Esteve Soler: "El cinema ha de tenir un paper important en la reconstrucció del nostre món"

El film guanyador de la palma d'or de Canes 2022, 'Triangle of Sadness', de Ruben Östlund, nominada a tres premis Oscars, entre els quals es troba el de millor film i el de millor director o directora, va ser un dels destacats de la programació de la darrera edició del Clam, Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya. Un film destacat que, juntament amb altres pel·lícules destacades del millor cinema d'autor de temàtica social, que van farcir una destacada programació a diversos espais de Manresa, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. 

El Festival Clam, que va arribar a la seva divuitena edició, té una llarga trajectòria en el foment de la mirada social en el cinema. Aquest perfil del Clam es veu recolzat per la trentena d'entitats socials que van estar presents a les sessions, com ara Acció lila, Casal Lambda, el Consell Municipal de la Dona, la Creu Roja, Dones amb Empenta, la PAH Bages o la Plataforma en defensa de les pensions públiques i els drets de la gent gran, entre altres.

Parlem sobre aquesta mirada, i el que va oferir durant l'edició del 2022 el Festival Clam, amb el director del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, l'Esteve Soler, qui també és director i guionista, que es va estrenar enguany dirigint el festival.

El Festival Clam va arribar a la majoria d'edat.

El Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya va fer un pas endavant respecte a les edicions anteriors. Per una banda, som més madurs. Divuit anys són el signe d'una trajectòria consolidada. Enguany també vam estar més arrelats a les nostres seus, amb programació tot el dia a Manresa, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Així mateix, vam integrar tota la cinefília de la comarca, des del Cineclub fins a l'antic Fecinema, amb el suport, per descomptat, dels Cines Bages Centre, la base d'operacions a Manresa de l'edició de 2022.

Diem també que som més socials perquè, a més de tenir darrere més d'una trentena d'entitats socials, vam iniciar amb la Fundació Universitària del Bages (FUB) un projecte per detectar problemàtiques socials. A més, vam apostar pel cicle de nous clàssics 'Les altres Nomadland' vinculat amb la iniciativa de la FUB en la recerca de solucions pel sensellarisme. Finalment, considerem que som més internacionals, perquè ens van acompanyar institucions foranes com el festival de Clermont-Ferrand, la Cinemateca Uruguaya o el Luis Buñuel Film Institute.

Tot de novetats, i amb una programació molt destacada.

Vam incidir molt en la programació. Fins ara rebíem les pel·lícules i ara les anem a buscar. Considerem que dins la programació vam aconseguir el millor cinema d'autor d'aquesta temporada, pel que fa al cinema social. Estem molt contents de la programació resultant, farcida de molts títols, començant, per exemple, per la Palma d'Or del darrer Festival de Canes, 'Triangle of Sadness', de Ruben Östlund, i nominada a tres premis Oscars, passant per films destacats d'Hirokazu Koreeda, Bertrand Bonello, Cristian Mungiu o François Ozon.

Cal destacar també que vam posar èmfasi en el cinema d'avantguarda, reivindicant el creador manresà Toni Serra, un creador, ja desaparegut, que va tenir una importantíssima vinculació en el moviment OVNI (Observatori de Vídeo No Identificat) relacionat amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Com ha evolucionat el Festival Clam al llarg de la seva trajectòria?

L'edició de 2022 va ser, per a mi, la primera com a director, però, ja des dels primers anys del festival em van convidar a presentar sessions. I des d’aquell primer moment ja hi havia una complicitat, no només per la temàtica, sinó també per l'afinitat cinèfila que hi havia. Amb els anys em vaig distanciar, en part perquè vaig deixar de viure a la comarca, però amb el temps ens hem retrobat. Com he dit, divuit anys és un signe de resistència per ell mateix. Costa trobar festivals que resisteixin tant, i això significa molt.

El que ha estat evident és que el festival ha volgut reconèixer, i ser testimoni, d’una sèrie de situacions socials del nostre entorn. I, alhora, portar a la ciutat el que era el cinema més representatiu del gènere. Crec que aquesta tasca ha estat admirable. Enguany hem fet un salt important que s‘ha de consolidar. Aquests brots verds que estem veient han de poder agafar arrels de cara als pròxims anys i fer que el festival floreixi en tot el seu potencial.

Com d’important és tenir espais com el Festival Clam, amb el millor cinema social, compromès, que va més enllà?

Ens trobem en un moment molt complicat en l'àmbit social i és evident que l'art ha de fer de mirall del nostre món. No ens podem limitar exclusivament que l'art i el cinema, o qualsevol altra forma creativa, sigui una forma de fugida. El cinema ha de tenir un paper rellevant en la reconstrucció del nostre món. I en aquest sentit crec que els festivals han de fer aquesta funció.

"Ens trobem en un moment molt complicat en l'àmbit social i l'art ha de fer de mirall del nostre món".

Per a nosaltres és importantíssim l'atracció que generen determinades pel·lícules en l'espectador. Tractem de fer d'aparador d'una sèrie de situacions socials i les posem en contacte, potencialment, amb la gent perquè els acabi d'explicar aquesta realitat. Però és importantíssim que el cinema estigui al màxim nivell per tal de ser prou atractiu. Un aparador de pel·lícules que no sigui atractiu, devalua la connexió social o la connexió de l'espectador amb aquestes situacions.

El festival es duu a terme a espais de Manresa, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Aquesta descentralització encaixa també amb la mirada que voleu aportar amb el festival.

La cultura catalana no pot estar obsessionada amb Barcelona. No podem empobrir tot el país en nom d'aquesta centralització. Barcelona ha de descentralitzar-se i s'ha d'enriquir, ella mateixa, de què passa fora. Crec que és clau, que és una cosa que els països que gestionen bé la cultura així ho fan. I crec que aquí hi ha un aspecte importantíssim a canviar a nivell de gestió cultural.

Nosaltres volem obrir aquest festival a tothom. No volem que vingui només exclusivament el públic de la ciutat o de la comarca. Per això tenim una sèrie de pel·lícules que són estrenes catalanes totals. Busquem que vingui públic de tot Catalunya, els volem aquí. Tenim un menú prou atractiu de pel·lícules perquè la gent s'apropi. Jo he creuat continents per anar a veure un festival de cinema. I el Bages i el Clam, d'alguna manera, estan a prop de totes les grans ciutats del país.

"Barcelona ha de descentralitzar-se i s'ha d'enriquir, ella mateixa, de què passa fora".

El preu que oferiu també va en concordança amb aquest objectiu de voler obrir el festival a tothom.

Estem intentant oferir preus competitius. Estem parlant d'una programació que és perfectament equiparable a la majoria de festivals de categoria A. I tota aquesta programació es pot veure per trenta euros. Si anem a altres festivals, el preu per veure tota la programació és deu vegades més elevat. És una oportunitat important i, personalment, si fos simplement un espectador, et puc garantir que m'instal·laria a la ciutat per veure-ho tot. Esperem que vingui molta gent al Bages i que, a més a més, els convenci l'oferta.

Per a nosaltres és essencial poder fer arribar aquest tipus de cinema a persones que, potser al llarg de l'any, no tenen oportunitat d'accedir-hi. El preu de les entrades és encara més barat per als menors de vint-i-cinc anys, volem que quedi molt clar que volem renovar la joventut del nostre públic.

Està desconnectada la joventut del cinema d'autor de temàtica social?

El festival ha de ser molt conscient de les dificultats que de vegades genera determinat cinema. I crec que l'objectiu i les sessions estan molt programades pensant d’aquesta manera: oferim molts tipus de cinema i que la gent pugui adequar-se perfectament a la sessió que realment vulgui. Segurament hi ha pel·lícules més accessibles i pel·lícules més difícils.

Soc conscient que a molta gent li pot cridar l’atenció 'En los márgenes', protagonitzada per Penélope Cruz i Luís Tosar, o 'Living', amb Bill Nighy. I, d’alguna manera, arran d'aquests films, potser s’arrisquen a veure una pel·lícula que és una mica més difícil o d’avantguarda. Això està molt bé, tots els festivals ho fan, i crec que bona part de la nostra obligació és generar públic. Fer que la gent es pugui interessar per temàtiques que no s’esperaven i per formes de cinema en les quals no creien. Obrir horitzons en tots els aspectes.

Heu establert col·laboracions amb festivals forans. Què aporten aquests projectes internacionals al festival?

Penso en el constant diàleg que establim amb aquests festivals i que per a nosaltres és importantíssim. No només es tracta de quelcom que ens ve a nosaltres. Hem d'anar cap a fora i de fora han de venir més cap aquí. Ens va acompanyar, per exemple, el Clermont-Ferrand, un festival de curtmetratge referència a nivell mundial, un lloc en el qual he tingut la sort d'anar unes quantes vegades, també com a creador. La Marie Boussat, una de les principals programadores, va presentar les sessions dedicades a aquest festival.

També ens va acompanyar la Cinemateca Uruguaya, una de les grans referències cinèfiles de Llatinoamèrica, així com el Festival Cinematogràfic Internacional de Montevideo, de categoria A, equivalent a Sant Sebastià o Canes, que ens va presentar una joia del cinema uruguaià, 'Bosco', d'Alicia Cano. Així, mateix, vam tenir el Luis Buñuel Film Institute, de Los Angeles, que va presentar 'Las Hurdes', una obra mestra incontestable de documental social.

"El diàleg que establim [amb altres festivals internacionals] per a nosaltres és importantíssim". 

Hi ha diferències entre el cinema social que es fa a Catalunya amb el que es fa a la resta del món?

Segur que hi ha elements que ens fan diferents. És evident que, per exemple, l’èxit d’'Alcarràs' és perquè respon a una realitat hiperlocal. Però precisament, tal com deia Dalí, el que és hiperlocal, també és hiperinternacional d’alguna manera. Una cosa i l’altra estan connectades. Crec que, en general, ens hem de preocupar per fer millors narracions que no pas per pensar d’on venen.

Què n’esperes d’aquesta estrena teva com a director?

Quan vaig rebre l'encàrrec, em faig plantejar, d'entrada, quin tipus de festival voldria veure. Porto des dels disset anys anant a festivals internacionals, començant per Lorcano, que, d'alguna manera, em va fer creure en la funció dels festivals com a grans aparadors de cultura i de solidaritat. Aquest moment em va canviar, i vaig continuar anant a Sitges, a Sant Sebastià, a Canes i a Venècia, i tot això em va fer pensar en el que realment volia veure aquí.

Aquí volia veure les millors pel·lícules que es poguessin veure en aquests festivals. Volia veure aquest tipus de dinàmiques implementades. És un primer any en el qual hem de veure com es van adequant aquests canvis i fins a quin punt el festival té possibilitats d'avançar i créixer. Una de les coses que més em van repetir durant el festival va ser com havíem aconseguit totes aquestes pel·lícules. Potser buscàvem obtenir aquest efecte. Que la gent sàpiga que estem aquí, que el festival s'ho creu i que, a partir d'aquí, veurem què passa.