Queralt Prats: "La música és inherent a les persones i tothom hi pot contribuir"

Consciència social, perseverança, una mirada inclusiva, sentiment d'equitat, creença en el dret universal a la cultura i un instrument, la viola. Aquests són els ingredients que van permetre la Queralt Prats, ara fa tretze anys, impulsar ARTransforma. No ha estat un camí fàcil, admet. Però, de la mateixa manera que Prats destaca el procés per sobre del resultat en els projectes de l'entitat, cada somriure que la música ha tret a les joves gràcies a ARTransforma, justifica aquest somni que va néixer a una habitació d'una jove estudiant de música a Birmingham.

ARTransforma és una entitat formada per professionals de la cultura, de l'art i de l'àmbit social, que té l'objectiu de fomentar oportunitats de participació, educació i professionalització artística. I ho fa a través de diversos projectes que tenen les arts com a nexe comú. 'Arts a l'abast de les persones diverses', 'Compartides, el valor social de les arts', 'Música i dansa per l'oblit' o l''Orquestra Integrada per joves amb i sense diversitat funcional', són alguns dels més destacats.

Parlem amb la Queralt sobre aquest projecte que, sobretot, ofereix oportunitats a infants i joves amb diversitat funcional i sense, gent gran i persones internes en centres penitenciaris, entre d'altres col·lectius, però també a les famílies de les joves participants i als mateixos professionals que formen part d'ARTransforma.

On trobem els orígens d'ARTransforma?

Els orígens els trobem quan estava fent els estudis superiors de música a Birmingham, Anglaterra. Són tres anys d'estudis, però és possible llicenciar-se amb honors realitzant un quart any en el qual t'especialitzes. Tens l'opció de fer-ho en pedagogia, relacionada amb el teu instrument, o com a perfomer, que vol dir concertista. També hi ha una tercera via en la qual pots presentar el teu propi projecte que, això sí, han d'aprovar. I és aquesta via la que vaig escollir.

Vaig arribar a aquest quart curs amb dubtes que tenien a veure tant amb aspectes culturals, artístics i musicals, com socials. En aquell moment no n'era conscient, encara no havia posat paraules al què m'estava passant. Estava descobrint coses a la segona ciutat més gran d'Anglaterra, on hi ha un percentatge molt alt de gent procedent de l'Àsia. Jo al·lucinava, en aquell moment Barcelona no era tan multicultural com ara. Però després entrava al conservatori i tothom era blanc i de classe mitjana. Pensava que per què no es feien cursos de música d'altres parts del món?

Quines altres mancances vas veure que et van fer remoure coses dins teu?

També treballava al conservatori i me'n vaig adonar de seguida que la sala de concert era accessible a persones amb cadires de rodes, però l'escenari no ho era. Què passava? Que les persones amb cadira de rodes podien ser espectadores, però no podien pujar a l'escenari i ser intèrprets? Tot això, i altres coses que em van anar passant, va desembocar en un projecte final sobre accés a les arts, sobre qui té accés i qui no, quines barreres hi havia, fossin físiques o econòmiques, etcètera.

Finalment, aquest treball em va portar per diferents presons, hospitals, centres de menors, escoles d'educació especial o residències de gent gran, veient què es feia al voltant de la música, de quina qualitat, i tocant la viola. I aquesta va ser la millor part del projecte. Entrar, tocar, veure reaccions i començar a fer vincles des de l'oportunitat de la música en directe.

La música com a mitjà de transformació.

Fent aquest projecte vaig conèixer organitzacions d'arts comunitàries, i vaig començar a treballar amb elles en diferents contextos, però sempre amb aquesta mirada inclusiva que la música és inherent a les persones i que tothom hi pot contribuir. I a més a més, l'accés a la cultura de qualitat és un dret universal.

Un cop acabada la carrera, vaig treballar a Royal Schools for the Deaf, una escola per a infants sords amb discapacitats addicionals a Manchester. Creien en el poder de les arts per elles mateixes per transformar, i sobretot en el treball transversal amb altres professionals. I va ser molt transformador treballar amb la logopeda, amb el fisioterapeuta, i a més a un centre amb uns recursos bestials.

Vas trobar una via professional que donava resposta al que senties.

Estava molt bé, era una feina que s'ajustava al que jo volia i que a més estava molt ben pagada. Però vaig decidir tornar a Barcelona, tot i que jo no sabia ni tan sols si aquesta via existia aquí. Vaig començar a indagar per saber on estaven les organitzacions comunitàries i els community musicians que a Anglaterra ja existien. De seguida vaig veure, quan explicava el que volia fer, que la mirada era molt paternalista, i jo ho trobava indignant. Em semblava una feina important, no un acte de solidaritat, tal com es veia des de fora.

Arran de fer petits projectes, i aprofitant qualsevol oportunitat, també em vaig començar a crear el discurs sobre què volia fer com a sortida professional. Necessitava reivindicar el dret universal a la cultura perquè em preguntaven si feia musicoteràpia, per exemple. Però no cal posar el cognom 'teràpia' a totes les activitats que fem en l’àmbit artístic només perquè treballem amb i per a col·lectius sistemàticament exclosos de les activitats. Són persones que tenen dret a fer música, que poden fer-la, gaudir-la i aprendre música com qualsevol altra persona.

Tu ets músic, no terapeuta.

Tots estem per sumar, quan ens hem trobat amb professionals d'altres àmbits, amb els quals hem pogut treballar de manera conjunta, ha sigut fantàstic. Simplement, cadascú posa la mirada en un lloc diferent. Totes les mirades són vàlides, i la nostra és aquesta, des de la cultura, des de la creença que tothom pot sumar i contribuir a l'àmbit cultural; oferir aquest accés a la cultura des de la qualitat i des d'una mirada inclusiva.

Nosaltres no demanem el diagnòstic mèdic als participants dels nostres projectes, o no necessitem saber el què han passat i la motxilla de les mares en situació de vulnerabilitat. No tenir aquesta informació també proporciona oportunitats.

Estant a Barcelona, què t'impulsa a fundar l'entitat?

Vaig estar uns anys fent concerts i donant classes de viola a escoles de música, que ho vaig gaudir molt també, però sempre amb aquesta inquietud de voler fer aquest projecte. Amb una companya anglesa i una altra estatunidenca, impulsem ARTransforma seguint una mica tot el tema d'arts comunitàries que ja existia als seus països. Vam aconseguir una subvenció amb la qual vam comprar uns instruments i vam crear el projecte 'Música a l'abast de les persones diverses', que encara existeix i ha anat creixent, juntament amb la resta.

Un projecte que ofereix oportunitats de participació en activitats artístiques a persones amb diversitat funcional.

Va començar el 2009 amb 'Música a l'abast'. Sense massa recursos, i gens d’experiència, vam impulsar ARTransforma juntament amb aquest projecte, i de seguida vam veure que els participants no venien. Vam aprendre que als col·lectius als quals sistemàticament se'ls ha negat la participació en activitats calia explicar-los que tenen aquests drets, que poden fer-ho, que poden beneficiar-se’n i que enriquiran la cultura amb la seva participació. Actualment, el projecte té altres disciplines, com 'Dansa a l'abast', 'Teatre a l'abast' i 'Arts plàstiques a l'abast'. I tot plegat està dins del projecte 'Arts a l'abast'.

A partir d'aquí, començo a pensar a fer accions de sensibilització i visibilització per tal que els col·lectius amb els quals volia treballar busquessin aquestes activitats i sabessin que existien. Arran de l'exposició accessible 'Els sons visibles', va néixer la branca de visibilització i sensibilització social d'una manera molt natural.

Quan t'adones que el projecte està a prop d'allò que volies aconseguir quan vas impulsar ARTransforma?

En el desè aniversari vam fer un vídeo en el qual vaig proposar que, a tothom que entrevistessin, els preguntessin com s'imaginaven ARTransforma en deu anys més. Va arribar el dia que em van fer la pregunta a mi i em vaig adonar que em quedava totalment bloquejada. En aquell moment estàvem fent el que jo tenia al cap quan vam començar l'any 2009: una entitat amb professionals, de diferents disciplines artístiques, treballant amb diferents col·lectius amb projectes de caràcter més educatiu, terapèutic, participatiu o comunitari.

Amb els anys ha canviat la percepció del mateix col·lectiu de diversitat funcional al voltant del dret que tenen a la cultura?

Crec que sí. Penso que les xarxes socials han ajudat molt. És on les mateixes famílies s'han trobat, famílies amb les mateixes necessitats, reivindicacions, organitzant-se i passant a l'acció. Sovint són famílies que venen de la soledat més absoluta. La sensació és que en aquests anys això ha evolucionat moltíssim. Nosaltres, en paral·lel, hem tractat de posar el nostre granet de sorra, fent moltes accions de sensibilització cap a les administracions, les famílies i els centres que acullen aquests col·lectius.

Ha evolucionat al mateix nivell l'oferta d'espais on anar?

Cada vegada hi ha més llocs on persones amb diversitat funcional, i les seves famílies, poden anar. Els equipaments en l’àmbit educatiu i cultural cada vegada són més accessibles, més inclusius i més oberts. Sí que penso que ha canviat, a poc a poc (potser massa) les coses van canviant.

Encara ara, a vegades, quan alguna família s’adreça a mi perquè el seu fill o filla vol alguna activitat de música, els demano que vagin a l'escola de música més propera que tinguin. Que potser no els hi voldran (i sigui un lloc més d’on els conviden a marxar, que és duríssim), però almenys es faran visibles i sumaran en la lluita que estem obligades a lliurar. Ara això ha canviat molt, com deia, els equipaments s’han posat les piles. En qualsevol cas, nosaltres els hi obrim les portes de bat a bat, a elles i a tota la resta. Tothom és benvingut.

Font: Laura Compte.

Què aporta els projectes que feu en el dia a dia de les persones participants?

La música està a tot arreu. En aquest sentit, és accessible, és molt important a la vida i tothom pot fer música. Però sempre dic que la música per ella mateixa no és res. La música sempre va acompanyada d'una emoció, d'una reivindicació, d’un propòsit, un significat, un motiu. Penso que aquí és on està l'essència de la música, i de les arts en general, en aquest motiu. En aquest com, perquè, des d'on.

Això és el que jo trobava a faltar al conservatori i és al que més valor dono en la manera de treballar d'ARTransforma. L'important és el procés, no un resultat concret. Tothom hi pot participar, tothom pot sumar, perquè tothom té un motiu. I aquí és on la gent té un sentiment de pertinença amb el que s'està fent, tothom té un espai, no existeix l'error, i si existeix és trampolí per a nous aprenentatges. Els vincles que es fan entre les persones, la creativitat, etcètera.

Parla'ns de la relació entre joves amb discapacitat i sense en projectes com l''Orquestra integrada' o 'Compartides'?

És molt poderosa. Entre els adolescents sense discapacitat sempre n'hi ha que al principi veus que no s'impliquen massa. Però l'experiència ens diu que, en aquests adolescents, el valor del projecte pot aparèixer anys després, quan descobreixes que continuen participant en projectes similars per l'impacte que va tenir aquest. I després hi ha qui ja veus des del primer dia que li brillen els ulls i veus un impacte immediat bestial. Es troben en un espai segur i d'equitat, on tothom sap el que sap i és com és, tot es pot provar.

Per part de les persones amb discapacitat, és potser l'únic espai inclusiu en el qual participen. L'impacte pot arribar a ser immens. Observem millores en molts aspectes tan psicològics, cognitius, emocionals o socials: de benestar i empoderament, d'autoimatge, de fer noves amistats, d'hàbits, de coneixement de drets i reconeixement de possibilitats de futur, d'oportunitats, de descobrir equipaments i espais, de nous coneixements artístics i de vida, i un llarg etcètera. A nosaltres ens fascina sempre veure el potencial creatiu de les persones.

Imagino que l'impacte en les seves famílies també és gran.

Sovint és immens. L'impacte és en les seves famílies i en el seu entorn més proper, en els centres en els quals aquests participants van, en els professionals que els acompanyen en aquests centres, etc. Hi ha impacte en diferents graus i en diferents agents. Per a les famílies sovint és un canvi de mirada cap als seus propis fills, sobre el que poden fer i el que podrien arribar a fer i ser si se'ls hi dona l'espai, de renovació de vincles. Veure els seus fills en un projecte de manera inclusiva i equitativa, en el que comparteixen rol amb la resta, on estan feliços i empoderats.

Llavors de vegades penso que l'impacte en les famílies potser és més gran que en els mateixos participants, de transformació, de sentir-se acompanyades, que els generis aquest espai pels seus fills. Realment no hi ha tantes oportunitats. He animat a participants que porten molts anys en projectes d'ARTransforma a seguir a altres llocs com el 'Barris en dansa' de l'Álvaro de la Peña, perquè facin camí i vagin evolucionant en un itinerari, perquè vegin món. Hi han anat, però no han deixat de venir amb nosaltres.

En aquest sentit, és important per a les famílies detalls com la posada en escena del projecte 'Compartides'.

Busquem espais de qualitat per les posades en escena d’aquests projectes, perquè estem generant oportunitats amb això també. Ho fem pels participants amb discapacitat, però també pels que no en tenen i pels professionals d'ARTransforma: tots volem tenir una gran oportunitat. I a més a més pensem que som una oportunitat per aquests equipaments, d’esdevenir més inclusius, accessibles i propers a tothom.

També és una manera de fer una festa final del projecte, una manera de compartir amb les famílies i el públic general el que fem. Molta gent ens demana de repetir o replicar aquestes posades en escena, dur-les a altres llocs, però hem de posar límits a això, perquè si no es convertiria en un altre projecte. L'èmfasi d’aquest, ara per ara, està en el procés, en l'abraçada durant la pausa d'un assaig entre una noia sense discapacitat i una altra noia amb discapacitat. Allà no hi té res a veure la música, però és la música, la dansa, el projecte, el que ens porta a aquest moment.

Següents passos d'ARTransforma?

Com a entitat, a escala interna, estem intentant enfortir l'estructura per poder créixer, sobretot en qualitat. Tenim ganes de créixer amb els projectes que tenim, créixer pel territori, extrapolar projectes, replicar-los, a mi m'encantaria. I evidentment, quant a col·lectius tenim moltíssima feina. Treballem molt amb persones amb diversitat funcional. Tenim projectes a presons, amb gent gran, a espais maternoinfantils, però encara hi ha un munt d'espais als quals no anem, perquè no podem, de moment.

Hi ha algun projecte nou que tinguis al cap?

Darrerament, estem treballant en un projecte en el sector hospitalari, que esperem impulsar el curs vinent, i també tinc moltes ganes d'explorar la possibilitat d'impulsar un projecte participatiu amb joves, majoritàriament d'origen senegalès, que van pels carrers del meu barri recollint ferralla. Me'ls creuo cada dia, empenyent els carros, de sol a sol, i penso si no serien feliços fent música, tocant.

Penso que segur que són fantàstics músics, i que dissenyar un projecte amb ells i per a ells podria ser interessant i important. Si els hi podria significar un espai d'empoderament, de creativitat, de compartir. Seria molt poderós que un dia a la setmana poguessin fer música i dansa. Potser no necessiten un lideratge, potser només necessiten uns instruments i un espai-temps.