Ingeborg Porcar: "El lleure ha de mantenir l’acompanyament en el dol dins la cultura de l’entitat"

Milers d’infants i joves participen al llarg de l’any en activitats de lleure arreu del territori. La probabilitat que un dels participants experimenti un accident, la mort d’un familiar o un fet traumàtic, és elevada. Malgrat això, no totes les entitats disposen d’un protocol en cas de crisi que incorpori l'acompanyament en el dol.  En parlem amb Ingeborg Porcar, experta en gestió de crisi i conflictes.

Porcar ha assessorat i treballat amb diverses organitzacions i entitats de lleure, com Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, en l’elaboració d’un protocol de gestió de crisi. Actualment, dirigeix la Unitat de Crisi de Barcelona de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Què hem d'entendre per acompanyament en el dol?

Crec que hem de diferenciar l’acompanyament en el dol de la intervenció professional en el dol. Entenem que l’acompanyament en el dol és el procés que algú fa des del vincle que l’uneix a una persona que està passant per un dol.

Cal diferenciar això del que és una intervenció professional que es fa quan, o bé les circumstàncies són especialment de risc, o bé estem veient que hi ha un procés que no està anant tan fi com hauria d’anar, tant és funcional com hauria de ser i, per tant, necessitem l’ajuda d’un professional que ens ajudi a fer aquestes tasques.

I això és un repte.

Clar. En el cas d’escoles i entitats de lleure, treballem amb infants i adolescents que, en molts casos, viuen la seva primera mort, però òbviament no l’última. Per tant, d’alguna manera, el que fem no només és acompanyar, sinó ensenyar formes funcionals o disfuncionals de comiat. 

En el fons, quan es produeix una mort, hi ha tres factors importants: com donem la notícia, com ens acomiadem i com tornem a la vida sense aquella persona que ens era important. En aquests tres moments al voltant d’una mort, les entitats educatives, més que acompanyar, han de fer pedagogia de la mort.

"No aprenem a enfrontar-nos amb la mort perquè arribem a una edat determinada, sinó perquè algú ens n'ensenya".

Quines eines té una entitat de lleure per fer pedagogia de la mort?

Cal prendre consciència que, si eduquem en civisme, en neteja, en canvi climàtic, cura de la natura... llavors també hem d’ensenyar sobre la malaltia i la mort. Sovint, el procés comença a partir d’un fet una mica traumàtic. Llavors, comença la fase de sensibilització, que implica totes les persones amb responsabilitat dins l’entitat. Això és una inversió de temps continuada, perquè quan la gent marxa i això quedi dins l’organització.

Després venen els protocols. Quan tenim la mort traumàtica, cal tenir clar què farem i com farem el seguiment. Encara que està bé si tot ho centrem en el dol, no només hem de tenir aquestes cures quan mor algú. Per exemple, veure molta sang o presenciar un accident no és dol, però sí que és impacte potencialment traumàtic.

Quin creus que és el repte més gran de l’acompanyament en el dol a les entitats?

Un repte important a l’associacionisme és mantenir l’acompanyament en el dol dins la cultura de l’entitat, ja que acostuma a haver-hi una rotació de personal molt alta. Encara que aquests moviments ja transmeten valors i maneres de fer a cada nova generació, aquestes solen ser molt breus. Ens oblidem que aquest tema també hi és, i que no està escrit als documents més bàsics.

Un altre repte constant és vèncer resistències a aquest treball, perquè hi ha una certa tendència de les famílies a sobreprotegir. El plantejament que fem és que, ja que les coses passen, no té sentit no explicar-les. El que té sentit és, ja que han passat, aprofitar per generar un model d’afrontament que infants i joves hauran de fer servir diverses vegades més a la seva vida, perquè morirà més gent al seu voltant. 

"Explicar que algú ha mort en un accident de trànsit és més senzill que explicar que algú s’ha suïcidat".

Fem de la mort un tabú per protegir-los?

Exacte. I això és un greu error perquè la mort no és una cosa que puguem escollir. A més, la gent no aprèn a enfrontar-se amb la mort perquè quan arriba a una edat determinada, sinó perquè algú li ha ensenyat com es fa.

Per exemple, un altre repte és la pedagogia entorn de la mort quan és un suïcidi. Explicar que algú ha mort en un accident de trànsit és més senzill que explicar que algú s’ha suïcidat, perquè aquí tenim tabús de tota mena. 

Què cal millorar, doncs?

A les empreses, durant molt de temps, el protocol que existia era que, quan es moria algú, s’enviava una corona de flors al tanatori, però ja està. Després, se li preguntava a la persona en qüestió si necessitava uns dies de baixa.

El que s’ha de fer és acompanyar aquest procés des dels valors de l’entitat, sigui la que sigui, perquè cadascú muntarà els seus circuits i els seus protocols. Ho farà part de la cultura de l’organització, seguint els seus valors i la seva estructura.

Per tant, cal adaptar la gestió del dol al funcionament de l’entitat?

I que ho visquin com a seu, que no tinguin la sensació de tenir els protocols d’una altra organització. Han de tenir els seus propis protocols. 

A causa de la pandèmia, per a molts infants i adolescents la primera mort a sigut molt estranya.

Podríem parlar de la pandèmia en termes de dol per als adolescents, no tant per la mort, sinó per la situació que han viscut?

És important entendre el fet que una situació pugui impactar de forma potencialment traumàtica, perquè la pandèmia té tots els ingredients. El problema de la Covid-19, si ens centrem en el dol, és que ens ha impedit aquesta funció pedagògica que esmentava abans. És a dir, com fas una pedagogia del dol si no pots acompanyar, si no et pots acomiadar? 

Aquí hem fet un mal aprenentatge. Per a molts infants i adolescents, possiblement, la primera mort a sigut molt estranya. Això, crec que ho veurem en el futur, des d’aquest coneixement i aquesta certesa, que la primera mort marca les que venen després.

I en aquest sentit, les entitats de lleure educatiu què podem fer per acompanyar-los?

Parlar-ne. Jo crec que un dels problemes que porta associats la Covid-19 és que, tot i que és veritat que hem parlat molt de salut mental, n’hem parlat molt en abstracte. No hem parlat de què se’ns ha mort l’àvia i tampoc hem parlat de què ha suposat estar tancats a casa. Ho hem gestionat molt amb negació i amb evitació. 

Crec que una entitat de lleure el que ha de fer és no excloure la Covid-19 de l’educació emocional. Una de les coses que més s’aprenen al cau i a l’esplai és l’educació emocional. Aquesta gestió emocional, caldria fer-la extensible al que ens ha generat a tots la pandèmia.