Roberta de Carvalho: "No només hi ha espais oblidats públics, també dins del privat i el simbòlic"

El currículum de Roberta de Carvalho diu que és gestora cultural, amb un especial interès en intervencions socials-urbanes, memòria i participació ciutadana, encara que ella prefereix dir que és una persona interdisciplinari i feminista. Es va formar en dansa en el seu país natal, Brasil, i en la facultat es va implicar en la gestió cultural des del treball audiovisual i la dansa. Així, va començar a treballar amb diverses empreses culturals i ajuntaments, en projectes tant artístics i comunitaris com urbanístics.

D'aquesta manera, es va construir la seva identitat i carrera professional, on tot es barreja: art, audiovisual, gestió cultural, diferents llenguatges artístics, l’espai urbà... Va venir a Barcelona l’any 2004, va treballar al Fòrum de les Cultures i aquí es va quedar. En aquesta entrevista ens parlar de l’associació Territoris Oblidats, de la qual és cofundadora.

Com va sorgir Territoris Oblidats?

El mes de desembre de 2010 neix Territoris Oblidats. Ho fa com un projecte dins d'una entitat. Més endavant, vam passar a col·lectiu, fins a constituir-nos com a associació sense afany de lucre.

Volíem 'mapejar' territoris que estaven en desús i degradats, amb l'objectiu de treballar amb un artista de Land Art. Necessitàvem un territori per treballar la seva regeneració des de la participació ciutadana i l'art. Vam crear una plataforma web oberta on tothom podia 'mapejar' un territori, per tal de triar-ne un i a partir d’aquí començar un procés comunitari.

Quin va ser el territori triat?

El Besòs. Hi vam treballar amb alumnes de 3er d'ESO de l'Institut Barri Besòs. Vam fer una marxa exploratòria per observar el territori, fer recerca i començar a dibuixar què volíem. Els nois i les noies van ser protagonistes de la proposta.

Al mateix barri, també vam treballar amb dones, amb una dinàmica molt semblant: portar eines, fer passejades, triar un espai, proposar, exposar... Sempre acabem amb una exposició pública per a l'espai, explicant tot el procés fet. Així, cridem l'atenció del veïnat sobre les necessitats que hi ha.

Ara treballeu molt al barri del Raval.

Al Raval vam començar a treballar amb joves de l'EAIA Raval Nord. Vam mirar territoris oblidats del barri i van triar treballar sobre el camí que hi ha cap a les pistes de bàsquet de Valldonzella. Era un solar tancat i els i les joves es queixaven que no hi podien creuar i havien de fer tota una volta.

La proposta era obrir el camí i pintar un mural a la paret. Vam fer una exposició al Centre Cívic de Drassanes, amb una maqueta de com quedaria. Al cap de 20 dies, estaven fent obres i obrint el camí. Per als i les joves va ser molt important! En una segona edició, vam entrar més en la part simbòlica.

Vuit anys després, seguiu treballant amb el mateix format, oi?

Sí, però ara no només treballem amb espais oblidats públics, també dins del privat i el simbòlic, creuant els diversos espais amb la memòria col·lectiva i els sabers quotidians de les persones. Hi ha projectes que marxen cap a aquest llenguatge.

Ens expliques algun d'aquests projectes?

Amb la Mediateca del Raval, iniciativa de Ravalnet, portem treballant des de 2013. Vam començar col·laborant amb el projecte 'Senyalem la memòria', en què fan entrevistes audiovisuals amb gent gran. Als testimonis expliquen la seva vida, però, al cap i a la fi, estan construint tota la vida del barri. Vam triar 18 vídeos i els vam situar en un mapa, amb una petita narrativa. La idea era treure això a l'espai públic i per fer-ho van col·laborar amb l'Institut Miquel Tarradell. Els i les joves van fer uns dispositius amb la fotografia antiga del lloc i un codi QR que portava al vídeo. Es va establir una relació molt especial entre les persones grans i els alumnes del centre. També hi van participar alumnes de l'Escola Massana.

Després va venir 'Las Pieceras: treball extra-domèstic S.A.' sobre els treballs remunerats que feien les dones a casa. Començaven l'entrevista dient que no feien res, que no era important el que feien i s'acabaven adonant de tot el que havien treballat. Moltes no eren conscients de la importància del que havien fet fins a aquell moment.