“Practicar l’esport que a mi m’apassiona en un entorn inclusiu em va aportar molt, va fer que el meu nivell d’exigència fos més alt i em va ajudar a superar-me i arribar on sóc ara”, assegura el Jordi Morales tot just acabar la seva sessió d’entrenament al CAR de Sant Cugat.

Amb molta perseverança, el Jordi Morales (Esparreguera, 1985) ha construït una carrera esportiva brillant en el tenis taula adaptat que l’ha dut a cinc Jocs Paralímpics i a assaborir èxits espectaculars com un títol europeu el 2003, la medalla de plata per equips a Londres 2012, una de bronze individual a Atenes 2004 i el triomf més sonat, el títol del campionat del món del 2018 a Celje (Eslovènia).

El ceptre mundial va ser la cirereta d’un palmarès molt gruixut, pel qual va ser distingit com el millor palista paralímpic del món del 2018. Per tot plegat, Morales ha esdevingut un referent de l’esport a casa nostra.

La passió que sent pel tenis taula es va despertar quan tenia només 6 anys. La seva malaltia -va néixer amb espina bífida congènita- no li va impedir seguir practicant el seu esport preferit. Fins als 13 anys no va descobrir que existia l’esport adaptat i sempre havia jugat amb companys sense cap discapacitat. Tot just un any després, amb només 14, va participar en els seus primers Jocs Paralímpics, els de Sidney 2000.

En pocs dies marxa cap a Granada amb l’equip paralímpic espanyol de tenis taula per preparar els Jocs de Tòquio d’aquest estiu, la sisena cita olímpica que veurà la seva pala. I va a totes. “Per què no? Em conec bé, tinc experiència i moltes ganes de competir i veure fins on arribo”, afirma.

Una primera jornada per assentar les bases

El Jordi és una persona compromesa amb la inclusió en l’esport. Fa uns mesos, va ser un dels ponents de la primera Jornada sobre Esport Inclusiu, organitzada per Granés Fundació. La cita va aplegar prop de 200 participants, amb experts, acadèmics i esportistes, entre altres ponents, per crear un espai per generar coneixement sobre esport inclusiu i traslladar-lo als diferents actors implicats en el seu avenç.

La Laura Masferrer és la directora gerent de Granés Fundació, una entitat jove -es va crear el 2017- amb seu a Banyoles, que treballa per la inclusió de les persones amb discapacitat a la societat i està compromesa amb la formació del jovent. L’esport inclusiu és una de les principals línies estratègiques de treball de la fundació, per això van posar en marxa aquesta primera jornada sobre esport inclusiu.

Esport adaptat i esport inclusiu

Una de les primeres qüestions que es va plantejar l’entitat a l’hora d’organitzar la jornada va ser preguntar-se què entenem per esport inclusiu. “No és fàcil trobar una resposta, però, ras i curt, el podríem explicar com l’esport que ja està pensat per a tothom”, exposa Masferrer.

Una definició amb què coincideix Morales, “és aturar-se i pensar a qui hem d’incloure, en el sentit més ampli, i després fer les normes per adequar-lo perquè hi pugui participar tothom, va més enllà de l’esport adaptat”, convé l’esportista esparreguerí.

I és que, convé tenir clar que l’esport inclusiu no és el mateix que l’esport adaptat. Aquest últim consisteix a adaptar la pràctica esportiva per a persones amb discapacitat i en què tots els participants presenten una determinada minusvalidesa. L’esport inclusiu, en canvi, permet que persones amb discapacitat i sense puguin practicar l’esport conjuntament adaptant-ne les normes per a la plena inclusió de tothom.

“En cap cas volem desfer res pel que fa a l’esport adaptat, només faltaria, però pensem que l’esport inclusiu és un nou paradigma i cal que caminem cap a aquest model perquè el context inclusiu és el que iguala més”, subratlla la directora gerent de la Granés Fundació.

Un esport mancat d’estructures

L’esport adaptat està institucionalitzat des de fa anys i compta amb estructures sòlides d’organització i promoció com federacions, associacions, clubs, entre altres, a més de grans esdeveniments com els Jocs Paralímpics. Tot això no passa amb l’esport inclusiu, que encara està tot just al principi d’aquest camí. “Malgrat que hi ha gent que ha estat treballant molt, hi ha experiències reeixides i molt d'interès, en aquest sentit es podria dir que encara estem a les beceroles i hem de treballar per tibar costures i que les coses canviïn”, assegura la Laura Masferrer.

La Laura planteja una realitat que s’ha fet evident amb algun cas flagrant, com el de la Laia, una nena de 14 anys amb síndrome de Down a qui, en un principi, no van deixar jugar la Copa d’Espanya infantil ordinària de voleibol amb el seu club, l’Esplugues, perquè jugava en una categoria que no es corresponia amb la seva edat (cadet). La notícia va aixecar molta polseguera i, finalment, la Federació Espanyola de Voleibol li va permetre competir amb normalitat.

Molt camí per recórrer en la inclusió en l’esport

Per avançar cap a l’esport inclusiu, un dels models on emmirallar-se pot ser el de l’escola inclusiva. Avui, ja hi ha molts infants amb discapacitat que van a classe en una escola convencional, i els resultats s’han demostrat molt positius. “El que no pot ser és que tinguem infants amb discapacitat que a l’escola comparteixen el procés d’aprenentatge amb infants que no en tenen i després, quan van a jugar a bàsquet, per exemple, tots els seus companys tinguin discapacitat. El missatge grinyola”, expressa Masferrer.

Però el que sembla evident és que l’avanç cap a un esport inclusiu no serà cosa d’un dia, sinó que caldrà anar pas a pas. “No estem parlant d’una definició estàtica, sinó d’un procés llarg, un camí que només acabarà quan totes les persones, sigui quina sigui la seva realitat, puguin tenir el dret a decidir l’esport que volen fer”.

I és que, avui, la realitat és que una persona amb discapacitat no pot decidir lliurement si vol fer dansa, bàsquet, rugbi o natació perquè això encara depèn de massa factors. Quelcom que xoca amb el fet que l’esport és un dret humà reconegut a la Convenció Internacional de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat del 2006, i que Espanya va ratificar un any després. “L’Estat espanyol és dels països que va més endarrerit en adaptar la legislació al que marca la Convenció”, apunta la Laura Masferrer.

Per tot plegat, la directora de Granés Fundació creu que cal un canvi de mentalitat a tots els nivells i que sigui la societat qui també faci aquest camí. “Plantejar l’esport inclusiu és una actitud, una nova manera d’apropar-se a la pràctica esportiva, cal preguntar-se com ha de ser aquesta pràctica i repensar-la amb una nova mirada, així el que aconseguim és incloure directament a molta més gent”, ”, insisteix.

I la mescla és enriquidora per a tothom, no només per a les persones amb discapacitat. En Jordi entrena al CAR de Sant Cugat i competeix amb el seu club, Esparreguera, contra rivals que no tenen cap discapacitat. “El meu cas no és molt habitual”, admet, “però és cert que en el cas del tenis taula és més fàcil perquè les normes són gairebé les mateixes en l’esport adaptat i el convencional”.

Font: Jordi Morales.

Tanmateix, el palista explica que els seus companys sense cap discapacitat diuen que entrenar amb persones que sí que en tenen els ha enriquit esportivament. “Em diuen que compartir entrenaments amb nosaltres els ha fet millors perquè els ha aportat una nova mirada del seu esport”, afirma.

El treball en xarxa, una de les claus de l’èxit

Un dels temes que va generar més consens entre totes les parts que van assistir a la jornada sobre esport inclusiu va ser la necessitat de treballar des de la base, promoure un diàleg fluid i assentar les bases per impulsar un treball en xarxa entre els diversos agents implicats en el sector de l’esport de persones amb discapacitats, com entitats, clubs i federacions.

“Començar a treballar aquesta nova mirada des de la base és bàsic, volem posar-hi el focus perquè és el marc on hi ha més recorregut i aquest horitzó es pot fer realitat”, assenyala. En aquest sentit, Masferrer subratlla que hi ha moltes entitats amb una trajectòria brutal en l’àmbit de l’esport amb persones amb discapacitat, però cal teixir una xarxa robusta per generar diàleg i compartir coneixements.

Implicar clubs i federacions

Els clubs esportius són una part essencial de l’equació. Hi ha molt camí per recórrer, però ja s’ha fet feina i si gratem trobem experiències reeixides. Una d’elles és la de la U.E. Balàfia, un club de Lleida pioner en el futbol inclusiu, que té un equip federat format per persones amb discapacitat i sense, que competeixen plegats a Quarta Catalana. Un projecte que el club ha dut a terme amb l’Associació Esportiva Píbody.

Masferrer creu que la inclusió en l’esport pot ser una finestra per créixer per als clubs esportius, que han quedat molt tocats per l’impacte de la pandèmia. “Ens agrada plantejar la inclusió com una oportunitat per als clubs per atraure més gent cap a la pràctica esportiva, apropar-se a entitats i persones del territori i potenciar la seva activitat”, convé.

El paper de les federacions també és un tema que es va abordar a les jornades. En aquest sentit, el Jordi Morales i els experts que hi van prendre part advoquen per la integració de federacions uniesportives, que englobin tota la pràctica d’un esport, independentment de si és paralímpic o ordinari.

“Abans ens agrupàvem per la discapacitat i no per l’esport”, explica el Jordi Morales, i afegeix que “la de tenis taula adaptat va ser de les primeres modalitats esportives que es va integrar a la Federació Internacional d’aquest esport, fa uns 15 anys, però encara avui mai hem coincidit els esportistes olímpics i paralímpics al mateix pavelló, cal millorar en aquests aspectes”. La directora gerent de Granés Fundació és del mateix parer: “Cal caminar cap a una única estructura i això amb moltes modalitats encara no passa”, afegeix.

A més, entre altres aspectes a treballar, cal un esforç per trencar barreres als equipaments esportius i fer-los accessibles a tothom: “En aquest aspecte hi ha una feinada per fer i la velocitat no és l’adequada, les persones amb discapacitat es troben barreres constants. El repte és molt gran”, diu Masferrer.

Igualment, s’ha de vetllar per facilitar la participació de les persones amb discapacitat en el disseny de les polítiques esportives, quelcom que també passa en àmbits més enllà de l’esport. “No pot ser que en els equips de treball encarregats de dissenyar les polítiques per a persones amb discapacitat dels ajuntaments o altres institucions gairebé no veiem persones amb discapacitat”, lamenta Jordi Morales.

Un model a seguir

Morales i Masferrer convenen que l’esport inclusiu pot ser un model molt vàlid per caminar cap a la plena inclusió de persones amb discapacitat en molts altres àmbits de la vida. “La discapacitat continua sent molt invisible i nosaltres tenim una gran responsabilitat perquè l’esport ajuda a obrir els ulls i és un gran transformador de consciències, i l’esport d’elit, com és més seguit, encara més”, destaca l’esportista paralímpic.

“El retorn social de tot plegat és molt gran en el sentit de les sensibilitats que desperta i els valors que incentiva, com el respecte a la diversitat, hem de caminar cap aquest nou paradigma”, remata la directora gerent de Granés Fundació.