Iolanda Martin: "Cal acostar la malaltia mental a la població, cap persona està exempta de patir-la"

En casos de persones amb diagnòstic de salut mental, poques vegades es posa el focus en les famílies. I és que cal recordar que el rol de les familiars és fonamental, ja que en la gran majoria de casos esdevenen cuidadores. Alhora, han de bregar amb la manca de recursos que pateixen, viure amb l'estigma al qual encara avui dia està sotmesa la malaltia i, en molts casos, afrontar la falta de coneixement per tal d'atendre la persona que pateix aquest trastorn dins la família en el seu dia a dia.

Va ser precisament l'empenta d'un grup de famílies el que va fer impulsar el naixement de l'Associació Família i Salut Mental de Girona i Comarques. La seva finalitat era la de cobrir les necessitats del col·lectiu i trobar recursos per poder ajudar les seves familiars en un moment, l'any 1998, en el qual el suport era molt més reduït que en l'actualitat. En definitiva, les famílies es van organitzar per vetllar pels drets de les persones amb diagnòstic de salut mental a Girona i comarques, així com els de les mateixes famílies.

Parlem amb la Iolanda Martin, coordinadora de l'Associació Família i Salut Mental de Girona i Comarques, entitat de dues-centes setanta-cinc sòcies i socis que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari, una llarga trajectòria durant la qual ha ajudat més de sis-centes famílies.

Amb quins objectius ateneu les persones diagnosticades de trastorn mental i les seves famílies?

Posem recursos i eines a l'abast de les persones amb un trastorn de salut mental, suplim les mancances que pateixen i tractem de facilitar-los la vida, tant a ells com a les seves famílies. Treballem perquè les puguin tenir la vida tan normalitzada com sigui possible i adaptada a les seves necessitats: les que puguin, que tinguin feina i un projecte de vida, que reforcin la seva xarxa social i gaudeixin de les seves amistats. En definitiva, fer la discapacitat tan fàcil com sigui possible, perquè puguin viure bé amb el màxim de plenitud. També treballem perquè les famílies tinguin eines i el coneixement per poder-los acompanyar.

Considerem que també és important que la societat conegui el que és la malaltia mental. Hi ha molt d'estigma, i hi ha molt de desconeixement. I aquest desconeixement normalment va acompanyat de la por. Són persones tan normals com qualsevol altra. La malaltia mental no és gaire diferent de qualsevol altra malaltia que necessita una medicació i un suport.

"Hi ha molt d'estigma i de desconeixement. I el desconeixement normalment va acompanyat de la por".

Parleu que durant molts anys hi ha hagut un estigma molt gran al voltant de la malaltia. Com ha evolucionat aquest aspecte?

Encara hi és, però no com abans. La situació ha millorat molt, la malaltia mental s'ha anat tractant diferent amb el pas dels anys. Abans hi havia molta por, precisament pel desconeixement. Ara hi ha més recursos, hi ha més consciència i hi ha més acceptació. Així i tot, l'estigma continua existint, així que hem de continuar treballant-hi. S'ha d'anar informant i acostant la malaltia mental al carrer. Al cap i a la fi, ningú està exempt de poder-la patir. És com qualsevol altra malaltia, que la pots patir en qualsevol moment.

Aquesta tasca la duem a terme a través de la nostra àrea de sensibilització. Impulsem jornades, accions i xerrades obertes a la població i orientades a donar a conèixer les malalties mentals. Intentem traslladar tota la informació possible al voltant dels trastorns mentals i aportant el màxim de normalitat a tot el que fem.

A l'associació doneu molta importància al rol de les famílies.

No és fàcil per a elles. És important que la família tingui la informació i el màxim coneixement possible per poder acompanyar la persona en els diferents estats que pot viure. Poden passar anys de molta estabilitat i, de cop i volta, patir una recaiguda. Han de reaccionar a aquests canvis, acompanyar i escoltar la persona.

Per altra banda, és essencial que les famílies tinguin autocura: saber posar els límits i saber guardar un temps per a elles mateixes. Moltes vegades, quan ets cuidadora, t'oblides de tu mateixa. És molt freqüent i no és massa positiu, ja que la persona cuidadora acaba esgotada.

"És essencial que les famílies tinguin autocura. Moltes vegades, quan ets cuidadora, t'oblides de tu mateixa".

Per poder tenir cura primer s'ha d'estar bé amb una mateixa.

Moltes vegades, quan em diuen que no poden fer aquesta autocura, els faig el símil amb les mascaretes d'oxigen dels avions: durant un vol, si baixen les mascaretes de l'oxigen, el primer que has de fer és posar-te-la tu mateix abans d'ajudar altres que ho necessitin, com un nadó, un infant o qualsevol altra persona depenent. Jo entenc quan diuen que no poden, però s'autoimposen tot un seguit d'obligacions que no són necessàries. I no dic que ho facin malament, perquè tothom fa el millor que sap, però focalitzen tant en el problema, que se n'obliden molt d'ells mateixos.

En aquest sentit, nosaltres hem tingut al cap el tema de l'autocura de les famílies des de l'inici. I ja els primers projectes que va tenir l'associació, anaven en aquesta línia, per exemple, treballant-ho als grups d'ajuda mútua (GAM).

De què tracten aquests grups?

Són grups dirigits als familiars. L'objectiu és que entre ells es puguin donar suport i es desfoguin: que puguin parlar del que pensen, del que senten, del que necessiten. També se'ls dona informació, i se'ls pot recomanar, per exemple, agafar-se uns dies de vacances. Els recordem la importància que tenen en la recuperació i l'estabilitat de la persona malalta.

"Recordem a les famílies la importància que tenen en la recuperació i l'estabilitat de la persona malalta".

Com d'important és per a elles gaudir d'espais amb altres persones que viuen el mateix?

És fonamental. De fet, et canvia la mirada. Si tu no surts del teu espai, és molt difícil que puguis aprendre i veure les coses d'una altra manera. Moltes vegades caiem en l'error de repetir les mateixes pautes i rutines. I si això no ens funciona, entrem en un bucle d'on no sortim. Així que alleugereix molt poder compartir experiències, eines i estratègies, desfogar-te i poder parlar amb persones que realment t'entenen. Perquè pots parlar amb els teus amics o els teus familiars i explicar el que està passant a casa, però si no ho vius no és tan fàcil d'entendre.

Per tant, penso que un grup d'ajuda mútua com aquest és primordial. Probablement, no t'hi has d'estar tota la vida, però està bé saber que hi ha aquest recurs i que durant èpoques t'anirà molt bé tenir un espai que és teu, en el qual no pot accedir ningú que no sigui familiar. El grup el cuidem molt perquè surten coses molt íntimes. Sempre intentem ser les mateixes persones, i amb un nombre de gent limitat perquè tothom tingui el seu espai.

Les persones que hi participen han d'estar còmodes.

Si estàs en un grup amb persones que canvien cada setmana, o et trobes incòmode, no hi participaràs. I a més no faràs cap vincle. I aquest vincle és important per fer xarxa. En tot cas, per a les persones que tenen un bon mes, però necessiten desfogar-se de manera puntual, hi ha un altre servei que s'anomena de seguiment. Si t'ha passat alguna cosa a casa i estàs sobrecarregada emocionalment i ho necessites parlar, facilitem una entrevista o una sèrie de reunions amb la presidenta de l'associació.

Impulseu també l'Escola de Pares.

Va néixer per donar un suport extra a aquells familiars que necessiten informació molt més concreta. Familiars que no només necessiten desfogar-se, que això ja es fa al GAM i als seguiments, sinó que, a partir d'una problemàtica concreta, són necessàries altres eines que no surten als altres serveis. Els temes tractats es trien segons el que veiem al GAM, allò que és més recurrent, o bé a través del que copsem de l'atenció telefònica que duem a terme. Venen professionals de l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS), i ens parlen específicament d'aquell tema i es resolen els dubtes i qüestions que puguin sortir.

L'Escola de Pares es diferencia d'una xerrada oberta a tota la població en el fet que el grup és molt reduït. És cert que s'ha obert a tots els membres que participen en els diferents GAM que impulsem a Blanes, Figueres, Palamós i Girona. Però no deixen de ser persones amb les quals ja estem treballant. No són persones que avui passen per aquí i entren per veure què és, sinó que ja estan en la roda de desenvolupament i creixement com a cuidadores.

Amb les persones diagnosticades de salut mental treballeu la integració a través de l'oci.

La malaltia mental comporta moltes vegades la pèrdua de xarxa social i familiar. Hi ha un aïllament i dificultats per relacionar-se, més apatia, menys ganes de fer algunes coses, no tenir ganes de fer-les o no saber com posar-s'hi perquè no acaben d'encaixar. El que fem als Clubs Socials és facilitar a les persones tornar a recuperar la xarxa social, desenvolupar hobbies o arribar a fer coses que si no no faria. I ho fema través de tallers, sortides i viatges i el màxim personalitzat possible.

En aquests tallers d'informàtica, de teatre, de Karaoke, de música, d'art, de treballs manuals, etcètera, anem fent petits passos per treballar determinades dificultats que tenen les persones. Una d'elles és la presa de decisions. Recordo en un taller una persona que no era capaç de decidir si volia pintar el seu quadre de verd o blau. Ara és capaç de decidir per ell mateix el que ell vol fer. Són dificultats amb les quals no penses si no les vius. Coses invisibles per a nosaltres, però que per a ells són grans reptes. Poder decidir que vol ser i com ho vol ser.

Què us traslladen les persones que hi participen en aquest Club Social? Què els aporta?

Tots els clubs socials estan molt ben valorats. Els preguntem en què pensen que els ajuden als Clubs Socials. I hi ha coses tan maques com aprendre, relacionar-se, no estar a casa i fer coses noves o tornar a tenir amics. Pensem que les persones ho viuen d'una manera molt positiva i que valoren tot el que els aporta el club social. Amb les seves respostes descriuen la funció del club social.

No és un servei finalista. No és anar-hi i estàs distret, sinó que hi ha tota una feina al darrere i és un pas més en la vida de la persona. Potser, segons el seu moment vital, una persona ho prova i veuen que no acaben d'encaixar. Però potser al cap d'uns anys el tornem a veure i llavors se senten molt millor.

Des de les administracions s'aporten prou recursos?

Darrerament està augmentant la inversió en salut mental. Cada vegada es creen més serveis per atendre perfils més variats de persones, però encara falten recursos per poder atendre de manera més individual, més específica i poder donar l'atenció personalitzada a cada una de les persones. Falten recursos d'habitatge, per exemple. Les persones que no poden accedir a un habitatge han de fer tant sí com no la vida amb la seva família. Són persones adultes que podrien, amb un suport, dur a terme el seu projecte de vida. També falten recursos econòmics. Tenim usuaris que estan passant amb quatre-cents euros.

Valorem molt l'esforç que s'està fent, però pensem que és la punta de tot el que ha de venir al darrere, que no és poc. També manquen recursos laborals. Hi ha persones amb trastorns mentals que podrien treballar, perfectament, vuit hores a una empresa ordinària sense cap mena de problema. Però hi ha moltes altres que no, i necessitarien altres tipus de serveis, com el servei prelaboral, els centres especials de treball, que tenen molta consideració i ho adapten tot el màxim que poden. Així i tot, hi ha moltes persones que potser necessiten alguna cosa molt més especifica.

Quins són els reptes que afrontaran tant les persones diagnosticades amb salut mental com les famílies i les entitats?

Cada vegada es detecten més casos de salut mental, potser pel punt de la societat en el que ens trobem, per la pressió, les dificultats, la inestabilitat. El no saber si podràs posar un plat a taula o què passarà demà. Són coses que no afavoreixen massa la salut mental i genera tot un seguit de dificultats que poden derivar en problemes més grans. També hi ha un consum de tòxics entre la població jove que acaba moltes vegades repercutint en problemes de salut mental. No és que siguin per a tota la vida, però es cronifiquen.

Des de l'entitat continuarem treballant perquè la malaltia mental no continuï sent una cosa que t'impedeixi fer la teva vida. I lluitant per millorar els serveis existents, i aconseguir-ne de nous: més pisos, més possibilitats laborals, més recursos pels clubs socials i la creació dels serveis que facin falta per atendre aquells perfils de persones que, malauradament, no acaben d'encaixar en tot el que ja està creat.