La transformació de la quotidianitat és el punt de partida de l'enfrontament amb el capitalisme. Aquesta és una de les conclusions de la conversa entre les filòsofes i escriptores Silvia Federici i Marina Garcés, moderada per Magda Barrera, directora de La Marea, que s'ha celebrat aquest diumenge al Canòdrom.

És també la premissa de la Fira d'Economia Solidària (FESC), que s'inaugurava amb aquesta xerrada sobre la sostenibilitat de la vida, i que exposarà per desè any les iniciatives de l'economia social i solidària a la Fabra i Coats, virtualment i a d'altres espais, durant una setmana.

La pandèmia separa i ajunta

La Fira parteix aquest any del debat sobre com la pandèmia ens ha fet triar entre economia i vida. I d'això han parlat les filòsofes, d'una crisi que ens ha separat, ens ha vinclat a l'obediència i ens ha tancat espais comuns, però que també ens ha ajuntat. "Ha posat tothom alhora davant de quina vida tenim, de quina vida volem i a quina vida volíem tornar", ha assenyalat Garcés.

Per la seva banda, Federici apuntava les iniciatives comunitàries d'ajuda mútua que havien sorgit, tot i que les divisions socials s'havien aprofundit.

L'escriptora de 'Caliban i la bruixa' afirma que la crisi no és la pandèmia sinó el capitalisme, "un sistema que produeix mort, escassetat, desplaçaments i que acaba amb la sostenibilitat, les cures i la salut de la comunitat", que s'acarnissa amb les persones més vulnerables. Una pandèmia, indissociable ja del capitalisme, que s'agreuja amb uns sistemes immunitaris debilitats per l'agricultura industrial i la contaminació mediambiental: "Aquest sistema és destructiu". Per altra banda, però, això fa que cada vegada més gent cerqui alternatives. La qüestió és com convertir les iniciatives individuals en comunitàries.

De bombolles reflexives a fronts de lluita

Les dues pensadores coincideixen en què l'àmbit local és crucial, tot i que no suficient. Els espais de debat són un bon inici per col·lectivitzar el coneixement i enfortir la nostra autonomia, així com la capacitat d'enfrontar-nos a l'Estat.

Segons Garcés, falten aquests moments d'enfrontament massius com van ser el 15-M o el moviment #BlackLivesMatter des de la força, però també des del desig que moltes vegades oblidem. I apunta l'enfrontament amb les energètiques com una protesta que encara no ha tingut lloc: "Està bé anar a la cooperativa energètica, però hem de pensar en com organitzem l'enfrontament a aquesta violència per veure si, més enllà de cuidar allò petit, podem parar el capitalisme i expressar el desig de viure d'una altra manera".

Ella proposa l'emancipació com una forma d'aprenentatge, de "fer-nos càrrec de les nostres vides", que "passaria per veure com afrontem les diferents cares de la violència precaritzadora i com podem no crear bombolles reflexives sinó fronts de lluita" i, sobretot, pensar en com sostenir-los. I és que les alternatives són complexes i lentes, i han de combinar diferents escales, mentre que les necessitats són urgents.

Per a Federici, s'han de construir pràctiques que ajuntin comunitats i institucions, i hi ha subjectes clau com les infermeres, que han estat a l'ull de l'huracà: "Moltes han deixat els hospitals i veuen la necessitat d'operar a les comunitats". Subratlla també com les condicions de vida del capitalisme destrueixen en moltes ocasions la nostra capacitat de mobilitzar-nos.

"Un/a mateix/a és el punt de partida de qualsevol compromís perquè som sempre amb els/les altres i cal que ens posem en qüestió". Per això, és important fer activisme des de la quotidianitat en entorns de treball o en la forma en què consumim: "A vegades passa que fem activisme quan acabem de treballar quan és allà on interactuem amb les relacions de poder", ha reflexionat Garcés.