Entrevistem Paul Berrondo, actor, director i dramaturg, president de +Teatre, una associació per a la creació teatral.

Què és +teatre?

És una associació sense ànim de lucre que vam constituir per poder fer les obres de teatre que teníem en ment. Serveix com a plataforma per una filosofia teatral en què es fa èmfasi en l'enfrontament amb un mateix, en el monstre que portem a dins. Existencialisme pur i dur!

Quin és l'objectiu?

Vehicular una idea. En realitat, és una excusa per poder fer teatre. Volem explicar històries i tenim un punt de vista. Tota la gent que s'involucra en l'associació juguem una mica al mateix.

No sou una companyia.

Hi ha gent que es repeteix, però cada producció requereix una companyia depenent de la història.

Acostumeu a treballar amb la metodologia 'work in progress', a partir de la improvisació de les actrius i els actors. Forma part de la filosofia de l'entitat?

No. No som Lars Von Trier amb el Dogma. Neix de forma natural, sovint és la millor manera per explicar les històries que volem explicar.

L'associació és una bona fórmula jurídica per a la creació?

Hi ha moltes fórmules, és la que vam trobar. Amb una associació era més fàcil accedir a la gestió burocràtica i jurídica, tot i que ja sabem com funciona la burocràcia...

Com?

La burocràcia l’entenc però no la comprenc, no la comparteixo, em sembla que posa pals a les rodes a una cosa que hauria de lliscar. Ens posem en uns laberints que no ens ajuden a seguir el camí, i volem anar cap endavant i que sigui recte. Tanta corba no és bona. Ens hauríem de posar d’acord en què es facilités. És farragós, però quan aixeques un muntatge te n'oblides de tot això.

Creieu que el circuit teatral està obert a les noves creacions?

Res no és fàcil. Ningú t’obre les portes perquè sí. Tot està en les ganes, en l’ímpetu, en la il·lusió i en la necessitat que tinguis d’explicar una història.

És més fàcil interpretar que aixecar un muntatge?

És molt diferent. Com a intèrpret, et truquen i passes a ser part d'un engranatge. En la creació parteixes de zero. Això implica una feina global, que algú cregui en el teu projecte, que apostin per ell. Per fer un muntatge has de crear totes les peces, i això és molta feina.

Actor o director?

M'agrada tot. Vaig començar com a actor. El que he pogut aprendre és a partir de la interpretació però amb el temps he tingut la necessitat de donar el meu punt de vista en les històries en què he participat. M'interessa molt la creació. És com dirigir una orquestra, dirigir un col·lectiu perquè persones diferents expliquin una mateixa història.

Què és el teatre per a tu?

El teatre és la meva forma de vida, la meva manera d’enfocar les coses, el meu 'modus vivendi', una forma fantàstica d'expressar el que passa pel teu cap, posar-ho en peu i poder-ho visualitzar. Això és una de les coses més belles que pots trobar en aquesta vida.

Ens pot fer millors com a societat?

Pot servir per veure i incloure les realitats que ens envolten.

Ens pot curar com a persones?

Esclar, et pot ajudar a calmar angoixes i a millorar la salut mental.

Què creieu que li cal i què creieu que li sobra a la indústria teatral?

No crec que sigui una indústria, el cinema és una indústria. El teatre és artesanal. Tinc aquesta visió romàntica. Amb un mínim de gent pots explicar una història de forma espontània sense sistema ni engranatge. Tu dius que ets a París i ets a París. Amb dos elements pots explicar moltes coses. És el que té de bo la convenció teatral.

Doncs quina creieu que és la mancança i el valor del circuit teatral actual?

Per a mi, el pitjor són els temps, necessites quatre anys perquè es materialitzi una producció, una subvenció requereix unes dates, uns teatres, uns programadors... i que tot això coincideixi és un petit miracle. I la bona, com he dit abans, seria la possibilitat de materialitzar allò que has pensat dins del teu cap.

Alguna producció que vulgueu subratllar?

'Nedant cap a la mar de la Xina' va ser la primera i li tinc especial carinyo. Va ser la primera vegada que vaig veure la possibilitat de pensar un projecte, escriure'l, aixecar-lo i materialitzar-lo. Va ser molt gratificant.

En què esteu treballant actualment?

Estem amb dues produccions: una es diu 'Desig', basada en 'Un tramvia anomenat desig', de Tennesse Williams; i l'altra és 'La Troll', que s'inspira en un personatge marginal que va viure als carrers de Barcelona. Esperem que es materialitzin.

Les referències cinematogràfiques són una constant de les vostres produccions.

Som una generació en què la cultura audiovisual ha sigut bàsica. Ha conformat el meu bagatge i es veu reflectit. És una influència que acaba aportant, igual que la música. Tot acaba aportant en una experiència creativa.

Alguna pel·lícula preferida?

Sempre recordo un dia que vaig veure una sessió doble: 'Arrebato', d'Iván Zulueta, i 'Les amargues llàgrimes de Petra von Kant', de Fassbinder. Potser no són les preferides, però després d'aquestes dues pel·lícules vaig pensar: "Ara no puc sortir al carrer com si res". Havia sigut tal el revulsiu que no podia continuar igual.

És això el que t'agradaria aconseguir amb les vostres creacions?

Per a mi el teatre és com l’amor, que m’ho mou tot, per bé o per mal. Suposo que és el que tots busquem, sentir-nos i sentir que estem vius i que anem més enllà com a persones. Quan expliques una història el que inconscientment pretens és que es moguin coses, que pugui crear sentiments i sensacions. L’art és una mica això, un revulsiu, enfrontar-te a tu mateix des d’un lloc diferent del mental, una experiència estomacal que no té explicació.