perquè vol.

Què t’ha aportat anar al cau i per tant, l’escoltisme i el guiatge?

M’ha aportat un llistat infinit i divers d’aprenentatges, experiències, emocions... Però el que aporta sempre i a tothom el fet d’anar al cau és un espai per provar, per fer les coses diferents, per expressar-te com ets, sentir-te viu i senzill i, a sobre, poder compartir tot plegat amb tantíssimes persones precioses.

Més informació a www.vinealcau.cat.