Elvis: “Les violències estètiques poden arribar a ser mortals”

La Incidència és una associació jove, nascuda per omplir un buit en l’abordatge dels transfeminismes, l’educació sexual i les violències que travessen els cossos, especialment en territoris rurals com el Pirineu, Aran i el Gironès. L’entitat treballa amb una mirada interseccional sobre discriminacions com la grassofòbia, el racisme, el capacitisme o la cis-heteronorma; i ho fa a través de formacions, tallers, acompanyaments i propostes culturals adreçades a jovent, persones adultes, famílies i professionals.

En aquesta entrevista, conversem amb Elvis sobre com la pressió estètica i la manca de referents impacten en l’autoestima, la salut mental i la relació amb el propi cos, sobretot entre el jovent. També abordem les eines que La Incidència posa en joc per fer-hi front, des dels fanzins i la creació artística fins al treball en xarxa, amb la voluntat d’obrir nous imaginaris i defensar que tots els cossos mereixen existir fora de la norma.

Què és La Incidència i des d’on neix el vostre projecte?

Som una associació petita, ara mateix som tres persones. Treballem sobretot al Pirineu i Aran, però també a la Catalunya Central i al Gironès. Intentem tenir presència en aquests territoris perquè pensem que, especialment en zones rurals, hi ha una falta d’oferta en transfeminismes, educació sexual i feminismes interseccionals.

Com vau començar?

Jo vivia al Pallars Sobirà, prop de Sort, i havia treballat al Servei d’Atenció Integral (SAI) LGBTI. Quan es van acabar les subvencions, vaig veure que hi quedava un buit. Hi havia algunes propostes, sí, però no exactament des de la mirada que oferim nosaltris. Després, amb una altra persona que també treballava en un SAI de la zona del Gironès, ens vam proposar intentar omplir aquest buit nosaltres mateixis.

Com han estat els inicis?

L’associació és encara un projecte molt petit. La vam crear el 2024, però en actiu, realment, hem començat aquest 2025. Al principi vam tenir molta ajuda de l’Ateneu Cooperatiu de l’Alt Pirineu i Aran, que ens va ajudar molt a arrencar, a entendre tota la part legal que comporta crear una associació, per exemple.

Què heu fet fins ara?

Des que hem començat, hem fet formacions i tallers, i també un projecte al Pallars centrat en la pressió estètica i les normes sobre els cossos. En aquest marc, hem impulsat diferents activitats, com un fanzín i una jornada de drags, gràcies a una subvenció. A més, també fem formacions i tallers en instituts, entre altres.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by LA INCIDÈNCIA (@laincidencia)

Parlem de la pressió estètica.

Jo sempre intento fer una diferència entre pressió estètica i violència estètica. Les pressions estètiques ens toquen a totis, perquè hi ha normes de bellesa i de gènere que es reprodueixen constantment. És veritat que les xarxes socials les han potenciat, però la societat és molt més complexa i, al cap i a la fi, les xarxes són un reflex d’aquesta societat.

I aquestes normes són presents arreu.

Per exemple, al Pallars, que és terra de muntanya i on molta gent practica esports de muntanya, es veuen també aquestes pressions. A les promocions i representacions d’aquests esports gairebé sempre hi apareixen cossos blancs i molt prims, quan en realitat els cossos de les persones que van a la muntanya són molt diversos. En disciplines com l’escalada, per exemple, hi ha molta gent que pateix trastorns de la conducta alimentària.

Les violències estètiques van més enllà.

La violència estètica afecta especialment persones i col·lectius més vulnerabilitzats. No és el mateix rebre pressió estètica sent una persona prima que rebre violències sent una persona grossa. I aquí no parlem només de grassofòbia. El racisme també pot operar com una violència estètica, per exemple quan una persona negra porta l’afro i ja queda fora dels cabells normatius, i utilitza productes químics agressius per allisar-lo. També passa amb persones discapacitades i, en general, amb tots aquells cossos que no entren en la norma i no hi poden encaixar sense rebre una violència física i de salut mental molt forta.

Com s’entrecreuen violències com la grassofòbia, el capacitisme, el racisme, la cis-heteronorma…?

Per exemple, si ets una persona negra, però molt prima i musculosa, potser rebràs una mica menys de violència que una persona grossa. És difícil fer paral·lelismes exactes, però sí que hi ha una base molt clara, que és la norma del cos blanc, prim i suposadament sa. Aquesta idea del ‘cos sa’ no vol dir absolutament res i, al final, sovint el que la gent projecta sobre els cossos d’altres persones és la seva pròpia por. Una persona grossa pot fer molt esport, pot menjar sa o pot no fer-ho, però això no canvia una cosa bàsica: totes les persones som vàlides per existir com som.

Quin paper juguen també les pantalles, les xarxes, els filtres i la comparació constant, sobretot entre jovent?

Vivim en una societat en què la imatge i la validació constant tenen molt pes. I en l’adolescència, sobretot, la necessitat d’encaixar és molt forta. Intentes encaixar amb el grup de la manera que sigui, i aquí hi ha un perill molt gran, perquè sovint això vol dir encaixar a través de la norma.

Fins a quin punt reforcen la necessitat d’encaixar?

Hi ha algunes persones que trien quedar al marge, però en realitat són molt poques. A les xarxes socials, la necessitat d’encaixar hi pesa molt, i també la imatge, perquè en qualsevol moment t’estàs mostrant. Potser en generacions anteriors no era tan quotidià això d’ensenyar-se als altres i de veure’s constantment. Això passa fins i tot amb els infants més petits. Nosaltris hem anat a escoles amb criatures d’entre 3 i 5 anys i ja veus que són molt conscients de la seva imatge i de la dels altres.

Quin paper hi juguen els referents corporals?

Jo soc una persona grossa i m’ho diuen, i això també té a veure amb la manca de referents. En aquest sentit, les xarxes poden tenir una part positiva si mostren cossos fora de la norma. Jo, com a persona grossa, hi he trobat referències. El problema és que ara mateix l’algoritme tendeix a ensenyar-te la norma, i això acaba generant violències de molts tipus. Al final, com a persona grossa, pots arribar a pensar que ningú t’estimarà o et desitjarà, i fer coses perilloses per agradar.

Des de la vostra experiència, quins efectes tenen aquestes violències en l’autoestima, la salut mental, la relació amb el propi cos?

Tenen molts efectes, fins al punt que poden arribar a provocar el suïcidi. Són violències realment mortals. Poden derivar en violències sexuals, autolesions o trastorns de la conducta alimentària, perquè al final tot això està profundament lligat. El psicològic i el corporal no es poden separar. També hi ha estudis que mostren que la grassofòbia mata, i cal tenir present que aquesta violència també és molt present en l’àmbit sanitari. 

En quin sentit?

Hi ha diagnòstics mal fets en què directament et diuen que has de perdre pes, quan en realitat hi pot haver altres causes que ni tan sols es miren. I, a més, el fet de viure tota l’estona amb l’estrès d’aprimar-te pot acabar generant problemes físics que després s’atribueixen al pes, quan potser tenen molt a veure amb l’ansietat provocada per la mateixa grassofòbia.

A la Incidència treballeu en entorns rurals. Hi ha especificitats en la manera com es viuen aquestes violències fora dels entorns urbans?

Diria que en entorns rurals hi ha molt aquest fet d’invisibilitzar les violències. Costa més parlar-ne perquè totis ens coneixem, i això pot fer que, si exposes el que et passa, encara puguis rebre més violència o quedar més al marge. També depèn molt de quin entorn rural parlem, perquè no és el mateix la ruralitat més rural que la neo-ruralitat, i cada grup social té les seves particularitats.

Darrere d’aquestes violències hi ha imaginaris molt marcats.

També hi ha una idea molt arrelada darrere de certa grassofòbia, que és pensar que una persona grossa és vaga o dèbil. Recordo el cas d’una excompanya que va fer l’escola de pastor i explicava que sorprenia trobar una persona grossa en aquell context, com si aquell cos no hi hagués de ser. 

I és curiós, perquè les persones grosses més actives que he vist a la meva vida són justament pastores, que estan tot el dia caminant per la muntanya. Jo crec que aquí el gènere també hi pesa. No és el mateix ser un home gros que una dona grossa. A la ciutat també passa, però en els homes grossos la violència s’expressa d’altres maneres.

Treballeu molt des dels tallers, la creació artística i els fanzins. Per què aquestes eines poden ser útils per abordar la pressió estètica?

En el taller de fanzín, per exemple, una de les primeres coses que fem és compartir referències d’artistes que són persones grosses, racialitzades, amb discapacitat o amb cossos no normatius. Molta gent no les coneix, i només això ja obre una porta. Veure que hi ha persones amb cossos fora de la norma que utilitzen el seu propi cos per crear i representar-lo és una primera manera de canviar la mirada.

Què mou aquest treball en les persones que hi participen?

Compartir aquests temes ajuda a alliberar la paraula i les emocions, i això pot ser molt potent. També intentem treballar amb el cos mateix, sempre segons el moment i el que cada persona pot sostenir. A vegades comencem simplement observant-lo i intentant trobar una part, encara que sigui molt petita, que ens agradi o que ens aporti alguna cosa. També treballem molt amb referències a la natura, la muntanya, el riu o la biodiversitat, perquè al final també estem intentant canviar el relat sobre els cossos i recordar que pertanyem al món i a la natura tinguem el cos que tinguem. I fer xarxa, sempre.

Qüestioneu aquest missatge tan present últimament i transformat en un reclam comercial sobre l’amor propi.

Moltes activistes qüestionem aquest missatge de dir-te que t’has d’estimar a tu mateixi, perquè al final sona gairebé com una amenaça, com si ningú més t’hagués d’estimar. En l’àmbit de la salut mental, això és molt greu, perquè necessitem la mirada i l’amor d’altres persones. Som animals socials, i hi ha relacions que ens sanen. I parlo de relacions de tota mena, no només sexoafectives.

Aquí també entra en joc la xarxa.

És clar, per això fem tallers i intentem crear xarxa. Si jo t’estimo, tu et pots estimar, perquè ets una persona a estimar. Per mi, certs discursos sobre l’amor propi són perillosos, i a més venen molt del capitalisme, que ha convertit l’amor propi en una nova necessitat, plena de productes i molt lligada a la cultura de la dieta.

Quines resistències o alternatives us semblen més útils per trencar aquests imaginaris hegemònics sobre els cossos?

És difícil triar una sola resistència, perquè al final és una mica tot, però l’educació és clau, i com més aviat, millor. Recordo una xerrada que vam fer a la Seu d’Urgell amb alumnes joves, on vam compartir també la meva història personal per transmetre una idea molt senzilla: totis som diferents i no estem solis. La clau és trobar les amistats de veritat i la xarxa que et doni amor i suport, també en la ruralitat.

Quin paper hi juguen els relats i les representacions?

El problema és que moltes vegades les representacions de les persones grosses són tristes i dures, i cal trencar aquest imaginari per mostrar que també hi ha plaer, alegria i esperança. Si una criatura o un jove pot endur-se alguna cosa d’un taller o una xerrada, ja és important. I aquí la xarxa, el col·lectiu de persones grosses i l’activisme són bàsics. Jo no faria això sense tots els activistes amb qui he estat. Sobretot perquè la grassofòbia continua sent un tema poc abordat per la resta de feminismes i encara massa poc visible.