'Chuzalongo' és una pel·lícula de ficció fantàstica, que s'està rodant a l'Equador, i que explica una llegenda oral indígena al voltant d'un ésser fantàstic que viu als Andes. Una de les característiques d'aquest projecte, que va ser reconegut amb el Sitges Pitchbox 2021 de FilmarketHub al Festival de Cinema de Sitges, és la presència del quítxua. Juntament amb altres productores d'arreu del món, com l'Equatoriana Dominio Digital i la peruana AV Films, hi participa Clack Audiovisual, SCCL, una cooperativa sense afany de lucre de Mataró que treballa produint continguts culturals.

Clack va néixer l'any 2001 com a associació cultural, però a partir de l'any 2016 es va convertir en cooperativa de treball. Per una banda, treballa produint contingut audiovisual, com ara llargmetratges cinematogràfics, documentals o de ficció, sempre amb una mirada social en la temàtica tractada, així com projectes televisius. L'altra branca de la cooperativa se centra en projectes culturals, amb un vessant comunitari.

L'Eloi Aymerich és un dels socis fundadors i membre de Clack. Productor, i director d'alguns dels projectes de la cooperativa, està especialitzat, sobretot, en temes de cultura, documental i ficció. Durant les darreres setmanes ha estat a l'Equador en el rodatge de 'Chuzalongo', com a auxiliar de direcció i productor. Aymerich ens parla dels projectes audiovisuals amb mirada social de Clack, sobre el cinema social i els reptes d'aquest àmbit.

Què és el cinema social per a tu?

Per a mi el cinema social és el cinema que està compromès amb la seva comunitat, compromès en explicar històries que, d'una altra manera, ningú més explicaria. I també crec que ha de ser aquest cinema el que ajudi a representar veus que fins ara han estat una mica al marge. M'agrada molt insistir en el biaix territorial, però també en el tema lingüístic o en el biaix de classe social. Crec que aquesta diversitat ha de venir des d'un punt de vista més perifèric, una mirada que, per exemple, poden oferir les productores que estan fora de la ciutat metropolitana.

El cinema social és per a mi també aquell que sap entendre en cada moment quins valors afegits està aportant en l'imaginari. Ara estem participant en la primera pel·lícula equatoriana fantàstica en la qual es parla quítxua. Evidentment, la majoria de produccions que fem són en català, però incloure el quítxua dins del cinema equatorià també forma part del nostre compromís. I a més de les veus, la diversitat i la pluralitat, també és rellevant la forma de produir. Aquest és un dels grans reptes que tenim: encara existeix una perspectiva molt industrial de l'audiovisual, especialmente en el cinema.

Feu cinema social des d'un vessant no lucratiu.

En l'àmbit més social és poc habitual que aparegui una cooperativa sense afany de lucre com Clack que faci cinema. Nosaltres hem fet un procés d'anar creixent d'una manera molt orgànica fins al punt en el qual ens trobem. I, precisament, amb aquest creixement ens hem adonat que no és usual que hi hagi entitats del tercer sector que treballin en aquest àmbit. No és un espai que estigui gaire desenvolupat, precisament perquè el cinema té uns requisits industrials i econòmics molt alts que no encaixa amb la dinàmica més petita o més micro del tercer sector.

El cinema social no són només explicar històries o relats amb una vocació de denúncia social, sinó que també té a veure, sobretot, amb la manera de fer. Si es fa des d'una perspectiva d'una organització no lucrativa, des d'una perspectiva més democràtica, més micro o més interdependent, crec que té molt més valor. És aquí on estem intentant reinventar aquest cinema social, en el qual buscar altres maneres de valorar l'èxit de les coses.

Com ha estat aquest creixement del qual parleu?

Vam començar a fer programes de televisió cultural, com ara 'Eldiaridelamúsica.com' a finals dels 2010, a la Xarxa de Televisions Locals. Després comencem a treballar en projectes per a Televisió de Catalunya, sempre des de l'àmbit cultural i amb la intenció d'explicar coses que no es coneixien. El 2014 vam fer el documental 'Bon cop de falç', sobre l'origen de l'himne nacional, on explicàvem el vessant més social d’Els Segadors. I aquest compromís amb la societat ha continuat amb els anys: hem parlat de pau al País Basc, la poesia subversiva de Palau i Fabre o la crisi de les caixes d’estalvi catalanes.

El 2019 vam estrenar 'Les Resilients', dirigit per la sòcia Cristina Madrid, premiat al festival In-Edit, que parla sobre l'escena musical feminista. És un projecte que encara ara està de gira de projeccions per tot l'Estat, i que explica el fet que els escenaris dels festivals i les sales de concert hi ha poca presència femenina. El 2021 vam estrenar als cinemes i a la televisió 'L'última cinta des de Bòsnia', dirigit per Albert Solé, on explicàvem la història de la catalana amb orígens bosnians Sifa Suljic, refugiada de la guerra de Bòsnia el 1995. En aquest sentit, crec que tenim un fort compromís de gènere.

En general, projectes com els que heu comentat, són produccions amb un fort compromís social que generen consciència i reflexió.

Exacte. L'any 2021 vam fer un documental més petit, però molt simptomàtic, sobre la persecució a la comunitat protestant durant la dictadura franquista. És fantàstic perquè rebem sol·licituds per projectar el documental des d'Extremadura, el País Basc, Madrid o València. Dins del paradigma industrial és molt difícil agafar i parlar d'un documental que aparentment no interessarà a tothom. Però de cop t'adones que estàs ajudant un col·lectiu, una minoria religiosa en aquest cas, a reconèixer-se, a fer memòria i, també, a fer justícia.

Per a mi, la gran força que té produir cinema social, i el que a nosaltres ens mou a produir documentals aquí, o a coproduir projectes a França o a l'Equador, és la força de transformació de l'imaginari que té el cinema. El cinema són imatges, idees i són les que permeten impactar i transformar l'imaginari de la societat. Hem d'aconseguir una societat més justa, més plural, més tolerant, més diversa i amb més memòria. I això jo crec que hi ha pocs vehicles tan potents i inspiradors per transformar l'imaginari com el cinema.

"Hi ha pocs vehicles tan potents i inspiradors per transformar l'imaginari com el cinema".

Té espai el cinema social dins del panorama audiovisual?

Jo crec que té els seus circuits. Al nostre país s'ha creat un teixit de festivals molt ric, amb mostres arreu del país que treballen amb aquesta vocació. El Festival Panòptic, de Mataró, que treballa els drets digitals; o el Festival Protesta, de la Catalunya Central. Hi ha espai, i hi ha interès en què cada vegada hi hagi històries més plurals i diverses. Això és el que ens toca fer. La societat demana cada cop més pluralitat i històries més compromeses.

Recentment, s'han fet pel·lícules amb una mirada social molt forta des de Catalunya.

Sí, el cinema produït aquí de vegades té aquesta vocació de mirada social. Per parlar d'algunes pel·lícules recents, 'Modelo 77' parla d'un moment, d'un compromís polític; 'Alcarràs' parla de la crisi de la pagesia; 'La Maternal' ho fa dels problemes de les mares molt joves. Són mirades que són compromeses. Però continuo pensant que ens falten més directors i directores que tinguin mirades allunyades del centre. El cinema social té aquest deure.

"Penso que ens falten més directors i directores que tinguin mirades allunyades del centre".

El cinema ha estat tradicionalment desenvolupat per gent de classe alta. I, per tant, els imaginaris que es creen habitualment són de les idees que envolten la gent de classe mitjana-alta. El que reivindiquem és que el cinema social hagi de ser un cinema perifèric, que visibilitzi veus noves, que doni veu a gent que segurament no estava programada per poder accedir a pensar, a imaginar, a escriure i a produir pel·lícules.

Costa arribar a un públic que no estigui ja implicat o compromès?

El cinema social té aquesta etiqueta de ser un cinema més complicat, més trist o preocupat. Però crec que pot haver un cinema amb aquesta mirada que funcioni per entretenir una estona. El que necessitem és conjuminar aquests dues línies. El cinema social també pot ser entretingut. Però és veritat que de vegades costa arribar a un públic més enllà del compromès. Crec que hem de defugir de l'endogàmia, evitar fer pel·lícules índies i socials per una minoria i intentar explicar histories tan universals com poguem.

D'altra banda, i anant a un debat que supera el cinema social, vivim en una societat on la cultura es valora d'una manera relativa, on hi ha precarietat econòmica i on no es destinen gaires diners a finançar projectes. A més, els hàbits culturals són els que són. Si anar al cinema és una activitat cara, doncs la gent no la practicarà tant com ens agradaria. Crec que és un debat molt gran, i pendent, sobre el consum i l’accés cultural.

Hem parlat sobre cinema social, però teniu una branca que se centra en projectes culturals amb un vessant comunitari.

Ara mateix tenim dos projectes. Portem la dinamització cultural i la comunicació del Bar del Cafè Nou, un espai cultural de Mataró que gestionem juntament amb la Fundació Maresme, una entitat que treballa per la inclusió social de les persones amb diversitat funcional. I l'altre projecte de cultura comunitària és el Festival Nosaltres, un festival d'estiu de petit format que fem a Mataró que aposta pel talent emergent i la cultura de quilòmetre zero amb una comunitat d’entitats i cooperatives culturals al darrera. N’estem molt contents.

Amb els companys de la cooperativa, en Joan, la Georgina, en Joel, l’Elena o l’Ariadna, cada vegada pensem més en com les històries o continguts culturals que fem poden transformar la societat. La cultura ha d'adquirir aquest compromís: només és cultura en el sentit que transformi. Si no, és un producte d'entreteniment, un producte industrial, el qual potser no l'hem d'anomenar cultura. Potser és una altra cosa. La cultura ha de transformar.