L'espectacle teatral Mare de Sucre, de Claudia Cedó, sobre la decisió de ser mare d'una dona amb diversitat funcional, ha posat el teatre inclusiu en el focus mediàtic, i també l'accessibilitat en l'àmbit de les arts escèniques. S'emmarca dins del Festival Simbiòtic, que fa ja cinc edicions que treballa sota el lema 'Només és teatre si és per a tothom'.

Entre les mesures d'accessibilitat, la funció relaxada, el bucle magnètic i la visita tàctil. Cada vegada hi ha més propostes de teatre accessible, però és imprescindible que professionals de les arts escèniques, teatres i públic en general coneguin les eines per implementar-les. Ens són prou familiars?

Visita tàctil i audiopresentació

Des de l'Associació Catalana per la Integració de les Persones Cegues (ACIC) demanen una audiodescripció qualitativa en directe, sobretot en obres de gran format. Com que són conscients que té un cost elevat, contemplen l'alternativa de Teatro Accessible, que ofereix audiodescripcions gravades, que es poden utilitzar per a diverses funcions, i afegir-hi subtítols per a persones amb sordesa. Aquest element és potser el més conegut, però n'hi ha molts més.

Joan Heras, de l'ACIC, apunta la visita tàctil, que permet a les persones cegues conèixer els elements de l'escenografia abans de la funció per després situar els personatges, una opció còmode i que no necessita gaires recursos econòmics. Si l'escenografia és fràgil, se'n pot fer una maqueta, afegeix.

Un altre element és l'audiopresentació, és a dir, "que els actors i actrius abans de començar l’obra t’expliquin quin personatge són i com van vestits". Així les persones cegues poden reconèixer les veus i el vestuari. Es pot fer en format gravat i fins i tot penjar-ho a través de la web, i no té un cost elevat.

Per últim, disposar d'un programa de mà en Braille i afegir-hi la descripció de l'escenografia pot proporcionar a les persones cegues autonomia per gaudir de l'obra, i és un element que es pot utilitzar a diversos teatres.

Heras és conscient que no es pot demanar que s'implementin totes les mesures, però demana jugar amb els elements depenent de les possibilitats del teatre. Considera que les iniciatives privades s'han posat més les piles que les institucions: "Un TNC hauria de donar exemple de pedagogia en totes les formes i recursos perquè després els altres puguin aplicar els que considerin. Està molt lluny de ser un teatre nacional en matèria d'accessibilitat".

Heras és crític també amb la centralització de recursos a la ciutat de Barcelona, i demana que es potenciï el suport a teatres petits del territori perquè "independentment d'on visquem, tothom ha de tenir dret a accedir a la cultura amb igualtat d’oportunitats".

Bucle magnètic i subtitulació

Des de l'Associació Catalana per a la Promoció de les Persones amb Sordesa (ACAPPS) reivindiquen el bucle magnètic, instal·lat recentment als teatres del grup Focus, i també a d'altres com el Teatre del Liceu. Aquest suport permet que les persones amb sordesa que portin audiòfons i/o implants coclears puguin anar a la sessió que vulguin ja que poden activar la posició T de la seva pròtesis auditiva i sentiran l'obra de forma directa sense soroll ambiental.

També demanen la subtitulació, que ha de respectar la normativa UNE que indica el codi de colors, amb colors diferenciats per a cada personatge i altres característiques tècniques, a més de situar-se en una pantalla ben ubicada i visible des de totes les localitats.

Funció relaxada i accessibilitat econòmica

ActivaMent, moviment associatiu per la salut mental en primera persona, subratlla la feina d'Apropa Cultura, que ofereix espectacles a preus reduït, entre d'altres. "Som el col·lectiu amb més mancança laboral i treballs menys professionalitzats. Les feines són més precàries i tenim menys ingressos econòmics", explica Marta Delgadillo.

A més de l'accessibilitat econòmica, l'entitat demana funcions relaxades a totes les obres. Pensades per a la comunitat amb diagnòstic de Trastorn de l'Espectre Autista (TEA), consisteixen en abaixar la llum, treure les llums estroboscòpiques, rebaixar efectes sonors i lumínics, i tenir unes normes socials més relaxades. "Si vols aixecar-te ho pots fer i ningú et mirarà", però no només això: "Si hi vols anar amb el teu nadó de sis mesos i el seu germà de dos anys que no para quiet, si crida no passarà res".

A més, s'acostuma a habilitar una sala amb coixins i música relaxada perquè les persones que s'agobiïn hi puguin anar, amb l'opció de tornar a entrar al teatre. En alguns casos, es col·loquen monitors al vestíbul perquè qui necessiti sortir no perdi el fil de l'obra.

"Per a les persones mes cronoficades que prenen molta medicació és molt difícil estar-se dues hores en una funció", assenyala Delgadillo, que creu que les funcions relaxades han de conviure amb les funcions convencionals perquè hi hagi opcions per a tothom. Ara bé, cal un canvi estructural perquè no sembli tan aparentment complicat, per exemple, "podria haver-hi una especialització en teatre accessible a l'Institut del Teatre", apunta.

Diversitat entre bambolines

L'accessibilitat és imprescindible perquè la cultura és un dret, però per una societat inclusiva la diversitat hauria d'estar reflectida sobre l'escenari i entre bambolines, també en càrrecs de direcció, assistència, escenografia, vestuari o dramatúrgia. Des de l'ACCAPS creuen que s'ha avançat en aquest sentit amb l'espectacle 'Boira a les Orelles', de Pirates Teatre, que es pot veure al Maldà, i que explica l'experiència de l'escenògraf de la companyia, Enric Romaní, que té sordesa. "Trenca molts tabús entorn la sordesa i, sobretot, la normalitza", assenyalen.

Des d'ActivaMent també tenen propostes creatives per fer un teatre més inclusiu. A més de les quotes que permeten a les persones amb diversitat funcional accedir a la cultura, Delgadillo es pregunta divertida si necessitem una Peter Brook catalana que faci una metodologia dramàtica per a la inclusió.

Segons el seu parer, s'han de barrejar sobre l'escenari persones amb diagnòstic de salut mental i sense per trencar idees preconcebudes "que, a vegades, són molt sorprenents, com que veiem elefants roses o ens petarà la bombeta en qualsevol moment". Afirma que el contacte social és la millor eina per lluitar contra el prejudici, i de retruc contra la por que genera l’estigma en la salut mental.

Això no és fàcil en un sector precaritzat: "La cultura és un pastís molt petit i hi ha molta gent que vol viure de la cultura. Nosaltres som els últims de la fila, però també ens correspon una porció".

L'objectiu és un teatre que enriqueix tothom perquè se surt de la mirada hegemònica, al qual els feminismes i el moviment LGTBIQ+ han obert el camí, que deixaria de representar les persones amb diversitat funcional des d'un punt de vista biomèdic i estigmatitzant.

Ella ho té clar. Tot i que també es fa teatre inclusiu "cosmètic i paternalista", estem avançant, i "Clàudia Cedó marcarà un precedent".