La salut mental s’ha convertit en un problema de primera magnitud a les presons catalanes. Així ho assenyala un informe elaborat per Justícia i Pau el 2022, en què s’apunta que més de la meitat de la població reclusa a Catalunya pateix problemes significatius de salut mental, des d’ansietat i depressions, passant per addiccions i trastorns psíquics greus. La investigació també adverteix que el 84% de les persones preses ha tingut algun tipus de trastorn durant la seva estada a presó.

Amb aquestes dades sobre la taula, no hi ha dubte que, com fa palès una de les principals conclusions de l’estudi, “l’internament penitenciari és un factor de risc per a la salut mental”. De fet, la prevalença de trastorns mentals i addiccions en la població reclusa s’estima més del doble que en la població general. Igualment preocupant és la tendència a l’alça pel que fa a la xifra de suïcidis a les presons catalanes, que es va enfilar fins als vuitanta-tres entre el 2011 i el 2021, segons el Departament de Justícia.

El David Barnús va morir l’1 de juliol del 1992 quan tenia només divuit anys, víctima d’una sobredosi, poc abans d’entrar a la presó. El jove era drogodependent i tenia problemes amb la justícia, i la Fundació Marianao l’estava acompanyant en la seva lluita, en el marc del projecte ‘Acompanyament jurídic als joves del barri’ que l’entitat tenia en marxa per donar suport al jovent vulnerable del barri santboià.

La pèrdua del David va suposar un impacte emocional, però la fundació va reafirmar la ferma convicció que calia aprofundir en l’acompanyament i ampliar l’ajuda a les persones amb problemes penals. A partir de la seva la mort, i en record a ell, va néixer el Projecte David, que des de fa trenta anys treballa per fer costat a les persones que tenen problemes amb la justícia o estan a centres penitenciaris, especialment aquelles que tenen problemes de salut mental o consum de drogues, oferint assessorament jurídic i suport personal.

Perfils vulnerables amb problemes de consum de drogues i de salut mental

El Projecte David és un dels més històrics de la fundació i es va engegar en un context en què hi havia molta problemàtica de consum de drogues al barri de Marianao. “Des de la fundació es van engegar projectes per acompanyar el jovent amb problemes, com tallers i assessoraments jurídics, i a partir d'aquí es va començar a perfilar i a dibuixar aquest acompanyament que avui ofereix el Projecte David”, recorda la Mercè Hernández, coordinadora del projecte.

Un equip format per una jurista penal, una educadora social i criminòlogues ofereixen aquest suport socioeducatiu i jurídic a les usuàries del projecte. Pel que fa al perfil de les usuàries, són persones majors d’edat de la zona del Baix Llobregat, que normalment tenen problemes amb la justícia o estan complint condemna per un tema associat al consum de drogues, o tenen problemàtiques de salut mental.

“Acompanyem perfils de persones extremadament vulnerables i fràgils, que tenen una xarxa relacional molt minsa o no en tenen, que han viscut situacions difícils des de molts joves i que sovint no tenen estudis ni ocupació i es topen amb moltes dificultats per sortir-se’n a la vida, per això intentem arribar on elles no poden”, afirma Hernández.

L’ajuda que ofereix el projecte es pot dur a terme en diferents moments. Si la persona està en llibertat i té problemes penals, la jurista i l’educadora social treballen en equip amb ella, així com amb professionals i agents jurídics, per proporcionar assessorament jurídic i suport personal.

En el cas que la persona atesa està a punt d’entrar a la presó, es prepara amb ella la seva entrada; i, si ja hi és, es treballa en coordinació amb l’equip del centre i es fan visites setmanals per incidir en diversos àmbits. “Procurem que dins del centre penitenciari es vinculin al Centre d’Atenció i Seguiment a les Addiccions (CAS), que segueixin els plans de tractament; a banda, també es treballa amb les famílies, perquè la vida dins de la presó mai és senzilla ni per qui pateix la condemna ni per la família”, explica Hernández.

De fet, un dels espais que ha incorporat el projecte són els grups d’ajuda mútua per a les famílies de les persones preses, que es reuneixen trimestralment i serveixen perquè les famílies comparteixin experiències i inquietuds, i se sentin escoltades.

Acompanyament i empoderament per afavorir la reinserció

La comesa del projecte no s’atura quan la persona surt de la presó, sinó que s’acompanya a la persona en el seu procés de reinserció social, fent xarxa amb professionals i recursos de l'àmbit de les toxicomanies, la salut mental i la inserció laboral; a més, es dona suport a la persona en la realització de tràmits i gestions, entre altres.

"El nostre objectiu és activar tot els factors de protecció perquè la persona pugui bastir un projecte vital quan surti de la presó i potenciar la seva autonomia fins on es pugui; per tant, la idea és fugir de l'assistencialisme i promoure el seu empoderament", sosté la coordinadora del projecte, qui admet que “és una feina de picar molta pedra, atès que els nivells de reincidència són elevats i molt sovint s’avança tant com es retrocedeix”.

En aquest sentit, la sortida de la presó no és fàcil de gestionar per a moltes d’aquestes persones, en bona part, arran de la manca de recursos que hi ha i unes polítiques de reinserció que no acaben de funcionar.

“Surten de la presó amb una mà al davant i l'altra al darrere, i no hi ha recursos d'habitatge per a elles, o es troben que per vincular-se al CAS hi ha una llista d'espera de sis o set mesos, i, és clar, una persona que surt de la presó i està fent un tractament de desintoxicació no pot estar set mesos esperant que l'atenguin, perquè en aquest temps és fàcil recaure, tornar a delinquir i acabar retornant a la presó; això ens passa i és la realitat trista, dura i frustrant de la nostra feina”, lamenta Hernández.

Actualment, l’entitat està preparant un projecte de mentoria penitenciària amb l’ajuda de persones voluntàries, perquè facin aquest acompanyament a les persones que surten de la presó, les ajudin amb la gestió dels tràmits, per exemple, i sobretot estableixin un primer vincle social amb una persona de l’exterior que no està fent la seva feina, sinó que ho fa de manera voluntària.

Trencar l’estigma social de les persones preses

Més enllà de l’ajuda directa a les persones, el Projecte David també s’enfoca a combatre l’estigma social que sempre arrossega la població reclusa o que ha passat per la presó, i que és molt difícil d’esborrar. “La realitat és que la societat criminalitza molt les persones que han passat per la presó”, exposa Hernández.

Per això, des de la fundació han impulsat campanyes de sensibilització, xerrades, conferències i activitats per apropar la realitat de les persones preses o que han passat per un centre penitenciari i fer passos per trencar l’estigma que les acompanya i dificulta la seva reinserció a la societat.

Una de les accions més destacades en aquest àmbit ha estat l’exposició ‘(In)visbles’, una mostra col·lectiva per celebrar els vint-i-cinc anys del Projecte David i que va implicar dotze artistes de diverses disciplines que van crear les seves obres inspirades per les cartes de dotze persones recluses.

Una altra iniciativa destinada a sensibilitzar ha estat ‘Printing Freedom’, feta en col·laboració amb l’estudi de disseny Antídot Gràfic, que es va fixar com a objectiu articular un diàleg entre persones que estan o han estat a la presó i la societat a la qual han de retornar mitjançant la confecció de sis bosses serigrafiades amb frases escrites per les persones preses.

A tall de conclusió, el balanç d’aquests trenta anys del Projecte David, en conjunt, és molt positiu i cada dia que passa s’han intentat fer les coses millor. Una mostra d’això és que el projecte no s’ha estancat en l’acompanyament i s’han anat incorporant nous serveis com l’espai de suport a les famílies o la iniciativa de mentoria penitenciària que s’està dibuixant.

Així ho creu la Montse Hernández, qui reconeix que és un projecte que “cremar” en el sentit que sovint pot generar frustració, però que també provoca molta satisfacció quan s’aconsegueixen fites. “Penso que, si no hi haguéssim estat, totes les persones que hem acompanyat durant aquests trenta anys estarien en una situació pitjor”, rebla.