Josep Cruanyes: “El franquisme va ser silenci i la Transició el va mantenir, però això està canviant”

La Comissió de la Dignitat es va crear el 2002 amb un objectiu clar: recuperar els anomenats Papers de Salamanca, documents espoliats pel franquisme a Catalunya a la fi de la Guerra Civil. Més de dues dècades després, i amb la missió gairebé complerta, la Comissió de la Dignitat continua sent un altaveu per a les víctimes de la dictadura i treballant per la restitució i la conservació de la memòria històrica. 

“Les coses no es fan soles, necessiten braços”, explica Josep Cruanyes (El Masnou, 1952), coordinador i president d’una comissió per la qual han passat ja més de 300 persones. “Alguns com jo, o companys com el Toni Strubell, la Pilar Rebaque i d’altres, portem des del començament”, explica just abans de parlar del passat, el present i el futur de la comissió.

La participació activa en la llei de repressió jurídica de les víctimes del franquisme o la petició per convertir la comissaria de Via Laietana en centre d'interpretació i d'estudi de la tortura i la repressió política són alguns dels focus en els quals han posat i posen tota la seva energia.

La comissió es va fundar l’any 2002. Quin balanç en fas el 2023? 

El balanç és positiu perquè la Comissió de la Dignitat es va crear amb l'objectiu de recuperar els Papers de Salamanca. La que llavors era la ministra de Cultura, la Pilar Castillo, va dir que la comissió tècnica no havia arribat a cap conclusió i que d'aquest tema no se'n parlaria més. Llavors, nosaltres vam plantejar una qüestió: allò no era un arxiu de documentació de la Guerra Civil, sinó que era un fons d'un organisme repressiu que havia requisat documentació de les institucions, de particulars, entitats, partits i sindicats. Això s'havia de retornar i el 2005 aconseguim que s'aprovi la llei.

El resultat és positiu perquè tota la documentació d'entitats i particulars s'ha retornat —excepte la maçoneria—, i la major part s'ha pogut restituir a familiars. Si haguéssim d'avaluar amb tant per cent, segurament el 90% de la documentació ja hem aconseguit recuperar-la. Contínuament veiem estudis partint d’aquesta documentació recuperada, que està a disposició de tothom a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Per tant, sí, hem aconseguit l’objectiu.

Us heu trobat amb més o menys obstacles dels que pensaves a priori? 

De fet, amb més. Perquè el que hauríem d'haver esperat és que una llei hagués pogut començar a desenvolupar-se d'una manera ràpida. Va trigar dos anys i després tot han estat inconvenients. Al final del govern del PSOE hi havia ja tota una documentació per transferir-se; la veritat és que la ministra de Cultura d’aquell moment va ser de les que va fer una empenta més gran en aquest tema i va tenir voluntat d'intentar resoldre-ho. 

Però, com el PSOE va perdre, no es va arribar a transferir: va venir el PP i va dir que no, que aquella documentació no la transferien fins que no s'acabés tot el procés d'identificació. I quan va passar tot el procés d'identificació, no la transferiren tota perquè van decidir que una no es podria retornar i, per tant, no la tornaven. Cosa absurda. Tot ha estat molt dificultós. Ha sigut un procés molt llarg de compliment de la llei que denota la poca voluntat dels diversos governs que hi ha hagut en aquest període per complir-la. 

Com advocat i historiador, creus que la llei de memòria històrica és reparadora? En quina mesura s'està complint? 

La llei, d’entrada, no és reparadora en el sentit que, per exemple, respecte a les incautacions, teòricament reconeix el dret de recuperar, però diu que s'haurà de fer un inventari; llavors, no diu que s'hagi de retornar, sinó que diu que es mirarà quina compensació es dona.

També té un altre punt que no es compleix i pel qual nosaltres estem lluitant. Es diu que es crearan llocs de memòria que hagin tingut rellevància en la Guerra Civil o el franquisme, llocs d’importància en la repressió política. Estem demanant que la comissaria de Via Laietana a Barcelona —el punt neuràlgic de la repressió a Catalunya— sigui declarat lloc de memòria. El Govern diu que no. Fa una llei per una cosa simbòlica, però a l'hora de la veritat: fer justícia, fer veritat i fer reparació, no se'n fa.

Quina solució hi ha?

Doncs que si es fa una llei, es compleixi.

En quina fase es troba la petició perquè la comissaria de Via Laietana es converteixi en un centre de memòria?

El Govern de moment està impassible, com deia la cançó franquista. Estan tancats. De tota manera, el que estem fent —i és el nostre objectiu— és que cada vegada hi hagi més consciència d'aquest fet des d'un punt de vista ciutadà. Entenem que això és el que pot acabar desencadenant la qüestió com va passar amb els papers de Salamanca; va ser la mobilització ciutadana la que va moure els polítics.

Esteu notant que la gent s’implica?

Sí, sí. La gent que ha passat per Via Laietana o qualsevol altre lloc i ha estat detinguda i sotmesa a tortura, travessa una situació traumàtica molt greu; i la majoria de vegades queda dins i es vol oblidar, però el trauma hi és. Ens hem adonat que, per a moltes persones, explicar en públic per primera vegada les tortures que han patit esdevé un acte de reparació personal perquè trenquen aquesta situació de silenci i de dolor.

Portem més de dos anys allà, amb una vuitantena de testimonis, i cada se'ns adreça més gent que diu que també hi va passar i voldria venir a explicar-ho. Es nota que, en aquest sentit, hi ha una consciència cada vegada més gran de la gent. Voluntat de trencar silencis. El franquisme va ser silenci i la Transició el va mantenir, però això està canviant.

"La gent que ha passat per Via Laietana o qualsevol altre lloc i ha estat detinguda i sotmesa a tortura, travessa una situació traumàtica molt greu".

Esteu treballant ja en el projecte del memorial?

Sí, ja ho estem definint: no volem que sigui un lloc on només s'expliqui la repressió del franquisme, sinó que volem que també sigui un centre d'interpretació i d'estudi general de la tortura i la repressió política. Perquè una de les coses que hem vist amb els testimonis és que les tortures a Via Laietana no es van acabar al 78, sinó que es van estar practicant fins a l'any 2000 i encara hi ha hagut episodis puntuals amb posterioritat, quan l’edifici va deixar de ser comissaria.

A la memòria de la ciutadania, Via Laietana és un centre de repressió política. S'han estat produint fets i, per tant, volem que sigui un centre d'estudi i que tingui relacions amb altres centres similars que hi ha arreu del món i amb els que nosaltres ja hem entrat en contacte. En una societat democràtica no pot existir ni la repressió política ni la tortura.

"En una societat democràtica no pot existir ni la repressió política ni la tortura".

Però no és l’únic projecte que treballa i reivindica la Comissió de la Dignitat.

A banda d’això, hem tractat altres temes de memòria. La llei de repressió jurídica de les víctimes del franquisme que va aprovar el Parlament el 2017 va ser una iniciativa de la Comissió de la Dignitat. I el projecte de llei, on vam tenir una intervenció directa: tant en proposar-lo al Parlament, com en tot el tràmit parlamentari. I vam afegir el fet que es publiqués la llista de les 66.000 persones que havien passat per aquests processos, i això va ser un element molt important. 

També hem treballat amb temes de monuments on el franquisme havia esborrat les inscripcions i hem demanat que es restituïssin. Per exemple, un al Tibidabo que es va fer a la proclamació de la República per part de Francesc Macià tenia la inscripció esborrada; es va tornar a posar i avui torna a constar això. També a Montjuïc, on hi ha un monument a Frederic Mistral que tenia les inscripcions esborrades. Hi ha diverses iniciatives que hem treballat des d'aquest punt de vista de restitució, de memòria.