Laura Pérez i Natàlia Padilla formen part de la junta de PyBCN, un grup de mentoria de programació en llenguatge python, i també organitzen PyladiesBCN, un subgrup que vol servir de punt de trobada de dones per promoure la seva participació en aquesta comunitat.

Per què es crea aquest subgrup?

Laura Pérez: Neix arran de detectar que en el grup general de python tot són nois i sempre som les mateixes dues noies. Decidim crear un subgrup que faci de pont cap a la comunitat general perquè les dones se sentin igual de benvingudes a participar. Les organitzadores som tres dones que formem part de les dues comunitats.

Us trobàveu amb actituds masclistes?

L.P.: No hem sentit masclisme. El que passa és que es generen unes dinàmiques diferents quan les comunitats són homogènies. Sempre hem estat actives com quaselvol altre. Tenim un codi de conducte que s’exerceix i ens evita que es generin aquestes situacions. L'actual junta de Pybcn som tres dones i estem acabant el segon mandat. No hem tingut mai cap problema, només que vam detectar que costava animar les dones a participar.

Ha funcionat?

L.P.: Moltíssim. Quan tenen experiència amplien el coneixement a la comunitat gran.

Què és python?

Natàlia Padilla: És un llenguatge de programació que es fa servir en projectes de molts àmbits per a la programació de webs, data science, recerca... És simple comparat amb altres i fa de bona porta d’entrada de gent d’àmbits diversos cap al món de la programació. I és 'open source'.

Què vol dir que sigui 'open source'?

N.P.: Hi ha llenguatges públics i privats. El fet que sigui 'open source', és a dir, públic, fa que estigui disponible gratuïtament i que puguis esdevenir un contribuïdor.

L.P.: M’agrada que el puguis fer servir des de qualsevol plataforma. És còmode perquè et sents molt lliure per fer el que vulguis fer. Hi ha comunitats molt grans, que per a mi és vital. És molt fàcil mantenir la connexió amb altra gent que també el fa servir.

Organitzeu esdeveniments.

N.P.: Fem tallers, o xerrades, de python aplicat a data science, a programació de web...

L.P.: De robòtica, de testing...

Són mixtes?

L.P.: El que fem és que els nois que vulguin venir als esdeveniments han de venir convidats o acompanyats per una noia. En el cas que vulguin venir i no tinguin qui els convidi, ens poden escriure i els convidem nosaltres. La norma la vam crear per assegurar que hi hagués com a mínim un 50 - 50 d'homes i dones. La veritat és que no l’hem hagut de fer servir mai.

Quantes sou a les trobades?

L.P.: Som unes 20 a les trobades mensuals i a les que fem puntualment, unes 35.

De totes les edats?

N.P.: D'entre 20 i 40 anys.

Creieu que les nenes veuen la programació com una sortida professional?

N.P.: jo crec que ara sí. A la meva generació no hi havia gaires models. Jo no m’hauria imaginat com a programadora. Crec que s’ha millorat, però encara hi ha feina a fer.

L.P.: El percentatge de dones matriculades en enginyeria informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) no ha variat. Hi ha els mateixos números i, fins i tot, inferiors. El que passa és que ara hi ha moltes altres carreres que no són purament l’enginyeria i que requereixen la programació com pot ser biologia o lingüística. Per aquí entra molta gent a la programació que fa quinze anys potser no hi entrava perquè no existien aquestes sortides.

Cada cop la fem servir més?

L.P.: Quan deixa de ser una finalitat i comença a ser una eina descobreixes que la pots aplicar a un munt de coses.

Sovint és autodidacta?

N.P.: En informàtica, molta feina és autodidacta. Ho requereix, sempre estàs com fent cursets.

L.P.: Sempre ens estem formant. Intueixo que en qualsevol enginyeria però en aquesta més perquè canvia i evoluciona molt i si no segueixes el fil acabes perdut.

Com podem apropar la programació a les dones?

L.P.: Una cosa que funciona molt bé és oferir comunitats petites com Pyladies i convidar gairebé personalment les noies a participar. Aquesta sensació de sentir-te convidada per referents teus que estan fent coses que vols aprendre. També fem activitats per a gent sense coneixement tècnic perquè puguin fer un primer tastet del que és saber programar. Tenim una activitat el dilluns 16 al Canòdrom sobre jocs electromecànics.

Sou al Canòdrom - Ateneu d'Innovació Digital i Democràtica.

L.P.: Tenim un acord de col·laboració amb el Canòdrom. Organitzem activitats allà. Totes les activitats són gratuïtes i estan organitzades per persones voluntàries. La veritat és que ens ha anat molt bé perquè després de la pandèmia les empreses estaven parades i les universitats tenien restriccions. El Canòdrom ens ha ofert un espai fantàstic tant per a petits com per a grans esdeveniments.

"No cal que siguis la reina de la programació per venir a ensenyar-nos un projecte teu"

Les comunitats petites potencien la participació?

L.P.: Crec que el que passa a les comunitats grans és que tens la sensació que tothom en sap molt i fa més por participar de forma activa. A Pybcn muntem Meetups, que són xerrades, amb entre 40 i 80 assistents. No és el mateix col·locar-te davant de 20 persones que de 80.

Per això, si estàs menys acostumada a participar de comunitats grans, pots començar a petita escala en un espai en el qual et sentis més segura i no tinguis síndrome de la impostora, que és el que ens passa sovint a les dones dins del món tècnic. Per això, des de Pyladies organitzem tallers de tot tipus per a tots els nivells i no cal que siguis la reina de la programació per venir a ensenyar-nos un projecte teu. No és un examen ni una entrevista tècnica. És compartir coses que hagis fet i que t’agradin.

Per què ens costa participar? Quan deixarem de necessitar que ens demanin personalment la nostra participació?

Participar requereix tenir molts referents i veure que pertanys de ple dret a aquella comunitat. Va ser un dels motius pel que vam decidir presentar candidatura tres dones a Pybcn, per reivindicar que fa molts anys que estem aquí, que fem les coses bé i que podem fer polítiques que funcionen per fer una comunitat més diversa.

Dels entorns diversos se'n beneficia tothom, també ells, que no guanyen res d’un entorn tancat perquè es perden molts punts de vista i molts coneixements que poden adquirir. Això passa a moltes comunitats, que no s’adonen que fa pudor de tancat.