Crit d’alerta per la situació crítica dels clubs de jazz a Catalunya

El passat dijous 28 de setembre, l’històric Milano Jazz Club de Barcelona va tancar les portes definitivament. Ni tan sols una campanya engegada sota el lema ‘Salvem el Milano’ va poder evitar la desaparició d’una de les principals icones del jazz a la capital catalana. Va ser un comiat molt emotiu i dolorós, però festiu a l’hora, com calia esperar del que, fins fa pocs dies, era un dels espais fonamentals per a la música en directe a la capital catalana. 

“Dir adeu a un espai com el Milano no és tan senzill com que tanca un club i se’n pot obrir un de nou com si res, vol dir que es perd un club, amb tot el que això implica”, explica a Xarxanet el Guillem Arnedo, president de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM). 

La clausura del Milano no és un cas aïllat, ben al contrari, en els darrers temps el degoteig de tancaments de clubs de jazz a Catalunya és incessant. El Hot Blues d’Igualada o el Keyboard de Reus són altres exemples d’aquesta tendència. D’altres com el Sunset Jazz Club de Girona, per citar-ne un, no han abaixat la persiana, però travessen enormes dificultats per mantenir-se oberts. 

Tot plegat és un fet que preocupa molt als músics i a l’ecosistema del jazz al nostre país. Davant d’això, l’AMJM i l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) han llançat un comunicat conjunt en què alerten que els clubs de jazz estan “en perill d’extinció”. Per a Arnedo, “la situació és crítica, el Milano era un club emblemàtic que programava jazz quatre dies a la setmana i ja no hi és, i cada cop queden menys clubs purament de jazz”. 

A què respon aquesta situació tan complicada dels clubs de jazz? El president de l’AMJM ho atribueix, principalment, a qüestions econòmiques, “sobretot pel tema dels lloguers i les explotacions econòmiques dels locals”, però també assenyala “la manca d’ajuts institucionals adequats i específics a aquests espais de petit format”. Així ho apunta també el comunicat de les dues entitats, que assegura que els clubs “no tenen l’ajut institucional que creiem que mereixen”.

Espais cabdals per a la professionalització dels músics

La progressiva desaparició dels clubs de jazz no és poca cosa, atès que aquests locals de petit format són la primera peça de l’engranatge per als músics a l’hora de professionalitzar-se. Només cal donar un cop d’ull als noms importants de l’escena musical que han passat per aquests clubs a l’inici de les seves trajectòries. Parlem de Rosalía, de Marco Mezquida o de Sílvia Pérez Cruz, entre moltes altres. 

“Els músics necessitem rodar el repertori, provar, crear… i això no es pot fer en un gran festival o un gran equipament, sinó que necessita un treball previ en els clubs i sales de petit format, que és on realment passa la música, on es fa amb proximitat al públic i marge per fer propostes sense que hagin de tenir un encaix mainstream”, expressa Arnedo.

Amb tot, les dificultats que travessen els clubs de jazz no és d’ara, sinó que ve de lluny, fins i tot abans de la pandèmia. De fet, el 2018, l’AMJM ja va fer públic un comunicat que era un SOS en tota regla sobre la situació dels clubs a Catalunya. Per tant, un cop passat el terrabastall de la pandèmia i les restriccions, l’elefant continuava a l’habitació. 

Més consciència social i protecció des de l’àmbit públic

El text conjunt de l’AMJM i l’ASSAC també posa el focus en la desproporció entre l’oferta educativa superior pel jazz i la música moderna i els pocs locals que queden perquè els músics puguin tocar. Una situació especialment cridanera a Barcelona, on hi ha quatre escoles superiors de música, i cada dia s’estan tancant més clubs. 

“Són els clubs de petit format els llocs on poden tocar estudiants, on els graduats poden emprendre projectes, començar a formar grups… i veiem com cada cop queden menys clubs i llocs on tocar, i els pocs que hi ha estan en condicions precàries i amb moltes dificultats”, diu Arnedo, qui deixa clar que l’oferta educativa no és el problema, però els llocs per tocar i els diners públics que es dediquen a aquests espais no es corresponen amb la quantitat d’estudiants ni els recursos que s’inverteixen en la formació.

El resultat de tot plegat és que es perd talent a dojo, perquè no es pot desenvolupar per la manca d’espais on avesar-se. I aquests espais són, en bona part, els clubs de petit format. “El músic, i sobretot el de jazz i el de música popular, necessita tocar”, afirma el president de l’AMJM.  

Revertir aquesta situació no és fàcil, però Arnedo obre mires i reclama “crear una consciència social per encarar-ho a mitjà i llarg termini amb tots els agents implicats, també des de l’àmbit institucional”.  A banda, cal demanar a les administracions públiques que apostin per una política de protecció dels clubs i les sales de petit format, així com buscar vies d’ajut, no només econòmic, per no descuidar el teixit cultural que aporten. 

“Si no es prenen mesures valentes, imaginatives i decidides per fer front a aquesta nova realitat, els clubs i locals de jazz estan en perill d’extinció en els pròxims anys”, sentencien les entitats.