L’Inclús és el Festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona que té com a objectiu visibilitzar les persones amb discapacitat a través de l’audiovisual. Les pel·lícules i curtmetratges seleccionats volen reflectir la realitat del col·lectiu d’una manera fidel, fugint dels tòpics. Enguany se celebra del 29 de novembre al 5 de desembre, al CaixaForum Barcelona, on es projectaran vint-i-set peces, tant curtmetratges com llargmetratges.

El festival també inclou en el seu programa cinefòrums, tallers educatius i projecta pel·lícules per a la mainada en sessions adaptades a infants i joves amb autisme. Parlem amb Adriana Pérez, codirectora del festival que enguany arriba a la desena edició, per fer balanç, veure com ha evolucionat el festival en aquesta dècada i quins deures queden pendents en matèria d’accessibilitat en el cinema.

Arribem a la desena edició del Festival Inclús. Com ha evolucionat el festival al llarg d’aquests anys?

Els números rodons serveixen per reflexionar i penso que els objectius del Festival Inclús es comencen a assolir. El que crec que ha evolucionat és el públic i, fins i tot, nosaltres. Quan vam començar el festival teníem poc més de vint anys i ara en tenim trenta. Es nota el canvi. Per part del públic, sempre diem que és difícil arrossegar-lo a veure pel·lícules sobre discapacitat. Però després parles amb tothom i ens pregunten quan és l’Inclús. S’ha creat una comunitat, hi ha alguna cosa que es mou.

També s'ha evolucionat en la forma de parlar. En general, cada vegada són més les persones que intenten tenir cura del llenguatge. Pel que fa a la qualitat de les pel·lícules, crec que sempre n’hi ha hagut i això significa que hi ha hagut interès a conèixer què fem a l’Inclús, que és explicar històries, conèixer gent i conèixer altres mons.

Des del seu inici, el 2013, ja tenia aquest caràcter internacional?

Sí, sempre ha sigut internacional, però al principi no ens atrevíem amb els llargmetratges. El tema d’incorporar-los va ser a partir de la quarta edició. El primer i segon any no hi havia pel·lícules inaugurals, eren tot curtmetratges. A partir del tercer sí que vam fer la inauguració amb un llargmetratge més comercial i a partir de la quarta edició entren a concurs pel·lícules no tan comercials que són llargmetratges.

Enguany, hi ha pel·lícules i curts que parlen sobre la discapacitat visual i auditiva, la depressió i la síndrome de Down. Quins altres aspectes es tracten?

Una parla de la síndrome de Duchenne, que afecta majoritàriament nens. És una pel·lícula feta a l’Iran que també reflecteix com afecta aquesta síndrome minoritària en països en què l’accés a la sanitat és més complicat. Una altra tracta sobre la paràlisi cerebral i la pel·lícula inaugural, sobre una malaltia neurodegenerativa.

Per altra banda, ‘Queen Moorea’ és la història d’una jove amb una discapacitat -síndrome de Williams-, però que normalitza molt. I això és l’Inclús, normalitzar. És una noia que fa la seva vida i que està encantada de ser miss, reina del seu poble. Després hi ha 'El paraguas', que és un film que no t’està parlant de cap discapacitat en concret, però t'està parlant de totes i que resumeix una mica el tema de normalitzar. A part d’aquesta selecció oficial, projectem altres films que formen part de les activitats paral·leles.

Ens pots fer un breu resum de les activitats paral·leles al festival i quin balanç en feu?

Des del primer any vam apostar perquè l’Inclús ha de ser una finestra oberta i ens encanta la participació d’entitats amb usuaris amb discapacitat, que tracten el tema de la discapacitat o que també se’l fan seu. En el concurs d’entitats hi ha hagut una gran evolució perquè al principi projectàvem, durant un matí, tràilers i vídeos que havien fet les entitats. Després ens vam ajuntar amb Arep, una entitat que treballa la salut mental, que ja tenien un altre concurs d’entitats.

El nostre concurs, juntament amb Arep, consisteix en què les entitats fan un curt de quatre minuts sobre una altra discapacitat diferent de la que elles treballen normalment o de la dels seus usuaris. L’evolució d’aquest festival ha estat molt positiva perquè els dos primers anys rebíem sis o set treballs. Vam arribar abans de la pandèmia a tenir quasi vint, amb la pandèmia va baixar i aquest any hem tornat a recuperar i s’han presentat deu treballs. L’any passat se’n van presentar cinc, per tant, el que ens alegra és que estem un altre cop tornant a la normalitat.

"Vam ser els primers a creure en les audiodescripcions i amb les subtitulacions per a sords”.

Què creus que ha aportat la creació del festival en el panorama audiovisual català i espanyol?

Dir-ho jo, és una mica pretensiós [riu]. Però vam ser dels primers a fer accessibles les pel·lícules, a creure en les audiodescripcions i amb les substitucions adaptades per a sords i a veure si els espais són accessibles realment. Parles amb gent del teatre o de museus, que són altres espais culturals, i van una mica més avançats. Sempre hem tingut la sensació de “què passa amb el cinema?”. En aquest sentit, pel que estem veient, en l’àmbit català som referents. En la nostra productora, a part de produir i organitzar el festival, ja tenim l’apartat d’accessibilitat.

Aquest any hem encetat un projecte amb Catalunya Film Festivals. És la xarxa de festivals de Catalunya i estem començant a fer accessibles altres festivals de cinema, ja que creiem que són un bon lloc de prova i assaig. Començar amb els festivals i després amb les grans distribuïdores de cinema o cinemes comercials.

“Les persones amb discapacitat visual i auditiva han estat sempre apartades del món cultural”.

Per què les productores de les pel·lícules no aposten per incloure llenguatge de signes ni audiodescripció?

Crec que faltava una llei, una llei d’accessibilitat, que ja està parlant que aquestes produccions necessiten que estiguin audiodescrites i tinguin subtitulació. Fins que no hi ha hagut una llei, s’han relaxat. Hi ha un altre motiu: les persones amb discapacitat visual i auditiva han estat sempre apartades del món cultural. Llavors, els cinemes i les pel·lícules s’escuden en el “és que no venen”. Però és que no venen perquè per molt que facin una sessió adaptada, si no ho comuniquen, és molt difícil que vinguin un primer cop.

Nosaltres diem que estem en un moment de pedagogia, d’anar ensenyant que pots fer una sessió accessible i que pot ser que no vingui ningú, però s’ha de fer una segona i una tercera. I s’ha d’anar comunicant perquè s’ha de crear el costum. I també es defensen dient que són molts diners, que no tenen prou recursos.

En els casos en què a les pel·lícules apareixen personatges amb diversitat funcional, es reflecteix fidelment la realitat que viuen?

El que nosaltres reflectim i la majoria del que ens arriba sí, va en aquest sentit. Sobretot, com que és internacional, veus com està el tema de la discapacitat en diferents països i és curiós.

Un altre tema és la incorporació a la societat. Estem parlant que hi ha entre un 8% i un 10% de persones amb discapacitat. Veritablement això es reflecteix en el cinema? Tots tenim present les últimes pel·lícules que han sorgit, com ‘Campeones’. La vam projectar a l’Inclús i hi havia persones que hi estaven d’acord, i crec que va fer molta feina, però també no sortia del tòpic i la majoria de personatges eren masculins.

La igualtat és un dels altres temes que també s’ha de treballar.

Estem en un punt de pedagogia, d’anar picant, temps al temps. Si pensem en pel·lícules, les quatre que poden venir al cap, majoritàriament tenen personatges masculins. On són els personatges femenins? Justament la guanyadora dels Oscars de l’any passat, ‘Coda’, tenia un personatge femení i jove. Va ser la pel·lícula inaugural de l’edició anterior de l’Inclús.