Sara Moreno: "Encara persisteixen les desigualtats de gènere en l'ús del temps"

Com cada any al voltant de la data en la qual es duu a terme el canvi d'horari d'hivern, la Barcelona Time Use Initiative (BTUI) organitza la Time Use Week, una trobada de debat internacional centrada en la millora de la vida quotidiana de la ciutadania en diversos àmbits, com ara el treball, la sostenibilitat, la igualtat de gènere o la salut, entre altres. Les jornades se celebren entre el 24 i el 28 d'octubre amb diversos actes a Barcelona i per tot Catalunya.

La Sara Moreno és sociòloga, professora a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigadora del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball, així com de l'Institut d'Estudis del Treball,i  participa el dilluns 24 d'octubre a la taula rodona ‘El dret al temps, la conquesta pendent del segle XXI?’. Parlem amb ella sobre la seva participació en la Time Use Week, així com de la distribució de l'ús del temps, les desigualtats que provoca i les polítiques del temps amb perspectiva de gènere.

Aprofitant la pregunta que planteja l'acte en el qual participes, creus que el dret al temps és la gran conquesta que cal afrontar?

El que està claríssim és que l'actual organització social del temps genera molts problemes quotidians. En la mesura en què es produeix aquesta realitat, en la manera en què s'organitza i es distribueix el temps, que genera conflictes, i, com a conseqüència, unes desigualtats, és obvi que el dret al temps apareix com una conquesta pendent del segle XXI.

Quan parles de desigualtats, et refereixes a desigualtats de gènere?

Quan estudiem com es distribueix l'ús del temps, el que ens fan veure les estadístiques és un reflex de la societat. És un mirall de les capacitats, recursos i oportunitats que tenen les persones a l'hora de desenvolupar la seva vida. I, en aquest cas, l'indicador de l'ús del temps emergeix com un indicador molt potent i que posa en evidència com persisteixen les desigualtats entre homes i dones, sobretot pel que fa a la distribució dels treballs.

Les estadístiques sobre l'ús del temps ens diuen quantes hores al dia dediquen les persones al treball remunerat, al treball domèstic, a l'oci, al desplaçament, etcètera. Si ens fixem en el treball, sigui remunerat o no, veiem com persisteixen les desigualtats de gènere: la suma del temps diari dedicat al treball demostra una càrrega total de treball més elevada en les dones que als homes. I si mirem la distribució d'aquesta càrrega, els homes dediquen més temps al treball remunerat que les dones, les quals dediquen molt més temps al treball domèstic i de cura.

Hi ha hagut alguna evolució en aquesta evidència que comentes?

La foto que et faig és d'avui, però no és la que hi havia fa quaranta anys. En aquell moment també hi havien aquestes desigualtats, però eren més accentuades. Les dades de l'ús del temps en perspectiva longitudinal posen en relleu que hi ha una tendència a la convergència entre els usos del temps entre homes i dones, però no hem assolit la igualtat. En els darrers anys ha disminuït la bretxa que separa les dedicacions del temps de treball entre homes i dones; tanmateix, ha estat perquè les dones fan més treball remunerat, no perquè els homes facin més treball domèstic.

Aquestes serien unes tendències a escala global. El que sí que veiem és que els perfils més igualitaris dels homes estan dedicant més temps a la cura de les criatures. Aquí és on està havent-hi el canvi més important per reduir aquesta bretxa que esmentava. Els homes joves, amb nivell d'estudis universitaris i amb una parella que treballa a jornada completa, són els que estan incrementant el temps que dediquem a la cura de les criatures.

"Els perfils més igualitaris dels homes estan dedicant més temps a la cura de les criatures, és on està havent-hi el canvi".

És una tendència, però que no es pot aplicar a tota la població.

Les dades ens diuen que hi ha hagut aquesta lenta convergència de gènere, però que no s'ha donat de manera igualitària entre tota la població. Hi ha perfils sociològics que estan sent més convergents que altres, per tant és una convergència residual. Hi ha perfils que estan estancats i que continuen amb la mateixa distribució tradicional en funció dels rols de gènere dels usos del temps. Aquesta evidència, ens dona peu a saber cap a on s'ha d'orientar el disseny de la política pública.

Quin tipus de polítiques del temps caldria impulsar per revertir les desigualtats en l'ús del temps?

Hi ha diverses mesures de política pública que poden fomentar un major repartiment en els usos del temps. Se sap empíricament, per exemple, que els permisos individuals, iguals i intransferibles de parentalitat, són efectius perquè hi hagi un millor repartiment del temps de treball domèstic i de cura entre els homes i les dones. És a dir, el fet que es contempli un permís de parentalitat, incentiva la corresponsabilitat domèstica i de cura dels homes, a la vegada que deixa de penalitzar la maternitat en l'àmbit laboral.

Que no es puguin intercanviar, ni coincidir en el temps, incentiva que l'home agafi aquests permisos. I és en el moment, quan es queda sol a casa, que l'home comença a percebre totes les tasques que s'han de fer dins d'una casa, a més d'assumir la responsabilitat de la cura de la criatura tot sol. És llavors quan es produeix un canvi en els hàbits quotidians. No obstant això, hi ha moltes línies d'actuació que no s'estan desenvolupant. Cal actuar des de diversos àmbits, ja que els usos del temps són una qüestió transversal.

En quins altres àmbits es poden dur a terme polítiques del temps?

En l'àmbit laboral, per exemple. Més enllà de la possibilitat d'ampliar aquests permisos, també es pot fer una revisió de l'organització del temps o de la jornada laboral. Es parla de reduir la jornada laboral, i de fer-ho per a tots els col·lectius de persones treballadores; es parla de la necessitat d'una flexibilitat horària, i no imposada per part de les empreses o institucions ocupadores, i es parla de revisar la distribució de les jornades laborals, entre altres possibilitats.

I fora de l'àmbit laboral?

Per exemple, a nivell municipal es parla dels plans reguladors dels usos del temps que permetin sincronitzar molt millor els horaris que hi ha en una ciutat, des de l'horari dels serveis públics a l'horari del transport públic, passant per l'horari dels centres de salut o el dels centres educatius. Que hi hagi una millor sincronització de tots ells perquè no es produeixin desajustos d'horaris, que el que fa és dificultar la vida diària de les persones. També es parla de l'ampliació de serveis públics que facilitin una millor conciliació de la vida laboral i personal.

Tots aquests canvis, però, s'han de fer amb termes de corresponsabilitat. I aquests canvis que tenen una dinàmica més material, sempre han d'anar acompanyats d'un canvi cultural, motiu pel qual cal sensibilitzar la població per donar valor a tots els temps i els treballs, no només aquells que tenen una remuneració econòmica. Això ha de permetre posar en relleu la importància de donar espai a altres temps de vida, i que es pugui anar avançant cap a la concreció de la idea de dret del temps.

El teletreball ajuda a la conciliació?

Primer de tot, cal recordar que el teletreball és una manera d'organització del treball i no és una solució perfecta per altres problemes, ni una mesura per conciliar, ni és un dret laboral. Així, quan es parla del teletreball, de vegades es plantegen idees que no són del tot certes, sobretot arran del confinament, que conviden a certes confusions. I, d'aquesta manera, poden portar a obviar els riscos que porta implementar el teletreball si no es donen les oportunitats de realitzar-lo amb perspectiva de gènere.

El teletreball pot arribar a ser una falsa solució per a la conciliació en la mesura que atrapa només a les dones en el seu rol de cuidadores. Si no es donen les condicions òptimes, el teletreball provoca una fusió dels espais de l'àmbit familiar i el laboral que només repercuteix negativament aquelles persones que se senten responsables del treball domèstic i el treball de cura, que són majoritàriament les dones. Això pot portar a acumular una càrrega de treball superior, quelcom que té costos tant a nivell personal, com laboral i de salut entre les dones.

"El teletreball pot ser una falsa solució per a la conciliació ja que atrapa les dones en el rol de cuidadores".

Ens podem emmirallar en algun país que desenvolupi polítiques del temps com a exemple de bones pràctiques?

Podem detectar bones pràctiques en diversos països europeus, però cap té una mirada integral de polítiques del temps. Als anys vuitanta, Itàlia va ser el gran referent quant a parlar de les polítiques del temps amb perspectiva de gènere. Va ser llavors quan es va intentar aprovar una llei a nivell estatal de l'ús del temps, però es va quedar en un projecte de llei. Posteriorment, sí que s'han integrat diverses mesures legislatives en clau de polítiques del temps. Altres com Alemanya o Finlàndia han impulsat polítiques en termes de reducció i reorganització del treball.

A partir els noranta i els dos mil, a Barcelona es desenvolupa la nova regidoria d'usos del temps. A partir d'aquí, ja no es deixen de fer actuacions al voltant dels usos del temps. I a la resta de Catalunya, així com estatal, s'han continuat fent algunes actuacions en aquest sentit.

Com d'important és la tasca de les entitats per poder fer incidència política per impulsar polítiques del temps?

Sempre que es construeixen noves agendes polítiques, és molt rellevant el paper d'entitats, com per exemple la BTUI. Fan una tasca fantàstica fent pressió perquè s'incorporin les polítiques del temps a l'agenda política, així com perquè es destinin recursos per poder dissenyar, impulsar i implementar aquestes polítiques públiques. Per tant, és important que existeixin entitats o institucions com la BTUI, que fan un treball constant al llarg de l'any al voltant de totes aquestes temàtiques per incorporar-les a l'agenda política, però també per ajudar i fomentar la recerca.